El ministre torna a patinar 27/01/2012

Lagarde, l’àngel custodi de la crisi 25/01/2012

Segon cop de falç en sis dies 03/01/2012

La síndrome de Alexandros o la crisi dels països pròdigs

Durant un recent programa de ràdio, després d’analitzar amb corresponsals i pretesos experts,-entre els quals pel que sembla erròniament ens incloïen-, les vicissituds dels recents episodis de Papandreu i de Grècia, va aparèixer Alexandros.

Es tractava d’un simpàtic jove grec que, tan bon punt va començar a respondre a preguntes amb soltesa, va causar sensació entre els contertulians presents pel seu excel•lent domini del català, i això, -va afirmar-, sense haver viscut mai aquí.

El més interessant d’Alexandros, qui per altra banda no semblava una gran llumenera, no era però el seu domini del català o d’altres llengües romàniques, sinó el seu discurs i raonaments, impactant i aclaridors de la més crua realitat del que passa i ha passat a Grècia, però també en gran mesura a Portugal, Espanya i Itàlia.

Afirmava el tal Alexandros, amb una confiança i seguretat envejables, que ell, com tants ciutadans grecs estaven absolutament fastiguejats de les mesures d’austeritat imposades pel seu govern i pel “sistema” i del “intolerable intervencionisme d’altres països de l’àrea euro al immiscuir-se en els assumptes del seu país”.

“Quina cara més dura la dels nostres polítics”, declamava Alexandros, “el seu irresponsable comportament abans, amb males polítiques, i ara, agenollant-se davant l’estranger i sotmetent a penalitats el pobre ciutadà grec”.

I és en aquesta actitud, plenament convençut de la completa innocència dels individus del carrer, és on es troba, a Grècia però també en els nostres paratges, una de les paradoxes de la crisi, en ser percebuda com una de les seves més greus conseqüències el que de fet és una de les més importants causes.

La frescor i el convenciment d’Alexandros, i la seva total incapacitat per a entendre i acceptar que, els ciutadans, consumint, invertint i endeutant-se per sobre de les seves possibilitats, han estat uns importants protagonistes de la monumental fallida del país, expliquen algunes de les arrels més sòlides del desastre grec.

Per descomptat que els ciutadans comparteixen responsabilitat amb una classe política inepta i sense vergonya, però, al contrari d’aquesta, prescindible en una democràcia, els ciutadans com Alexandros romanen incòlumes amb la seva  aberrant escala de valors, incapaços d’acceptar la seva responsabilitat en el fracàs col.lectiu, a punt per enfonsar-se amb el seu victimisme estèril.

3 novembre 2011

.

Canvi de govern amb herència enverinada

Recullen els papers personals, potser carreguen els “pen-drive” amb documents que és millor no arribin als ulls dels propers inquilins dels ministeris. Segurament, a títol personal, tenen temps per reconèixer l’embolic que abandonen i sospiren, alleugits, per poder endossar en pocs dies una herència que crema.

Són escenes que, de forma recurrent, es viuen aquests dies en despatxos d’alts càrrecs a Madrid. I és que les enquestes d’opinió no deixen lloc a la menor sorpresa: hi haurà canvi de govern i de responsables de les diferents polítiques. Entre totes aquestes, cap probablement amb tanta transcendència com la cartera econòmica, i en cap com aquesta l’herència serà tant complicada a gestionar i amb un reptes menys envejables.

I en això el principal risc inherent al canvi dels responsables d’Economia (Piqué?, Guindos?, Garicano?,…), precisament aquesta noció d’herència com a justificació de la misèria. La temptació, davant la magnitud i complicació de la tasca per recuperar l’economia, és la de repetidament culpabilitzar la situació heretada per amagar possibles incapacitats, ineficiències o senzillament manca de valor polític per confrontar la llarga llista de mesures, reformes i decisions que cal adoptar per a que tot això comenci a canviar.

Serà en aquells moments de vacil•lació i de pànic dels nouvinguts quan caldrà recordar que, si bé el govern Zapatero ha estat nefast en la seva gestió de política econòmica, les grans debilitats de l’economia espanyola, -manca de competitivitat, model industrial obsolet i sense recanvi, baixa productivitat, sobredimensió de l’administració, mercat laboral ineficient, etc-, no provenen només dels darrers set anys i mig socialistes però de dècades i governs successius, tots incapaços de sobrepassar el curt termini, de planificar i preparar-nos per a l’economia global del segle XXI.

10 de novembre 2011

.

L’agonia de Zapatero!

Ja s’acaba el patiment per aquest govern. Avui, al mig del festival de desconfiança amb el país, Zapatero i Salgado llançaven una barreja de SOS desesperats i de justificacions patètiques.

Emissió de deute públic espanyol a 10 anys. S’ha pagat un 7%, tipus que només és comparable al de l’any 97 quan encara teníem la pesseta i desconfiàvem de poder entrar a l’euro des de l’inici. En els mercats secundaris, com no, un tipus similar, el que vol dir una prima de risc de quasi 500 punts bàsics, un nivell que espanta fins i tot als que preferim seguir indicadors de conjuntura més propers a l’activitat econòmica real.

Mentrestant, el president del govern espanyol i la seva ministra d’Economia estaven desapareguts. Unes hores després, Zapatero fent-se l’indignat, reclamava un Banc Central Europeu “com déu mana”, és a dir comprador de tant deute com calgui. La ministra, també probablement de mudances, reapareixia per confirmar-nos que encara els hi queden diners de la partida pressupostaria d’interessos. En una paraula, una bajanada.

Sort, que Sant Màrius, un comerciant i màrtir persa del segle III,  a qui s’ha encomanat tant Itàlia com el Banc Central Europeu, s’ha apiadat del nostre deute i ha dedicat la tarda a comprar-ne de valent.

Anem tancant carpetes i obrim la propera. Els focus estaran centrats la propera setmana amb el que diu i el que deixa de dir el proper govern. Fins avui dominava, el silenci sepulcral. Encara tenen la seva oportunitat. I un cop més es requereix valentia, capacitat i voluntat. Per dir-ho, per fer-ho creure i per posar-ho en marxa.

16 de novembre del 2011

.

La por a l’euro d’un amic americà. Petita història de perquè tampoc agraden els bons alemanys.

Posem que es diu Q, i que ja té una edat, molts anys de treball, i uns bons estalvis. Va marxar als EUA per convicció i per amor. Crec que és ja més americà que d’aquí encara que, cada vegada que torna, pots palpar una nostàlgia que li costa manifestar.

El seu darrer correu electrònic va ser de notable preocupació i por: “Les notícies sobre Itàlia semblen preocupants i Espanya no li va al darrere”, “Et vaig dir fa anys que aquesta història de l’euro acabaria malament”, “Dóna’m la teva opinió professional: ho he de treure tot d’Espanya i portar-ho cap als Estats Units? O, només les lletres i els bons espanyols? I en aquests fons en euros que tinc, no puc perdre-ho tot? ”

Crec que vaig aconseguir calmar-lo. Potser només momentàniament o potser no ha fet cas, ha consultat a un altre amic més alarmista (i potser també més previngut) i ha començat ja a fer els traspassos. No ho sé, però pensar que hi ha una remota possibilitat i no li he donat importància, em preocupa.

La veritat és que hi ha aprensió al risc en l’ésser humà i Q ho és, i més conservador des que ha començat a envellir als Estats Units. L’espectacle d’uns mesos en què la situació econòmica no ha parat de agreujar-se i que, a cada intent europeu de solució, el fiasco ha estat més gran, no pot passar desapercebut a Q. El ja pensa en una bona jubilació a cavall dels Estats Units on té i tindrà els seus fills, i Catalunya, on estem la majoria dels seus amics, les seves aficions i suposo, en el fons, la seva nostàlgia inexplicada. Per Q, l’episodi de l’euro és, abans que res, una crida d’alerta per als seus estalvis, per als seus somnis d’una jubilació en bona posició, còmoda, tan llarga com li toqui en sort sense problemes.

Va començar sent un problema localitzat en un petit país en una cantonada mediterrània. Va passar per altres països menors que també havien estirat més el braç que la màniga i va arribar a alguns dels “grans”, a Espanya, Itàlia, França, … Ara, els inversors donen també l’esquena al deute alemany en euros.
Per a un “americà” i el seu dòlar imperial, l’ocurrència de l’euro sempre li havia donat mala espina. Ara, percep ja un “terror a l’euro”. En molts Q, el resultat és el que la demagògia qualifica com el govern dels mercats. De fet, la por de Q.

El Financial Times citava en la seva crònica sobre el contagi a Alemanya: “Is my money safe in Germany it the euro is going to collapse?” O “What will happen to my euro debt?”. L’euro comença a alarmar, on sigui que es trobi, i això és el pitjor que li pot passar als diners.

24 novembre 2011

.

.

La bombolla xinesa pot explotar-nos a la cara

.
Algunes d’aquestes “fotografies” econòmiques han estat ja anteriorment redactades lluny del nostre petit i local entorn econòmic. Aquesta d’avui no és doncs una excepció. Encara que no es una novetat per ningú, visitar algun dels més dinàmics països asiàtics és sempre un bany d’humilitat i de realitat global per a nosaltres, atacats sovint per febres occidental-cèntric.

Bon moment doncs per recordar els riscos que estan aguaitant a l’economia xinesa i de pas a les economies que, des del punt de vista del finançament del nostre dèficit, o com a clients de la “gran fàbrica del món”, depenen en gran mesura del colós asiàtic.

I encara que les dades i les notícies arribin sovint entretallades i amb comptagotes, i, gairebé sempre, manipulades; hi ha cada vegada menys dubtes que l’economia xinesa o, almenys, algunes de les economies xineses, tenen un creixent risc de punxada de l’evident bombolla que, provinent de l’immobiliari, està afectant a la banca i a les administracions públiques regionals de la Xina.

L’estructura autoritària de la política xinesa i per tant dels reguladors i supervisors del sistema financer, podria facilitar la sortida ordenada de la immensa sobrevaloració immobiliària que ha carregat els balanços bancaris i públics amb poc més que fum.

Una punxada a la Xina podria tenir conseqüències imprevisibles però molt dures per a les exhaustes i atributades economies occidentals. Donada la escassa capacitat d’influència que les economies OCDE tenen sobre la Xina, potser no ens queda gran cosa més que alguna pregària i seguir amb el pla d’aprimament.

5 d’octubre del 2011

.

Espanya de pont del Pilar i que Europa ens protegeixi

.
Calma en aquest Madrid lluminós i preelectoral que gaudeix del llarg estiuet de Sant Miquel d’aquest 2011. Calma accentuada en una ciutat a mitja ocupació i, per tant, a mig gas. Locals tancats fins dilluns que ve, trànsit fluid, decibels moderats, oficines amb una evident falta de personal. Aquest pont del 12 d’octubre és de les poques coses no afectades per la crisi.

Curiós país que no està disposat a deixar-se impressionar per uns aturats més que menys, ni per bancs aclaparats, ni per la cara de morosos que ens va quedant a tots. Aquest país,-avui aquest Madrid pel qual em moc-, és massa orgullós, altiu i vividor per acceptar la seva decadència i, pitjor, per des d’ella prendre impuls per a la recuperació.

És en un dia com avui, en observar com el gairebé ancestral pont hispànic segueix inalterable i inassequible al desànim de la crisi, quan el pessimisme es fa fort i el determinisme negatiu del país aflora amb tota la seva cruesa.

Des d’un cafè qualsevol del barri de Salamanca, on passo el temps fins a la següent visita redactant aquesta “Foto”, intento vanament escodrinyar les cares dels vianants que romanen a Madrid, potser a desgrat. Cerco faccions imaginades que reflecteixin com els afecta la recessió. En algunes mirades absents interpreto potser, el lloable intent d’assumir la inevitabilitat.

12 d’octubre del 2011

.

Temps de construir o temps per rehabilitar

.

Les campanes a sometent, deien en els pobles quan cridaven a prendre armes. Ara no es donen aquest tipus de mobilitzacions excepte algunes indignades per reclamar privilegis, drets adquirits, immobilisme.

Aquesta setmana, en plena temporada de rebaixes, és a dir preelectoral,  les campanes tocaven a corredor ferroviari mediterrani. Realment no és incomprensible que una infraestructura tant clarament indispensable no hagi estat feta fa molts anys i la unanimitat en desitjar un pronunciament favorable de la Unió Europea ha estat clara i terminant.

Un cop rebaixada l’eufòria, que a Catalunya ha estat especialment reivindicativa i un punt victimista, com sempre arriba el moment de “fer números”, gratar-se la butxaca per veure com anem de cèntims i pensar de forma més realista en com es podrà pagar la gran obra.

No cal dir que a mesura que avancem les hores, el cava deixa de fer efecte i entren en joc els esgarriacries, l’escepticisme sobre la viabilitat real del projecte creix. En tot cas, arxivem amb cura un il•lusió i un objectiu que segur que acabarà fent-se d’alguna forma, però no a mig termini.

I és que potser hem de viure un temps de rehabilitacions, de manteniments amb cura, de repintats, de “downsizing”. Molt més que temps de grans projectes constructius, d’obres faraòniques com moltes de les que, gràcies a elles, ens trobem on ens trobem.

19 d’octubre del 2011

.

El dèficit fiscal català, entre la gesticulació i la raó

.

Una periodista que seguia ahir la compareixença del Conseller d’Economia a la comissió del Parlament, tuitejava en un to entre irònic I simpàtic: “Soc molt fan de Mas-Colell quan respira i gesticula”, en referència a la, de vegades, curiosa forma d’estar del savi catedràtic.+

Probablement sense adonar-se’n, la periodista feia un bon resum de la sessió amb l’aportació emocional a la declaració racionalista I basada en xifres contundents del Conseller d’Economia. Deia Mas-Colell ahir al Parlament que el manteniment del dèficit fiscal de Catalunya li sembla “una situació gens raonable”. Com bon intel•lectual i acadèmic, relativitzava amb aquesta frase una situació que voreja l’escàndol. Passen sistemes de finançament, acords, pactes i estatuts, però no canvia rés de l’essencial, una absolutament injusta i exagerada aportació catalana a l’estat central, o si es vol, una solidaritat que acaba escanyant al donant, i que posa sobre la taula la debilitat i innocència negociadora de la Generalitat, amb qualsevol govern. Davant els resultats empírics, les discussions per canviar el sistema o al menys suavitzar el desequilibri de la balança fiscal, sempre acaben amb el mateix guanyador i amb una part perdedora que, a més, ni se n’adona en el moment de signar l’acord.

I és que efectivament, per sobre de declaracions partidistes i generades pels catecismes ideològics, les dades que indiquen el manteniment inalterat del dèficit fiscal català els darrers anys, són incomprensibles amb el pes de la raó i amb la força de l’evidència.

Poc a poc, es percep o potser així ho vull veure, un cert i raonable acord en el diagnòstic del que passa a les finances catalanes per part de les forces polítiques. No se si en el camí del tant necessari consens nacional. Immediatament però, quan es tracta de consensuar solucions, veus que retornen els aspectes emocionals i s’oblida, massa ràpidament, la racionalitat que predicava el Conseller.

26 d’octubre del 2011

.

Dies sobrecarregats intentant analitzar i opinar sobre la gravíssima crisi que ens està caient a sobre. En una emissora de la ciutat, aquest dijous matí tres antics contertulians de “La Plaza” ens retrobem en absència del programa econòmic degà. Després de quasi hora i mitja de discussió desordenada, ens demanen una síntesi i una estimació del que pot passar.

Garcia Montalvo, prudent, prefereix dir que no tenim prou base per aventurar la possible sortida però s’inclina per cercar-la només en mesures que provinguin de l’exterior. Bernardos, sempre extravertit, es fa el “contrarian” i qualifica la crisi de “tempesta d’estiu”. Acabo jo mateix, encara desconeixent que les següents hores serien encara més dramàtiques, però aventurant-me a predir el com tot això continuarà i proposant un esbós de mesures a emprendre. Cap garantia ni il·lusió en l’aposta.

Sense potents, simultanis i addicionals cops de timó, crec sincerament que això no te solució i que ens esperen ensurts importants. Rés més allunyat d’una curta i ocasional tempesta. Estem davant d’una gran crisi financera, econòmica i política del vell occident, ocasionada per la decadència del seu model econòmic però també polític, i això te mala pesa al teler. Per tractar de canviar el rumb, és imprescindible moure’s i fugir de la resignació que fins i tot detecto en alguns admirats companys economistes. És ben cert que haurem de prioritzar mesures a curt termini, atés que el moment és greu, davant tantes i tantes reformes estructurals imprescindibles.

La primera, a nivell espanyol, és donar una sortida al perillosíssim buit de poder creat per la convocatòria d’eleccions a quatre mesos vista que seran sis fins que el govern estigui nomenat i efectiu. I això no pot més que passar per una concertació política i social per a que govern sortint i els grans partits consensuïn mesures d’urgència que s’haurien de prendre. La més important, una imprescindible retallada addicional pressupostària que hauria d’assegurar el compliment, i fins i tot accelerar, la reducció del dèficit. La concertació, en aquest cas, hauria d’evitar espectacles molt negatius d’oposició social i política al que es presenta com inevitable. És evident que preferiríem no utilitzar mesures contractives i esperar que fos el creixement el que solucionés la nostra pèrdua de prestigi, però avui no hi ha opció, i hem d’arriscar-nos a deprimir una mica més l’economia productiva a canvi de recuperar certa estima exterior.

En tot cas, això serien els nostres deures mínims, però encara insuficients. La crisi del deute, sense ser de l’euro (que encara campa còmode ben per sobre d’un dolar debilitat) sí és una crisi global amb enormes interconnexions exteriors a través dels creditors dels nostres deutes, bancs nacionals i internacionals. Són els mercats globals els que demanen aquestes altes retribucions per quedar-se deute espanyol i italià (no en parlem del grec, portuguès i irlandès). Així, el segon acord de salvament grec va ser un bluf monumental per inconcret i per creure que la implementació podia ajorrnar-se a la tardor. El twitter no enganya i va quedar registrada la nostra estupefacció per termes com el “partial default”. Sembla que algú més se n’ha adonat i reclama que el fons d’estabilitat financera es doti quantitativament i comenci a intervenir de forma immediata. Podem criticar Trichet, però ell no és el responsable i garant de l’estabilitat, ho son els dèbils i mancats de lideratge, polítics europeus.

Resumidament, estem davant de la materialització dels darrers espeternecs de les zones econòmiques en decadència i això no és qüestió d’unes setmanes i escamparà. Per això, en un naufragi d’aquestes dimensions, el pitjor es quedar-se esperant que ho resolguin els altres. Ni que sigui Trichet, Merkel, o el govern del mes de gener.

(segueix a EconomiaDigital)

Y en castellano

En aquests moments, quan les tranyines de les caixes fortes de les administracions no fan sinó densificar-se i quan les retallades pressupostàries són la principal activitat dels que ens governen, diversos col•lectius s’entesten a creure que ells sempre han de sortir menys perjudicats que els altres, que ells tenen aparentment més drets que el veí, que per a ells les retallades han de passar de llarg.

Des de “l’excepcionalitat cultural” reclamada per teatreros, cineastes i altres artistes protegits, fins la profunda demagògia de la referència insistent a l’estat del benestar de sanitaris i ensenyants, ningú sembla capaç, no ja d’entendre, però de  al menys respectar les regles més simples de l’aritmètica comptable convencional. Aquelles regles inevitables de sumar i restar a les que hem de recórrer quan hem retardat fins la indecència els pagaments, quan ja no ens volen fiar ni les germanetes de la caritat, i quan hem promès fins a la sacietat que –com diuen els britànics- “the check is in the mail”, i ja no ens creu ningú.

Llavors, quan tot sembla acabat, els queda encara el recurs suprem, el gir dialèctic refermador, l’insult que evidentment els donarà la raó: “sou uns comptables!”, o bé a Catalunya, l’encara més feridora frase vinculada a la categorització governamental del president Mas: “el govern dels millors….comptables”.

És menyspreu el que la professió comptable desperta en tots aquests valents defensors de la seva prioritat per sobre la dels altres. És el menyspreu dels mestres que podrien veure’s obligats a treballar una estona més, el dels metges a qui se’ls podria exigir una breu ampliació de la seva presència en el mòmio públic del que gaudeixen en favor de les seves dedicacions privades o, és el menyspreu del funcionari inamovible que podria veure lleugerament empitjorades les seves esplèndides –en comoditat i seguretat-  condicions laborals., alienes sempre a les prosaiques visions de qui nomes suma i resta els diners inexistents.

Publicat a EconomiaDigital

Líbia, la por i la inflació

Aquest matí, en una tertúlia econòmica, ens hem quedat tristament sols defensant l’optimisme en relació als esdeveniments nord-africans i àrabs.

Evidentment que hi poden haver efectes nefasts a curt termini però l’oportunitat per aquests països, i de passada per nosaltres, veïns seus, és formidable, històrica. Ens hem passat els anys recolzant dictadors, pensant-nos que no hi havia cap altra sortida, falsejant la realitat. La lliçó donada al mon per la societat jove d’aquests països mereix que anem pensant com canviem la incertesa i la por, per l’esperança i per la il•lusió de que canvi polític i econòmic vagin de la mà.

Hi ha el petroli i el gas, i en conseqüència, la inflació i la puja de tipus d’interès. Per a Espanya, això pot ser pitjor que per economies més avançades en el cicle. Vaja, pot ser fatal. Però encara pitjor serà mantenir aquesta por, indecisió, i pànic del que són especialistes els mercats financers. Europa, ahir, feia unes pessigolletes al Coronel Gaddafí. Afortunadament França (Sarkozy), pel seu compte, pensava més enllà i feia propostes més serioses i substancials de com encarar i ajudar aquests països. Per exemple prenent-nos seriosament la Unió per la Mediterrània que, fins ara, ha estat una presa de pel.

(3 de març del 2011)

.

L’economia és l’economia d’en Joan

I d’un munt de petites empreses sotmeses a les vel•leïtats d’alguns, a les retallades d’uns altres i a les frivolitats de quasi tots.

Soc client d’en Joan des de fa 15, 20 anys potser. Crec que un bon client. Em moc pel mon raonablement bé gràcies, entre d’altres, a la seva feina. El negoci d’en Joan és en un sector on han caigut ja molts i grans. Ell va aguantant per la confiança que genera, l’honradesa i perquè prefereix ajustar marges i mantenir clients. Però no ho té gens fàcil: la gent s’espavila per Internet, els seus dos bancs li han reduït la pòlissa,  ja no genera comissions de proveïdors com abans, i sobre tot perquè tothom pensa que l’economia són només les grans empreses com les que en aquests moments el canal de TV de Bloomberg no deixa de mencionar. Per acabar-ho d’adobar el seu local està rodejat (com a tants llocs de Barcelona) per botigues tancades que no troben llogater, el que contribueix al pessimisme generalitzat.

No el veig sovint però avui m’hi he acostat. En mala hora. La notícia de portada de tants diaris, la “vaga preventiva dels empleats d’AENA”, ha estat una altra punyalada per l’economia d’en Joan. En les principals emissores els tertulians s’indignaven pels efectes sobre els ciutadans en vacances. I tenien raó, però més greu és l’efecte sobre els ja ben baquetejats Joans de les pimes oblidades. En Joan havia tingut ja tres anulacions de viatges quan aquest matí hem comentat la notícia a quarts de deu. Algú pensa realment en l’economia d’en Joan, en l’economia de veritat?

(9 de març del 2011)

.

La política econòmica americana supera l’europea amb les dades de conjuntura a la mà

En una paraula, els indicadors de confiança i els reals donen la raó a la política expansiva de la FED i del govern americà i la treuen a la restrictiva d’Europa.

Fins fa poc Estats Units convivia amb dades d’activitat i de creixement esperançador i una bona dosis de pessimisme que constatava amb l’optimisme (Imprudència?) europeu. En els últims mesos, des del passat novembre especialment, els índex de confiança nord-americans del consumidor, empresarial, caps de compra, etc., han donat la volta i apunten decididament cap amunt.

Ha estat la política generosa i poc poruga dels Estats Units la que ha augmentat la confiança i en conseqüència la potencial reactivació ?
Molt probablement, però tot això està succeint en una societat ja per si mateixa  propensa a l’optimisme, suficientment flexible per reaccionar amb agilitat als estímuls i políticament homogènia per prendre decisions. Tot això qualitats que, desgraciadament, escassegen a Europa.

(16 de març del 2011)

.

Entre el “tot seguirà igual” i “cal reformar a fons”, disjuntiva dels agents econòmics

Madrid, Jornada sobre gestió patrimonial, primera taula rodona. Els ponents, tots en nom d’entitats financeres, després de les primeres intervencions es reparteixen en dos bàndols oposats.

Uns, aquells que pensen que després de sortir de la crisi, business as usual, plantejant pocs canvis de calat. Els altres pensen (pensem potser) que el sector financer, però probablement també l’industrial i la resta del país, està abocat a reformes de gran abast.

Per què no ens hem posat d’acord ni en la pròpia viabilitat o no de l’actual model? Segurament perquè la diagnosi encara està per fer. Apuntem de vegades els culpables, els virus infecciosos, però no hem determinat encara el tipus de malaltia, els òrgans afectats, i tot amb quin grau i amb quin pronòstic.

En aquestes condicions no es pot ser gaire optimista sobre la solidesa de la propera recuperació econòmica. Mentre mig país es planteja quin ha de ser el motor de la recuperació i del futur creixement, l’altre mig només es planteja recuperar els temps perduts, tornar allà on érem el 2006 i potser apurant el 2007, en un experiment econòmic espiritista amb resultats ben incerts.

(23 de març del 2011)

.

El repte econòmic de Catalunya i la CAREC, la cimera, el deute i el FT

El President Mas és un polític que escolta. Per tant, no podia restar insensible al clam unànime que el Govern de la Generalitat havia de tancar ja l’etapa del molt justificat victimisme de tresoreria i pressupostari i començar a emprendre iniciatives econòmiques més constructives.

Per suposat, que el tempo, la posada en escena i la feina prèvia entre bastidors de la cimera, haguessin pogut ser millors. El document de la CAREC no té precedents ni equivalents en tota Espanya en quant a un recull de propostes per transformar l’economia, i  la forma en la que partits, sindicats i opinadors se l’han carregat és matussera i irresponsable.

Amb aquesta perspectiva, la cimera ha tingut uns resultats molt distants dels ambicionats en el document, però obrint, tot i això, uns certs camins en algunes reformes imprescindibles que, s’ha de dir tot, o es plantegen a nivell espanyol o estan mortes.

Per acabar de posar el llacet d’aquest veritable “comeback” a la realitat d’un Govern que, un cop ha plorat tot el plorable, és posa a treballar, els mercats financers es varen obrir per a la Generalitat, aquest passat dilluns. Una bona notícia que havia d’aigualir, l’inefable corresponsal a Madrid del diari més influent d’Europa, -el Financial Times-, el senyor Victor Mallet. Com qui no vol la cosa, Mallet obsequiava Mas ahir amb una portada carregada de verí subtil. Subtilitat que sovint li manca a aquest govern per conduir eficaçment la seva política comunicativa, de vegades tant important com l’econòmica.

.
(30 de març del 2011)

.

Llegint, creixentment interessat, Meditacions en el desert, els textos de Gaziel amargats, rancuniosos, potser per tot això lúcids.

Gaziel va perdre tota esperança i fe en Catalunya, Espanya, l’Europa occidental, els Estats Units i encara no pot entreveure cap altre món, perquè ni l’URSS ni el Japó existeixen per ell. Bona edició de Jordi Amat qui va escriure l’interessant biografia de Trias Fargas, un altre home que en el fons, esperava ben poc dels seus contemporanis.

.

El gegant abandonat

Col.laborador, col.lega, amic. Els anys de relacions professionals, com en les personals, poden acabar de moltes maneres: ignorant, tolerant, detestant, estimant… Al llarg dels anys, tots n’hem viscut de tota mena. Amb el vell gegant nòrdic hi havia hagut a més, agraïment. Ell per la confiança, jo per l’ajuda. Però, circumstàncies empresarials l’apartaren del lloc que tant em complementava.

Ara, més de sis mesos després, em fa unes confidències sobre com ha estat la sortida, la recerca d’una nova ocupació, la nova actitud de la família quan, de cop, has perdut la feina, però sobretot el que ha estat el silenci i trencar qualsevol relació dels que havien estat col.laboradors i companys de feina. Ningú se’n recorda (traient els primers dies de compromís) del marginat. Per egoisme? Per oblit? Per indiferència? Per interès? En tot cas generant una profunda sensació de soledat.

.

Nou govern, govern nou?

Algunes bromes que amagaven desitjos sincers que, aquells amics que tenien condicions i esperança de ser reclamats per al nou equip de govern, veiessin complerts els seus desitjos. Alguns d’ells fins i tot podrien ser “alguns dels millors”.

Una certa decepció de veure reflectit el teu país en un grup d’homes i dones que sempre desitjaries més perfecte i adequat.

Una profunda admiració i comprensió per aquells que han acceptat responsabilitats, no gaire ben compensades, molt exigents i ara, més que mai, rematadament incòmodes i complicades.

Una certa prevenció i esgarrifança d’intuir el retorn o la continuïtat d’algunes pràctiques polítiques i administratives massa sectàries que haguéssim volgut veure desaparèixer.

En definitiva sentiments barrejats però, afortunadament, encara sense indiferència.

.

És el Barça però només és futbol

El futbol és un entreteniment, una activitat menor, una diversió. El Barcelona està fent un joc primorós, té el millor jugador del món i aquests darrers dos anys de gran qualitat poden perllongar-se potser dos, tres més, però segur no indefinidament. Cal gaudir-los. Això si, no cal perdre el sentit crític (ho sembla escoltant programes de ràdio esportiva), una mínima dignitat (ho sembla, observant l’infantilisme galopant d’un gruix important d’espectadors del camp amb aquests “cantiquets” amb els noms dels jugadors que desperten una vergonya aliena indescriptible), ni el sentit de la mesura (estem parlant només d’un club de futbol).

S’entén que en temps de crisis els sentiments religiosos i parareligiosos s’exacerbin, però convé modular-los amb un adequat sentiment de culpa que et demani a crits la penitència.

.

No és això.

- No, no som un país en desenvolupament, més aviat som Alemanya quan intel•ligentment els sindicats cedeixen davant la direcció de Nissan per conservar llocs de treball.

- No, no cal president Mas, fer la gara-gara a aquests pretesos cineastes, ni riure la poca gràcia dels presentadors, ni acceptar les bromes de les subvencions. Ni en privat ni menys en públic.

- No cineastes, ni es juga amb els calers públics ni amb el president del país. Per més Gaudis que repartiu.

- No, ni l’estat autonòmic te la major responsabilitat del dèficit de les Administracions (concretament un 15%) ni les seves despeses haurien de ser les primeres a retallar. Abans es podria començar pels serveis de l’Estat central incomprensiblement mantinguts quan tot s’ha transferit, o per la magnificent duplicació de serveis, o millor dit, multiplicació de serveis en els ajuntaments i, no en parlem, en les diputacions.

- No, no és això del pinganillo de les traduccions el que sobra en el Senat. És el Senat el que sobra.

.

Bona tarda i bon retorn de vacances. I és que els responsables d’un programa d’economia com vosaltres necessiteu realment molts ànims perquè la situació no està precisament per tirar coets o per obrir una ampolla de cava.
La crisi financera i les restriccions creditícies, l’ombra de la propera vaga general, la reactivació que no arriba i un entorn polític que enreda tot el que pot.

Per exemple, fa un parell de dies, la ministra d’Economia es manifestava disposada i diria, encantada en fixar el nou impost per als bancs per així, teòricament, finançar les futures crisis financeres.

Doncs bé, aquest s’ho tenen merescut de la senyora Salgado referint-se als bancs no té gens ni mica en compte l’enorme facilitat amb que les entitats financeres repercuteixen aquest tipus de sobrecost suplementari en els seus clients. Així, em temo que el s’ho tenen merescut acabarà recaient en els dipositants, deutors, usuaris de caixes i targetes, en forma de comissions i despeses més altes.

Com us deia, molta sort en aquesta feina d’interpretar la realitat econòmica de cada dia. La necessiteu.

Dimecres, 15/09/2010

Bona tarda. Ja fa temps que se’n parla i és motiu de preocupació. Sembla que, per tractar-se d’administracions públiques, tinguin la sortida de la seva crisi interna més fàcil i assequible.

Després de les caixes d’estalvi i de tantes empreses, constructores i no, arriba amb tot el seu dramatisme la crisi financera dels ajuntaments. Alguns en pitjor i alguns en millor situació. Tots força ofegats per la caiguda d’ingressos derivada de l’aturada de llicències i per unes despeses recurrents o ampliades en el terreny social. Però  sobretot, per l’errònia creença de que el mon és immutable i que el boom constructiu havia de tenir vida eterna.

El Govern mentrestant s’entreté i ens entreté amb els habituals canvis d’opinió, en aquest cas sobre poder o no poder endeutar-se, un miratge en la major part dels casos.

No hauríem, com s’ha fet en el cas de les caixes, afrontar decididament la reestructuració i les fusions, si fusions, en el cas dels ajuntaments?

Dimecres, 22/09/2010

Bona tarda. Massa sovint, quan comentem o analitzem l’actualitat política I en particular la política econòmica, ho fem de manera binària: zero o un, blanc o negre, a favor o en contra. Crec que tots hem de reconèixer que és un error. Les polítiques governamentals han de jutjar-se en els seus matisos, en les seves prioritats.

Això és el que aquest passat dilluns he tingut oportunitat d’observar i sentir  al Regne Unit.  Escoltant el vice primer ministre, Nick Clegg o el Business Secretary, Vince Cable, te n’adones que el debat és molt més útil si es focalitza en les prioritats i les conseqüències de cada decisió. En el cas britànic, més que les retallades pressupostàries es discuteix en què, fins quan i sobretot a quins col•lectius afecten.

El nostre Govern, ara campió de la proposta per establir una taxa financera, una taxa Tobin renovada, i l’oposició desapareguda i absent, no semblen interlocutors vàlids per fer un debat mitjanament intel•ligent com el britànic.

Dimecres; 29/09/2010

Bona tarda, potser ha estat l’ex president Pujol la persona més clarivident aquests dies previs a la vaga general. Pujol ens ha advertit de que la vaga general no podrà derrotar el Govern perquè senzillament no està en mans del Govern renunciar a les seves decisions.

Jo crec que la vaga general s’hauria de fer contra nosaltres mateixos, contra la nostra incapacitat de generar ocupació, de ser productius i poder competir, contra la nostra incapacitat de canviar el model educatiu i per tant de no generar més aturats o infraocupats. Contra el nostre immobilisme i contra el no saber canviar les coses. Contra el pensar de la mateixa manera que fa trenta anys.

Contra totes aquestes coses convindria organitzar una vaga general.

Dimecres, 6/10/2010

Bona tarda. Quien avisa no es traidor, ens diu MAFO, l’inefable governador del Banc d’Espanya, en advertir el Govern de que cal anar pensant en un pla B. És a dir, anar pensant en que fem si les previsions voluntaristes de recuperació del Govern no es compleixen, si seguim sense invertir i consumir, sense crear llocs de treball, sense poder accedir al crèdit suficient, sense guanyar diners.

De les reflexions del Governador ens podríem quedar, no amb el debat prematur de si caldrà o no establir noves mesures, de si les previsions es compliran o no, -tot això encara no ho sabem-, però amb que cal pensar millor, que, com i amb quines conseqüències es fa una retallada pressupostària o un augment d’impostos. No tot és el mateix i cal assignar prioritats, minimitzar les conseqüències negatives i; en la mesura del possible, consensuar.

MAFO aconsella començar a pensar en una segona ronda d’ajustaments i sembla una bona idea. La crisi és una desgràcia però la improvisació l’empitjora.

Dies sense feina o si es vol sense gaire feina a l’Empordà. A l’Alt, evidentment. Recent arribat d’una setmana al centre de l’imperi que sempre enerva els sentits del contrast, la crítica i l’elucubració més enllà d’un natural ja tensionat. Compartim uns dies amb uns amics estrangers convidats a casa, el que t’ajuda a veure coses que tal volta en solitari et passarien desapercebudes i que molt sovint no arribes a saber explicar-l

La relativitat de la feina i de l’atur
En terra de feina estacional – pagesia, turisme, i indústria i serveis vinculats–  som a la temporada en la que, fins i tot ara, no falta feina. Es diria una bona ocasió per alleugerir el patiment dels quasi tres o quatre-cents mil nous aturats a Catalunya derivats de la crisi. Però no, arriben romanesos per a les consecutives campanyes de collita que seran legió ara el setembre per la verema. En l’hostaleria, ni rastre dels sud-americans tant nombrosos i omnipresents a Barcelona. A la “Costa Brava” les noves contractacions d’estiu són per centreeuropeus i especialment centreeuropees molt joves, sovint estudiants en vacances que mostren una professionalitat i simpatia (derivada del agraïment i la satisfacció per tenir la feina) força agradable i que ja havíem oblidat fos possible en bars i restaurants d’aquest país . Entre altres detalls, nois i noies amb dos mesos aquí fan un esforç notable per entendre el català i expressar-s’hi, lògicament de forma molt primària però millor que molts altres immigrants veterans, i per que no dir-ho que molts Catalans per cens. Trobo a faltar una explicació de tot plegat. Per a mi mateix i evidentment per als meus amics que acaben de llegir que a Catalunya hi ha un 18 per cent d’atur.

Carreteres de prostitució
I sobre tot d’incapacitat de les nostres autoritats (locals, autonòmiques, estatals) per evitar un esclavatge en tota regla com el de les noies empolsades en tants racons de les nostres carreteres. En el tram que transitem de vegades tres i quatre cops per dia a l’estiu, la Nacional entre l’encreuament de Vilajuïga o Garriguella i Figueres, se’n poden veure cinc o sis en poc més de deu kilòmetres. Aparentment de sol a sol, o de pluja a pluja aquest mes d’agost, amb alguna privilegiada gaudint d’un cadirot de plàstic i d’un tros de para-sol com a tota recompensa. No és la prostitució el problema si s’exerceix lliurament però la tràgica dependència a la que estan sotmeses. Ci sono cretini! fa el meu convidat, referint-se als polítics, els nostres i els seus, tot observant la molt evitable transgressió dels drets elementals que se’ns manifesta en aquestes noies. Si, suposo que només se’ls pot anomenar cretins.

Preus alts i atracaments
Difícil d’explicar que alhora es vegin molts establiments mig buits un divendres al vespre d’agost i que els preus trenquin records a nivell europeu. Crec que he comentat en aquest blog que en els darrers anys ens hem fet més cars que Alemanya, que Dinamarca, que Suïssa,… i Barcelona, més cara que Nova York, Londres o París. En particular a la “Costa Brava”,  totes les històries sobre el turisme de qualitat i la necessitat de reconvertir el sector fan riure sinó plorar, El “turisme de patacada” és rei i senyor, i el de més qualitat el foragitem tant com podem amb preus absurds i servei de pena. Tot amb algunes, ben poques, honrades excepcions.

Mòbils i conducció temerària
Francament, els cotxes que agafen velocitats no legals en carreteres, autovies i autopistes, em fan més aviat pena ja que difícilment evitaran que les sancions, monetàries i en reducció acumulativa de drets (punts), recaiguin sobre ells. Pel contrari, els “comunicadors al volant”, els que fan equilibris per canviar de marxa i conduir amb una ma i telefonar amb l’altra, em fan por, molta por. Cada cop n’hi han més i campen alegres i despreocupats. Anant en moto he hagut de dir-li el nom del porc a més d’un que flagrantment posava en perill la meva “carrosseria motociclista”. A Itàlia, el país del “telefonino” han acabat posant a la presó aquests irresponsables. Aquí els hi deuen fer gràcia als nostres ecosocialistes encarregats del trànsit. Si no fos així, no ho sabria explicar.

Figueres, qui t’ha vist  i qui et veu!
Un dels grans efectes positius dels darrers trenta anys ha estat la millora i l’augment de la qualitat de vida en un gran nombre de ciutats catalanes de tamany mig. Ha estat un fenomen notabilíssim. Vic, Manresa, Girona, Tarragona i moltes altres. M’ho confirmen ciutadans d’aquests llocs i és molt clar per observadors ocasionals. Aquest fet però, no és general. Per exemple Figueres, ciutat de frontera, tants anys lloc obert i moderadament cosmopolita, està literalment arrasada. El centre va transformant els seus comerços i ja no interessa els visitants foranis, institucions com el Casino Menestral o tantes associacions ciutadanes, estan tancades o en ruïna física o existencial.  La degradació d’una ciutat que te un dels museus més visitats de Catalunya és inexplicable.

Vilabertran, diumenge 15 d’agost
A les 12 del migdia de la jornada potser més característica per al turisme de tot l’any. A més, diada plujosa de platja impossible o molt desaconsellable que quasi t’arrossega a fer turisme d’interior. A 50 kilòmetres a la rodona potser un quart de milió de persones fent vacances. Doncs bé, aquell dia, a aquella hora quasi perfecte visitàvem el magnífic Monestir de Vilabertran exactament sis persones, quatre d’elles érem nosaltres. Més perplexitat, més incapacitat d’explicació.

TDT i la lenta mort de la televisió
Uns seixanta canals al sintonitzar els francesos i espanyols que es veuen a un cantó i l’altra de la frontera. He fet, aquest estiu, un parell de cops l’exercici de tractar de veure algun canal amb un resultat tristíssim. Potser CNN+, mai 24h de Televisió Espanyola ni 3/24 de TV3, cada cop més provincianes. A totes poca, poquíssima informació internacional que, vista la política catalana i espanyola és el que pot interessar. En particular no hi ha manera de trobar informació sobre la crisi política italiana que ens importa, sembla, un pebrot. Cada cop més, segurs que la tv és un mitjà del segle passat. Tornem a la immediatesa d’internet.

Lletjor general i destrucció urbanística
Impressió general de circular per la nostra costa per a uns estrangers sensibles: tot el que hem tocat els civilitzats ciutadans d’aquest país és d’una lletjor que fa fredat, contrastant amb uns racons verges (cada com menys i més rars) d’una bellesa formidable. Ho comparo sovint i en aquesta ocasió especialment amb la Costa Amalfitana de la Campània al sud de Nàpols, ben preservada i amb comptadíssimes bestieses. Per a uns italians que ens sobrevaloren no hi trobo explicacions a que nosaltres haguem estat tant destructius i ells, amb tota la seva rèmora de desgovern, tant proteccionistes. El bon gust?.

“Con la cocina no se juega”
Títol de l’entretingut llibre de David de Jorge, un mediàtic cuiner basc que, des d’una més que notable capacitat comunicativa, racionalitza tot allò que en cuina un servidor pensava i era incapaç de descriure. Resumidament que la “gastronomia” (ell la maldiu i recolza la “restauració”) és una pamplinada monumental per fotre’ns els quartos, la paciència i el poc seny que ens queda. De Jorge afavoreix el producte de qualitat, la cocció justa i respectuosa, l’acte social d’estar a taula per sobre del gastronòmic. Darrera de tot, la gran estafada dels “egochefs” com ells els anomena, amb el summum sacerdot de Cala Montjoi a dalt de tots ells. Obvi per una cuina com la italiana que al revés de la francesa no es desvia ni un mil.límetre de la qualitat i de la seriositat, i per tant llibre que comparteixo fàcilment amb aquests amics que pel contrari troben inexplicables els malabarismes culinaris existint una base de tradició i producte tant important a casa nostra. Un excel.lent i recomanable divertiment d’estiu molt més intel.ligent que totes aquestes lectures sobre la crisi amb les que m’estic castigant certes hores de lleure

Que el Govern espanyol hagi assolit uns nivells de desorientació descomunal, no hauria de ser excusa per a que se’ls dispari a la primera insinuació que obren la boca. Fa uns dies, un dels ministres més desconcertats, Celestino Corbacho, va obrir la seva per recomanar contractar plans de pensions (privats evidentment, els públics són obligatoris) i el pim-pam-pum ha estat fenomenal i incomprensible.

Els plans i fons de pensions existeixen a Espanya des de fa 23 anys i són un instrument de previsió semblant al de qualsevol altre país. El seu objectiu és captar estalvi a llarg termini per a complementar, no substituir, al sistema públic. Aquí, a la Patagònia o a Mongòlia, els governs han de recomanar i incentivar els plans de pensió privats. El Ministre Corbacho ho ha de fer, ara que es parla de la reforma de les pensions públiques i quan no se’n parla.

Una altra qüestió és el desastre inversor. Les gestores s’entesten en invertir en actius sense risc, i per tant d’escassa rendibilitat, aquests instruments pensats per al llarg termini  i per tant creats per assumir més riscos. Els resultats són, en general,  de vergonya. Però això ho deixem per un altre dia.

MAFO i el pas dels dies.

Ahir, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO, va tornar a fer amics amb unes declaracions que han molestat a molta gent. I em temo que això, en aquest país, és una excel•lent notícia.

Per una banda, en relació a la reestructuració financera, llença una advertència a les caixes d’estalvi i a les administracions públiques que estan al darrera, que si el FROB no és suficient per sanejar el sector o cridarà a la banca o serà el mateix Banc d’Espanya qui intervingui.

Però no content en ficar-se en el terreny que té directament encomanat reincideix en la reforma laboral. Recordem que va ser MAFO qui, fa menys d’un any, va fer la primera crida per la reforma del mercat laboral. Llavors va rebre pedrades del Govern. Ara, satisfet pel canvi d’opinió que va provocar, adverteix: “no n’hi ha prou en allargar la jubilació i altres reformes lleus,  cal una transformació radical”.

Mentrestant els sindicats omplen el carrer, sense parar atenció al pas dels temps, als canvis d’opinió.

Hisendes de primera divisió i pocavergonyes.

El que té despistar-se en reconèixer la crisi és que ara tot ho fem a contracorrent. Quan tocaria arreglar el dèficit públic, per exemple amb una pujada de l’IVA com la que ens imposa el Govern, el que el retard en enfilar la recuperació ens exigeix de fet seria reduir-lo. Per tant no ens estranyi que el país i els economistes estiguin dividits. Les dues mesures, contràries, es poden justificar perfectament.

Finalment però,  la puja de l’IVA s’ha imposat en el Congrés de Diputats. El PSOE ha trobat el suport de tres grups minoritaris, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària votant a favor del Govern i la Unió del Poble Navarrès, abstenint-se. Quina casualitat! Perquè, com si no, de casualitat o potser de desvergonya, podríem qualificar el vot d’aquests tres partits representants precisament de territoris tant afavorits per la “deessa fortuna fiscal i constitucional”.

Què dir de les avantatges fiscals Canàries i què de les Basques o Navarreses? Doncs que, a més de gaudir-les, es poden perfectament permetre el luxe d’apujar un parell de punts més d’IVA. A les hisendes de primera divisió ni els va, ni els ve. Als altres si.

Del sirtaki al fado

Sembla que la mala maror s’escampa i s’apropa. Ens havíem centrat en Grècia, en els seus pecats i en les seves manies en enganyar tothom sobre com estaven els seus comptes públics.

Des del Govern espanyol se’ns deia, per activa i per passiva, que el problema estava localitzat en la terra del sirtaki, la mitologia i del vi resinat. I que tot quedava molt lluny de les nostres excelses i serioses maneres de portar l’economia del país.

Vet aquí però, que del sirtaki hem passat al fado i al bacalhau, i avui les tensions als mercats financers ja estan capficades a Portugal, el nostre petit veí.

I és que, escoltant abans d’ahir al Sr. Zapatero, envoltat de sincrotrons i de periodistes presumptament agressives, donava la impressió de que tot continuava sota control. Ni els dubtes del Govern de la Sra. Merkel, ni les angunies europees sobre la intervenció del Fons Monetari, farien canviar la cara de felicitat al nostre cap de Govern. Potser aquesta transcendent presidència Europea que tants resultats està obtenint, dona informació confidencial. Potser!

(Píndoles a SER Catalunya, febrer-març 2010)

El problema realment important no és la renúncia a l’acord, al pacte, a la superació de les diferències. No creiem gaire ni gens en la capacitat i transcendència de un gran pacte amb aquests actors de sèrie B però estem segurs que l’aberrant retard en adoptar transformacions estructurals radicals va enfonsant el país i descol.locant-lo per entrar definitivament en el segle amb activitat i feina.

La llista a fer, de tant òbvia, es fa repetitiva i avorrida: reformes serioses en l’administració, en l’ensenyament, en les prestacions socials, en els serveis, en el mercat laboral, en l’administració de justícia, en el règim d’incentius en general per als individus i per a les empreses. Això, més que els grandiloqüents pactes, és l’objectiu.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   17 de febrer 2010 (16.00 hs.)