Havíem tingut morts contemporanis, quasi tots accidentats quan érem joves i més irresponsables. Havíem tingut des de llavors una treva estranya, una treva que no varen tenir altres grups de la mateixa edat que varen patir el sida i la droga. A nosaltres, afortunadament, ens va passar prop però no ens va quasi tocar.
Ara però, l’edat ens ha portat les probabilitats de tantes formes de morir abans d’hora. I les probabilitats no fallen, són desgraciadament ciència.
L’altre dia va caure una de les més doloroses, la d’algú que no ho mereixia, o que ho mereixia menys que ningú. La Gemma Martín, després de dos anys d’injusta lluita i patiment, moria en la seva bondat. En una cerimònia emocionant, on família i amics propers la varen fer viva, vam acomiadar la Gemma. Ella fou el reflex real i honest d’ideals que molts hem posat a conservar en el frigorífic, massa atrafegats per una estúpida idea d’èxit en reconeixement i en diners. No crec en generacions i menys en anyades. De tot a tot arreu i sempre, però la teva és la teva, la que reconeixes, la que veus envellir a la vegada, la que reconeixes en errades, manies, records, melodies i imatges. La que quan veus la mort, t’apropa una mica més a la teva.