Se pueden leer en el web de IEF

“És l’agraïment i la salutació d’una institució relativament petita, ara ja amb vint anys de treball i esforç continuat, però que, des del primer dia, quan la varem definir amb Ramon Trias Fargas, volíem que sobretot fos: 1) capdavantera en el que feia i fa (formació i divulgació financera), 2) estigués ben situada internacionalment, i 3) fos útil i estigués compromesa amb el sector bancari i financer de Catalunya….

(seguir llegint)

Des de fa uns dies en possessió de 93 anys viscuts. Químic i patriota. Amb ben poques màcules doncs no n’hi ha d’immaculats o immaculades. La seva imatge a la manifestació del dia 10 resumeix la dignitat però també la decadència no recuperable del país. Sota un sol que no l’enlluernava, Barrera es mirava la Catalunya que no podia, que no pot caminar.

Victorio Valle

Catedràtic d’Hisenda Pública. Com Trias Fargas, com Fuentes Quintana, com José Barea, com el recentment desaparegut Alexandre Pedrós. Valle, des de la seva atalaia de Funcas (l’omnipresent Funcas per a tants economistes espanyols) observa com les seves caixes d’estalvi desapareixen, com les entenem ara, del panorama financer del país. Victorio Valle és memòria viva de l’economia espanyola, com a deixeble privilegiat de Fuentes, banquer, reformador, acadèmic, alt funcionari, i gran conversador a l’antiga.

Helena Guardans Cambó

No havia tingut la sort de conèixer-la abans. Helena Guardans gestiona una empresa amb quasi 2.000 empleats, la majoria estrangers voluntàriament a Barcelona. Preocupada per un país i una ciutat que es deterioren. Veu, to i sobre tot idees que surten de l’equilibri, la intel.ligència i d’un camí familiar excepcional. Malauradament un bé escàs.

Antonio Pereira Torres

Mestre però amic, Antonio Torres m’ha ensenyat quasi tot lo rellevant que conec o intueixo per a la meva primera dedicació en els darrers vint anys: l’institut d’estudis financers. Seny, moderació, energia, afany de millora, lideratge, innovació i internacionalisme. Després de tants anys, és un plaer retrobar-lo, encara que, ai!, tant breument.

Píndola a SER Catalunya,  28 d’octubre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

El millor currículum entre els economistes espanyols és probablement el de Guillermo de la Dehesa. Per això i per la seva qualitat tècnica i humana l’IEF li ha concedit el Premi  2009 a l’Excel•lència en la carrera professional.

El passat dijous, en la cerimònia d’entrega, de la Dehesa va ser rotund i terminant al jutjar la crisis: “Només d’aquestes trompades s’aprèn i en conseqüència s’avança. Per això soc positiu sobre la sortida de la crisi.�

I és veritat, hi ha l’actitud derrotista, fins i tot apocalíptica sobre les conseqüències de la recessió econòmica. Cada dia escoltem o llegim a alguns d’aquests representants del sector “Això és un desastre�.

Afortunadament, al costat del pessimisme, perviuen aquells que com de la Dehesa, veuen la part positiva de tot plegat que és la oportunitat de reformar, innovar, incrementar l’esforç per ser competitiu, canviar en definitiva.

És com sempre el progressisme enfrontat a la reacció, l’empenta confrontada a l’immobilisme. Del resultat d’aquesta batalla de les idees i de les actituds dependrà el tipus de futur que ens espera.

Començo per dir que considero que la periodicitat mensual per ocupar-se dels mercats és més que suficient. Més sovint és entrar en el joc pervers de creure’s que en el curt termini tenim alguna cosa a pelar, que és com dir que som més guapos i llestos que la majoria. He de reconèixer que fa anys, fa molts anys, també hi creia en la possibilitat de guanyar al mercat, al promig dels inversors i especuladors. Ara només reconec que es pot guanyar la meitat de les vegades com a la ruleta i que com en aquest joc d’atzar, l’existència del zero per la banca fa que la meitat més una vegada, es perdi. Aquest zero són evidentment les comissions i altres despeses que queden pel camí mentre tractem de racionalitzar excessivament el comportament borsari.

En tot cas aquestes reunions serveixen per recopilar dades, contrastar informacions i  matisar el conseqüent optimisme o pessimisme sobre l’evolució a mig o llarg termini dels mercats. En una situació d’alça com l’actual per exemple, aquest optimisme o pessimisme ve determinat especialment per si l’opinant està invertit o pel contrari no s’ha cregut la pujada i continua en liquiditat. Aquells que ha pensat que era impossible que en una situació econòmica desesperada la borsa pugues pujar i han continuat mantenint els bitllets o el compte corrent, ara no diuen més que pestes de la pujada dels darrers cinc mesos i ens anuncien una immediata correcció.  Pel contrari, els atrevits que varen pujar al carro de les primeres alces, o bé mai n’han sortit i han passat per tot, estan ara entusiastes veien com varen aprofitar un mercat deprimit i amb els preus per terra.

Bé, el fet és que les borses mundials porten quatre o cinc mesos en pujades molt importants que les han portat a nivells alts però encara molt allunyats dels màxims. Tot i pujar quasi un 40% des de finals de març, els index encara són lluny dels nivell de finals del 2007, abans de baixar un 60% els 15 mesos següents (fins finals de març d’aquest any). De fet, com l’aritmètica ens recorda, la recuperació de la caiguda del 60% necessitaria una alça del… 125% , que encara és lluny. El 12.000 de l’Ibex 35 que estem aprop de tenir és el mateix nivell de l’octubre de l’any passat quan tothom deia que érem a les portes de la fi de tot. No estem doncs en cap situació desgavellada.

Els percentatges de pujada i baixada ens diuen però, ben poc. Pel contrari, els indicadors si que ens aproximen més a una valoració temptativa. El PER, injuriat pels analistes més sofisticats és encara, quan s’utilitza reconeixent la incertesa de qualsevol estimació dels beneficis, una dada útil. Doncs bé, en general els PER 2009 i les estimacions del 2010 ens indiquen una borsa a un preu raonable tirant a baix. En una paraula, una borsa que té recorregut per continuar pujant, especialment si, com sembla, en molts països les estimacions de beneficis poden millorar si continuen les bones notícies.

Un altre element d’anàlisi borsari són els tipus d’interès, i la seva relació amb la rendibilitat borsària per dividends. Doncs bé, millors notícies: el nivell extremadament baix dels tipus actuals contrasta favorablement amb unes rendibilitats per dividends entre el 3 i el 4 % en les diverses borses. Aquesta situació no serà permanent. Si, com tot indica, la recuperació es confirma, els tipus pujaran, la relació preu/benefici empitjorarà i la borsa s’encarirà fins a presentar, – potser ja en el 2010-, temptacions de caiguda. I tornem a començar en els permanents cicles de la renda variable, anticipats al de l’economia.

Conclusió: potser haurien de ser els més “bearish” en la seva estimació del moment econòmic els que fossin més “bullish” sobre la borsa, al menys a 6 o 9 mesos vista. En tot cas la recuperació borsària, sòlida o no, està plenament justificada. Que no vol dir garantida.

Inútil, portem des de dijous 30 per la tarda incomunicats per e.mail i així, el rendiment de qualsevol activitat cau en picat. Mai havia experimentat, des de que el correu electrònic ha passat a ser el mitjà de comunicació per excel.lència en els negocis, quasi una setmana d’aïllament. La resta del mon desconeix que no t’arriben els missatges i per tant alguns probablement pensen que senzillament ets, som, uns inútils absoluts.

Afortunadament o desgraciada, som a l’agost i tot s’apaga fins setembre. Però aquesta primera setmana sol ser encara relativament activa i l’hem perduda miserablement. El degoteig de gent que marxa de vacances és permanent i ho fan sense poder acabar les coses. Amb feines d’última hora probablement empresonades en el servidor extern, el que segons els interlocutors d’avaries està essent rastrejat per una munió de tecnics sense veu ni rostre.

Temps per reflexionar sobre la tecnodependència que ens fa aparentment forts i eficients, realment dèbils i dependents.

Avui TV3 se n’ha fet ressó i explico els avenços:    TN del 6 de juliol 2009

Amb els titulats d’avui ja són prop de 750, la majoria professionals financers en exercici, el 55% de tot Espanya. Paraules interessants del nou Secretari de Política Financera (Caiguda d’ingressos, caixes, dificultats d’endeutament en els mercats. Quina papereta!) sobre la cultura de l’esforç i la meritocràcia. Una ocasió de reveure’ns amb col.legues, amics i perquè no, amb coneguts i saludats.

Un plaer i un privilegi compartir tertúlia amb dos dels economistes més rellevants del país, Joaquín Trigo i José García Montalvo.  Després de tants anys de freqüentar La Plaza puc dir que aquesta parella és de les més brillants amb les que pots compartir el micròfon. Inconvenient: coincidim massa, fins i tot amb les bromes i la ironia. Això potser fa perdre interès a l’audiència i és que també cal tenir en compte el show.

Evidentment les caixes i el tret de sortida d’avui de Montilla. Els resultats que ningú es creu. L’agonia lenta però concreta dels japonesos. A alguns empresaris se’ls veu el llautó lamentant que a Catalunya hi hagin menys subvencions que a Aragó.  L’economia espanyola i el seu retard cíclic, i l’induït pel Govern. Trigo: didàctic, professoral, mentalment impecable; Montalvo: brillant, ocurrent, incisiu.  Jo comparseixo, tot just apostillo, crec…   Ens acompanya també Francesca Maset, cap de la gestora de Caixa Girona i antiga alumna de l’IEF que demostra perquè s’ha enfilat en els rankings.

Tot plegat una estona pacífica, suggerent, tolerant. Agradable sobre tot. Mentre escric això, tinc la televisió encesa i el debat de TVE, crec 59 segons, és només un ping pong entre periodistes a sou del PP i del PSOE que no deixen un centímetre al dubte, al debat d’ idees. Dogmes químicament purs en la defensa de posicions irreductibles. Parti pris absoluts. No m’hi trobaran.

Bona nit, aquesta tarda he passat un moment per una de les aules de l’IEF on, un grup d’estudiants, la majoria professionals financers, assisteixen a un postgrau de banca privada. Es trobaven en una estona de descans i he vist que en una cantonada es movien bitllets.  Inicialment he pensat que es tractava d’una porra sobre la final de la Champions de la propera setmana. Quan m’he acostat per saber quins eren els resultats sobre els que es concentraven les apostes, m’he trobat amb la sorpresa. Contràriament al que creia, no era la final Europea del Barça el que s’avaluava en aquella rotllana i la que generava aquella evident expectació.

- “La porra de la final ja està plantejada des de la setmana passada”, em diuen.

- “En la porra que hem començat aquesta tarda després d’escoltar el President Montilla, del que es tracta és d’encertar quines caixes catalanes es fusionaran, de fet, quines amb quines”.

Bé, no hi ha com la intervenció d’una alta autoritat per aixecar la veda dels comentaris i acabar amb els rumors. El que fins fa unes hores era quasi bé una qüestió reservada, ara ja és motiu de porres abrandades. Per cert, un altre dia explicaré en quina de les alternatives es concentraven les apostes.