Entre conservadors i socialistes, els liberals sempre hem estat en desavantatge en els debats exclusivament ideològics, partidistes, si es vol demagògics.
Al contrari d’aquelles opcions, el liberalisme no pot obviar l’anàlisi de la realitat en el seu diagnòstic, ajustant el seu discurs al que és possible, no ajustant la realitat al discurs ideològic com usualment fan les opcions reaccionàries. És la raó, no la fe, el que ens mou. La dialèctica liberal, a més, no s’atura aquí. Determinada una resposta ja és el moment per reconsiderar-la, per posar-la en dubte.
Això s’està posant de manifest amb cruesa en l’actual crisi. El debat, tant polític com econòmic, se centra excessivament en l’aplicació mecànica de principis i tòpics sense plantejar-se si són adequats o no, si tenen o no lògica en una conjuntura molt específica, en una situació amb pocs precedents històrics.
La principal discussió en l’àmbit econòmic és entre la necessitat de prioritzar la demanda, i d’aquesta forma el creixement, sense prestar atenció als desequilibris fiscals (posició socialista) versus el dogma de la fixació exclusiva en el dèficit i l’endeutament sense reactivar l’activitat (posició conservadora). Les dues posicions, presents en el debat actual d’economistes i en el debat polític, s’abstrauen dels efectes de l’aplicació de la política econòmica en unes circumstàncies determinades i en un llocs o països concrets. La confrontació de les idees és, en aquest cas, estèril perquè cap dels dos dogmes tenen en compte l’extrema complexitat de la realitat.
Contràriament, el liberalisme polític progressista, el que s’allunya igualment del socialisme que del conservadorisme, vol estar –o hauria d’estar- en la seva anàlisi, intrínsecament vinculat a les condicions d’un país, d’un moment conjuntural, i sobre tot als efectes en els ciutadans, en els seus drets, en les seves oportunitats, que es deriva de qualsevol mesura pública. Fou Isaiah Berlin qui va desenvolupar aquest ple esperit crític i antidogmàtic, també per a la resolució dels problemes econòmics, encara que finalment ell bé deia “La solució única, final i universal als problemes humans és un miratge”[1]
El liberalisme de les llibertats individuals i la igualtat davant la llei o, si es vol, de la tolerància i el pluralisme radical, implica el permanent qüestionament de la realitat i de les polítiques de canvi, i això és el que més ha mancat en els consensos previs a la crisi que ens hi va abocar i en el garbuix posterior dels intents de solució. En la present crisi econòmica, els elements de l’economia global, amb la interconnexió dels agents i fluxos econòmics, i del funcionament propi del sistema productiu i financer, requereixen solucions pragmàtiques, usualment consensuades entre països, que responguin a solucions viables i no només a solucions desitjades.
La sortida de la crisi no és fàcil des de cap punt de sortida ideològic però és impossible si les solucions estan condicionades per paradigmes dogmàtics. No cal només l’austeritat de reduccions pressupostàries o el mantenir impertorbablement les polítiques expansives cercant un creixement improbable quan no estan generant confiança i per tant inversió i sobre tot crèdit a costos assumibles. Cal apropar-se a la solució amb una combinació complexa de pal·liatius i d’incentius que, per sobre de tot, vulguin crear les condicions per a la lliure iniciativa, per assumir riscos, per a la cooperació basada en la confiança, per la competitivitat i la innovació. En una paraula, allò que genera i ha generat prosperitat.
Per suposat, això és fàcil d’enunciar i molt més difícil d’aplicar. Són però les eines del mètode liberal i de la convicció en la llibertat, les úniques que d’una forma consistent poden evitar la inacció per confrontament, les que afavoreixen la dialèctica per avançar en la sortida de la crisi. De nou, com deia Berlin: “Tot és el que és: la llibertat és la llibertat, no la igualtat o l’equitat o la justícia o la cultura, o la felicitat humana o la consciència tranquil.la”.[2]
[1] Contra la corriente: ensayos sobre historia de las ideas, (Cast.) a Fondo de cultura econòmica, 1979
[2] Four Essays on Liberty, Oxford University Press, 1969
He was, one of the more active Liberal Brit at LI events, sharing spokemanship with Robert Browne, Sharon Bowles and with a few other colleagues.
Els esdeveniments de les darreres tres setmanes a Egipte mereixen ser seguits, encara que a distància física, de molt a prop. Quan el passat dijous al vespre esperàvem la locució de Moubarak, teníem l’esperança de que fos la darrera vegada. Malgrat la decepció del discurs del dictador, només varem haver d’esperar vint hores més, fins la tarda de divendres, per rebre el missatge que volíem escoltar: la fugida del ja ex-president.
Elemental qualificar de règim autoritari, corrupte, militarista i de total impunitat en la seva violació dels drets humans, a la República Popular Xinesa. Elemental però rar el que va dir l’altre dia amb claredat 
- Dia 1: l’arribada al Caire és espectacular per als que, per raons incomprensibles, ens agraden les ciutats gegants, caòtiques, contaminades, inabastables. El tràfic lluita per cada centímetre i els carrils pintats però inexistents. Alitàlia ja ens ha robat una hora i el tràfic una altra sobre el que era previsible. Arribo 10 minuts abans de que comenci la reunió del Bureau de la IL. Es tracten temes formals i demanem explicacions als egipcis sobre les acusacions del WSJ d’antisemitisme. Ho neguen tot però així com les declaracions estan documentades, els desmentits no. Ho deixem per a la reunió de demà a Alexandria de l’Executiu. Sopar libanès que no aprofitem al barrejar-se amb la reunió. En tot cas és important que la IL es reuneixi en un lloc políticament tant cèntric i ideològicament tant llunyà. Servirà per quelcom?
Un parell de dies a Belfast i circulant pel nord d’Irlanda. Quines sensacions tant diferents de fa 34 anys, estiu del 75, quan vaig agafar un tren de Dublín a Belfast només per curiositat política. Els amics nacionalistes irlandesos m’empenyien a mirar el conflicte només des del prisma, diguem, catòlic. Travessar els filats controlats per l’exèrcit britànic que tancaven els accessos a diferents parts de la ciutat i que reflexaven l’ambient de guerra, acabava per posicionar-te clarament en un dels costats. Anys després, ja amb perspectives de pau, vaig aprendre a escoltar i entendre les posicions unionistes i situar-les al mateix nivell de bogeria que la contrària, a acceptar l’obvietat de que ningú tenia la raó.
compartir i col.laborar amb Lord Alderdice des de que em vaig incorporar al Bureau polític de la Internacional, ara fa tres anys. Ha estat un aprenentatge de concòrdia, tolerància i d’arbitratge de conflictes, excepcional.
elaya havia perpetrat amb anterioritat un cop contra la constitució, contra el congrés, contra la magistratura. Contra el país en definitiva. Els militars han consumat, amb la seva intervenció, els despropòsits.
La primera vegada que vaig veure Ralf Dahrendorf fou en una reunió de la