Diria que ha de ser monòton comprar amb aquest panorama però no m’afecta gaire. Quan rarament vull anar a alguna botiga sempre la trobo tancada. Els horaris restrictius són un fantàstic antídot a qualsevol vel.leïtat consumista. Potser estic equivocat però no he vist cap prolongació o millora dels horaris coincidint amb la crisi. És  a dir, les botigues abans tanquen portes que claudiquen i perden l’estranya “dignitat” dels petits comerciants d’aquest país. En el carrer Comtal, aixecat per les obres del Pla Zapatero o per la mítica eficiència de l’ajuntament de Barcelona, els botiguers semblen resignats a la lamentable accessibilitat a la que els han condemnat.

El passeig per la ciutat plujosa és sorprenent. El temps, l’hora del dia i el barri ajuden però tot i així sorprèn creuar-te quasi exclusivament amb turistes. Faig temps prenent una beguda en un bar de la plaça o avinguda de la Catedral amb Boters i comprovo que soc l’únic indígena. Són un parell de centenars de visitants variats (en pocs minuts escolto anglès, holandès i finès, i evidentment el castellà forani dels cambrers) que es passegen amb poca traça per l’establiment recaptant “pintxos” en una ciutat que els ha importat per fer feliços als seus habitants (temporals) més mimats.

Per completar els tòpics de Ciutat Vella, topo amb la Guàrdia Urbana. Lògicament dedicant-se a la seva ocupació preferida: la recaptació frenètica a través de multes de transit. En aquest cas, en acció ben meritòria. Ha d’haver estat molt difícil localitzar, sota aquesta pluja, les dues motos que oficien com a víctimes dels nostres servidors municipals de l’ordre públic.

Són tres quarts i cinc de nou. Quasi l’hora de la tertúlia. Toca Grècia, les caixes, la borsa i la Senyora Salgado. No me les he trobat pas en aquest breu passeig per Barcelona. Afortunadament.

Un plaer i un privilegi compartir tertúlia amb dos dels economistes més rellevants del país, Joaquín Trigo i José García Montalvo.  Després de tants anys de freqüentar La Plaza puc dir que aquesta parella és de les més brillants amb les que pots compartir el micròfon. Inconvenient: coincidim massa, fins i tot amb les bromes i la ironia. Això potser fa perdre interès a l’audiència i és que també cal tenir en compte el show.

Evidentment les caixes i el tret de sortida d’avui de Montilla. Els resultats que ningú es creu. L’agonia lenta però concreta dels japonesos. A alguns empresaris se’ls veu el llautó lamentant que a Catalunya hi hagin menys subvencions que a Aragó.  L’economia espanyola i el seu retard cíclic, i l’induït pel Govern. Trigo: didàctic, professoral, mentalment impecable; Montalvo: brillant, ocurrent, incisiu.  Jo comparseixo, tot just apostillo, crec…   Ens acompanya també Francesca Maset, cap de la gestora de Caixa Girona i antiga alumna de l’IEF que demostra perquè s’ha enfilat en els rankings.

Tot plegat una estona pacífica, suggerent, tolerant. Agradable sobre tot. Mentre escric això, tinc la televisió encesa i el debat de TVE, crec 59 segons, és només un ping pong entre periodistes a sou del PP i del PSOE que no deixen un centímetre al dubte, al debat d’ idees. Dogmes químicament purs en la defensa de posicions irreductibles. Parti pris absoluts. No m’hi trobaran.