Tag: liberal

Berlín: el benchmark Europeu no està a Europa

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/06/2010

Werner Hoyer, Ministre d’Estat (el nivell de sotssecretari a Espanya) del Ministeri d’Afers Estrangers Alemany, va pronunciar el passat dissabte a Berlín una frase que vaig haver d’anotar:  “El benchmark de competitivitat per als països europeus no està a Europa però en l’escena de la globalització”. En una paraula, prou de mirar-nos el melic del model europeu si el volem conservar. Hoyer és una imatge positiva, de gran nivell, europeista de la part liberal de l’actual coalició de govern alemanya. Encara a l’oposició ens advertia del perill de l’entrega total al keynesianisme que hem patit aquests darrers anys i que ara hem de redreçar. Que ell ha de redreçar també a Alemanya.

Sopem una desena de persones en el Deutsche Parlamentarische Gesellschaft (una mena d’associació de parlamentaris) davant el Reichstag a Berlín. Ja estem als postres i apareix el Ministre d’Afers Estrangers de la RFA, Guido Westerwelle. Només 45’ de trobada potser no haurien de fonamentar conclusions però les fem. Westerwelle, com m’havien ja avisat, és o dona una imatge una mica pretensiosa, superficial, i amb aquell complex de superioritat que algunes vegades es detecta en els alemanys. En resum està convençut de que els països centrals de l’euro no tenen cap responsabilitat per la crisi.  Ben diferent de la impressió que la mateixa tarda ens dona el seu número dos, Werner Hoyer. Són dues cares ben diferents de la mateixa realitat política.

Un dels problemes Europeus més greus que es detecta fàcilment a Berlín és la tensió creixent entre França i Alemanya. Feia temps que no sentia acusacions tan greus com les que alemanys dediquen a la troica francesa –Sarkozy (Govern), Trichet (BCE) i Strauss-Kahn (FMI)-, als que des d’Alemanya fan responsables de la debilitat de l’euro. Per altra part, les iniciatives unilaterals de la Senyora Merkel donen urticària als francesos. L’eix francoalemany era de les poques coses sòlides de la Unió Europea.

“Moltes gràcies i que tingui un bon vol”. Una de tantes mostres d’amabilitat en els serveis que reps a Alemanya i que et sobten perquè són ja quasi desconegudes a casa nostra.

One Man’s moment. His party’s destiny. Our nation’s future

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/05/2010

Així ha titulat The Independent la seva portada d’avui dissabte per remarcar,  de forma grandiloqüent, la responsabilitat dels liberal demòcrates, no només en la formació del proper Govern britànic però sobre tot reflectint la responsabilitat d’una ocasió única per canviar el sistema o al menys les entranyes del funcionament del sistema.

Els liberals anglesos, els actuals lib-dem hereus del vell partit liberal de Gladstone i de Lloyd George, són des dels anys 30’ del segle XIX  el partit que en el Regne Unit ha estat fonamentalment en contra de la concentració de poder i en favor de la màxima llibertat, des de la lluita per minimitzar el poder de la Corona i de l’Església dels Whigs fins l’èmfasi en una reforma del sistema electoral i polític, dels actuals lib-dem de Nick Clegg.

En l’univers dels partits liberals, els britànics –com els Nòrdics, Canadencs, alguns Llatinoamericans i darrerament partits del Sud-est Asiàtic- són els més genuïns representants del liberalisme social i progressista, força oposat en el terreny econòmic -que no en el polític- al liberalisme més conservador o anomenat de vegades neoliberalisme o liberalisme de mercat. Això és evidentment una simplificació. Els liberals per naturalesa són més dissidents que partidaris del consens. I així en aquests partits citats, com en els dominats per corrents més properes al liberalisme que propugna un sector públic sempre a la baixa, s’hi poden trobar representants de la corrent oposada. També dins els Liberal Demòcrates britànics. El que si és una realitat és l’encongiment creixent de l’espai polític per al liberalisme progressista. Especialment la força de les socialdemocràcies, però també  la suavització social d’alguns partits conservadors ja inclinats cap a polítiques de lliure comerç i de mercat, no han fet la vida fàcil per partits liberals com el britànic.

Les enquestes prèvies a les eleccions del passat dijous al Regne Unit havien estat per tant una injecció d’optimisme i il.lusió. Alguns, que fa ja força més de trenta anys varem creure que era aquí on ens trobàvem i pensàvem políticament i que hem vist moltes més patacades que victòries, hem de reconèixer que esperàvem molt impacients els resultats, desplaçats al rovell liberal a Londres.

Així, a primera hora del divendres, en el National Liberal Club, la seu noble però no la operativa dels liberals, es respirava pessimisme en analitzar els resultats que els feien perdre cinc escons. Però a mesura que avançava el matí i amb la confirmació de que els liberals eren necessaris per qualsevol majoria, retornà l’esperança de que, potser si, les oblidades polítiques de reforma, llibertats individuals, drets humans, igualtat d’oportunitats, protecció de les minories i fre al poder i als poderosos, combinades amb realisme econòmic no populista, podrien retornar als parlaments occidentals a partir del Regne Unit. La clau evidentment, la reforma del sistema electoral. És vital per als liberals (23% dels vots i 8% dels escons!) i no hi podrà haver coalició sense un compromís conservador o laborista per a cedir en això.
Encara haurem d’esperar i sobre tot, és difícil no pensar que el proper primer ministre tendirà a convocar noves eleccions si els sondejos l’hi permeten, frustrant, potser, aquesta veritable oportunitat de canvi que s’obre avui.

“Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”

Posted by Josep Soler-Albertí – 24/02/2010

No acostumbro a colgar artículos de terceros en este blog, pero creo que vale la pena la excepción. Timothy Garton Ash me parece un pensador lúcido y valiente. El tipo de liberal que huye de tópicos y se enfrenta a lo esencial. En este artículo borda la defensa del estado de derecho, de la separación de poderes sin importarle contradecir, en este caso en el Reino Unido, a gobierno y oposición.

Les recomiendo leer este “Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”, publicado en El País, 21 febrero 2010.

Dues visions oposades de la llibertat

Posted by Josep Soler-Albertí – 04/12/2009

Ahir vespre (dimecres, 2 de desembre), vaig trobar i llegir un article de Vicenç Navarro, “La llibertat segons el liberalisme” publicat a eldebat.cat. Em va semblar un atac retrògrad al liberalisme, o al que ell pensa és liberalisme, i a més a més un festival d’errades, dogmes i invectives demagògiques.

Vaig redactar “La llibertat segons Vicenç Navarro” que s’ha publicat en el mateix mitjà, avui dijous 3 de desembre, gràcies a l’amabilitat en acceptar la rèplica dels seus directors, Paco Moreno i Juan García.

Vint-i-quatre hores després subscric el que ahir vaig escriure i avui he penjat. Potser ara redactaria la rèplica d’una altra manera o potser no. El que és segur és que és una actitud reactiva no només envers Vicenç Navarro i el seu article sinó envers un munt de comentaristes, intel.lectuals, docents, periodistes, etcètera, que, amb la crisi,  reapareixen sorgits de les cendres del fracàs del comunisme. Em sembla bé que ressuscitin i que diguin el que vulguin. Però tinguem memòria i donem respostes.

Memorial Trias Fargas, vint anys després

Posted by Josep Soler-Albertí – 19/11/2009

L’amic Joan Francesc Pont ho explica molt millor de com ho hagués fet jo en un post del seu blog

A l’Amèrica Central, els liberals ensenyen les urpes

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/11/2009

La Internacional Liberal ha adoptat un perfil més contundent amb Van Baalen a la presidència. La recent gira centreamericana ha estat la primera ocasió per mostrar-lo. A Nicaragua i a Hondures, dos llocs rellevants i calents en el punt de mira del Chavisme, la IL ha estat clara fins el punt de ser preexpulsats a Managua i radicals a Tegucigalpa. És un primer pas per perdre els complexos i manifestar sense embuts el que ens diferencía de col.lectivistes i conservadors.

Nicaragua: la solució a l’amenaça d’Ortega de romandre indefinidament en el poder és una aliança amb el corrupte major, el “gordo” Alemán. És a dir, un altre desastre. El país que va poder amb Somoza i amb el Sandinisme revolucionari (l’actual és un totalitarisme d’interessos) està ara abocat a dues alternatives tràgiques.

Costa Rica: el candidat llibertari, el presumit però viu Otto Guevara, sembla que remunta en els sondejos gràcies a la classe mitja baixa a qui ha convençut de que prioritzarà la seguretat pública. Guevara té punts interessants en el programa per flexibilitzar l’economia i ha triat bé els seus acompanyants de ticket electoral però la força de Liberación Nacional, el partit històric socialdemòcrata és encara molt important.

Panamà: el país està creixent a taxes del 6% (fa un any era el 10%) i l’activitat econòmica és vertiginosa . El President Martinelli, del partit liberal de dretes Cambio Democràtico, en 5 mesos ha arribat al 85% d’aprovació. Malauradament, segons amics seus, ja pensa en la reelecció no constitucional.

Hondures: per a mi un cas flagrant d’injustícia internacional. La campanya “quarta urna” de Zelaya i la seva activitat no era un cop encobert sinó un cop a seques. Els militars. sempre “brutus”, varen fallar en atendre a la constitució però amb males maneres. Això no treu que era el que es tenia que fer. És inconcebible la postura del Govern Espanyol encapçalada per Moratinos, un personatge francament odiat per qualsevol llatinoamericà no Chavista. Ara, uns contra els altres, unes grans famílies contra altres grans famílies, -no ens enganyem això és l’Amèrica Llatina-, busquen una certa reconciliació.

Des del nord d’Irlanda

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/09/2009

Un parell de dies a Belfast i circulant pel nord d’Irlanda. Quines sensacions tant diferents de fa 34 anys, estiu del 75, quan vaig agafar un tren de Dublín a Belfast només per curiositat política. Els amics nacionalistes irlandesos m’empenyien a mirar el conflicte només des del prisma, diguem, catòlic. Travessar els filats controlats per l’exèrcit britànic que tancaven els accessos a diferents parts de la ciutat i que reflexaven l’ambient de guerra, acabava per posicionar-te clarament en un dels costats. Anys després, ja amb perspectives de pau, vaig aprendre a escoltar i entendre les posicions unionistes i situar-les al mateix nivell de bogeria que la contrària, a acceptar l’obvietat de que ningú tenia la raó.

Ara Belfast és una ciutat nova, que ha passat per una transformació molt important i positiva i en la que poc a poc les restes de la divisió s’esborren, encara que molt, massa, lentament. Les dues comunitats estan encara massa presents en la ciutat, en els seus llocs de reunió, en les seves celebracions, en les seves costums sectàries, en les seves esglésies.

Reunió a la mansió particular de Lord Alderdice i un agradable aperitiu ofert per Lady Alderdice, com el seu marit una metgessa reputada i avui hospitalària. Sopar a Stormont, l’espectacular parlament nordirlandés, amb els amics David Ford i Gerry Lynch, representants de la veritable Irlanda del Nord no sectària i integrada, i amb els companys del Bureau LI.  Stormont es troba estratègicament situat en un pujol amb una espectacular visió de la ciutat que els britànics varen construir així per reforçar la imatge de poder sobre els nacionalistes irlandesos. Ara la seu que es vol intrapartidària i intracomunitària. Encara amb masses diferències i poques accions comuns.

Dissabte circulant per la costa nord  i nord-oest d’Irlanda. Dia gloriós i una naturalesa espectacular. País civilitzat, equilibrat i en el que l’acció humana l’ha millorat, i era difícil. Espero poder tornar amb més temps i gaudir d’aquest lloc excepcional abans de que el turisme de modes descobreixi aquestes meravelles, però després de la definitiva i real pacificació.

Alderdice

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/09/2009

El nom de John Alderdice, Baró Alderdice of Knock com el va instituí la Reina Isabel, probablement no és el conegut que la seva biografia mereixeria. Ha estat, i ho serà fins el proper Congrés del Caire aquest octubre, President de la Internacional Liberal. Fou elegit la primavera del 2005. He tingut la sort de compartir i col.laborar amb Lord Alderdice des de que em vaig incorporar al Bureau polític de la Internacional, ara fa tres anys. Ha estat un aprenentatge  de concòrdia, tolerància i d’arbitratge de conflictes, excepcional.

El psiquiatre Alderdice va iniciar-se en política amb l’Alliance Party (Partit de l’Aliança) d’Irlanda del Nord , primer grup polític a l’Ulster creat amb l’objectiu de ser una veritable alternativa a la política sectària i basada en divisions religioses que dominava i encara domina l’escena irlandesa. Va ser líder del partit des de 1987 fins 1998 quan fou elegit el primer Speaker (President) de l’Assemblea d’Irlanda del Nord, càrrec amb una gran dosis de simbolisme i autoritat formal que ocupà fins el 2004. Es pot dir que el paper del partit Alliance i de John Alderdice en el llarg, tortuós però exemplar procés que primer conduí als Acords de Divendres Sant, i després a l’alt nivell d’estabilitat del que gaudeix avui el nord d’Irlanda, fou enormement rellevant per la seva permanent referència interna en favor de la pau, per sobre de qualsevol altre lligam o dependència.

L’experiència de John en resolució de conflictes i el prestigi del que gaudeix, el fan circular permanentment en diverses zones del mon, i  de forma molt particular a l’Orient Mitjà. Segur que trobarà forats per continuar fent-nos gaudir de la seva amistat i mestratge. Ho desitgem.

Hondures i la unanimitat populista

Posted by Josep Soler-Albertí – 03/07/2009

Sorpresivament, recolzats en la postura d’Obama i en el gran domini que els populistes americans tenen en els mitjans de comunicació espanyols, la premsa i analistes donen per entés que el que hi ha hagut a Hondures és només un cop d’estat militar i l’expulsió per la força del president.

Qualsevol mínim anàlisi rigorós pot observar que Zelaya havia perpetrat amb anterioritat un cop contra la constitució, contra el congrés, contra la magistratura. Contra el país en definitiva. Els militars han consumat, amb la seva intervenció, els despropòsits.

Hem discutit àmpliament en el Bureau de la Internacional Liberal quina havia de ser la nostra posició, quina havia de ser la postura des de la prioritat de la llibertat. La resolució que finalment hem consensuat té un punt d’ambigüitat però s’allunya del “mainstream” que han imposat els reaccionaris. Aquí està:

“La restauració de la democràcia i  l’estat de dret haurà de ser la principal prioritat per a Hondures?, ha declarat el president de la Internacional Liberal.

La Internacional Liberal ha observat el desenvolupament de la situació política actual amb molta preocupació. El país ha vist que la seva constitució i les seves institucions polítiques han estat menyspreades i violades pel seu màxim representant.

El deteriorament de la situació va culminar, amb una intromissió inconstitucional dels militars, en els aconteixements del passat diumenge, 28 de juny 2009. En comptes de seguir un camí democràtic i legal per a solucionar les diferències polítiques, es va escollir, el camí de subvertir el desenvolupament democràtic del país.

Condemnem qualsevol acció inconstitucional i  deplorem que éssers innocents hagin mort per ambicions polítiques. Com organització que representa la llibertat, la democràcia, els drets humans, l’estat de dret, la igualtat d’oportunitats i la justícia social; la Internacional Liberal fa una crida a restaurar la democràcia i l’estat de dret en el país.

“Aquests dos temes, democràcia i l’estat de dret, han de ser prioritat per a l’elit política d’Hondures, si volen reconstruir els fonaments d’estabilitat política i de desenvolupament econòmic del país. És difícil imaginar com aquells que han violat la constitució i han actuat en contradicció amb les decisions del poder judicial, poden tenir encara credibilitat per  a restaurar la democràcia hondurenya. Els representants legítimament triats dels ciutadans hondurenys tenen el nostre suport per treure al país de la crisi política actual i preparar el terreny per a les molt properes eleccions presidencials.” va dir Lord Alderdice, President de la Internacional Liberal.

El suport de la comunitat internacional per a que  les pròximes eleccions siguin lliures, justes i democràtiques és crucial. Serà també una oportunitat per a que la OEA reconstrueixi la seva credibilitat afeblida després del frau electoral a les eleccions locals a Nicaragua on es van proclamar,  en molts llocs incloent la capital Managua,  representants del poble imposats i no electes. És molt important que les institucions regionals i internacionals no apliquin dobles estàndards?, ha comentat el Secretari General de la IL, Emil Kirjas.

Berlin i Dahrendorf (i 2)

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/06/2009

La primera vegada que vaig veure Ralf Dahrendorf fou en una reunió de la Internacional Liberal. No recordo exactament on ni quan però fou entre 1977 i 1979.  Era ja un ex-Comissari Europeu i intel.lectual de gran prestigi. Em va impressionar la seva intervenció, equilibrada entre la pràctica i la teoria política. Però no fou fins el curs 1979-80, a la London School of Economics, quan vaig tenir l’ocasió de parlar amb ell en diverses ocasions. Dahrendorf va ser entre 1974 i 1984, director de la LSE. Jo, un alumne estranger de postgrau entre setembre 1979 i agost 1980, vaig ser elegit com a representant dels estudiants en el Foreign Students Committee, llavors el més important quan la LSE tenia majoria d’estudiants forans. Havia estat escollit “en la llista liberal” gràcies a una campanya patètica que ara no hi ha temps d’explicar. Això em va permetre conèixer Dahrendorf ja que, amb la seva presidència, el comitè es reunia cada dos mesos.

Lord Dahrendorf, el Baró Dahrendorf of Clare Market (la localització a Londres de la LSE) era, va estar, força distant. La seva presència, mirada i ironia em va recordar Ramon Trias Fargas. Em vaig presentar com a aprenent de liberal (jo era llavors el vicepresident de LYMEC, les joventuts europees liberals).  Recordo que usualment se’m treia  de sobre amb alguna recomanació de lectures. Una d’elles, encara tinc l’edició d’Oxford , els Four essays on liberty d’Isaiah Berlin.

Des de llavors, Dahrendorf ha estat “el referent intel.lectual” de la Internacional Liberal malgrat que ell ha preferit un compromís més aviat tebi. Fou parlamentari Alemany i Europeu adscrit al partit i grup parlamentari liberal però en la House of Lords va preferir actuar com a independent. El que alguns liberals li criticaven, un discurs ambigu en ocasions i potser massa proper a la socialdemocràcia, jo crec que era el que el feia atractiu i l’apropava a l’actitud iconoclasta de Berlin. En el seu darrer llibre: “La libertad a prueba. Los intelectuales frente la tentación totalitaria“,  Dahrendorf es situa ja plenament al costat de Berlin. Com en el moment de la mort.

Berlin i Dahrendorf (1)

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/06/2009

Quan dijous passat, en un sopar-debat de la Fundació Llibertat i Democràcia,  estàvem commemorant només amb deu dies de retard, el centenari del naixement d’Isaiah Berlin, feia només unes hores que havia traspassat Ralf Dahrendorf.  D’aquesta forma s’uníen definitivament en el nostre imaginari privat les dues figures del pensament polític contemporàni més rellevants per alguns dels que ens declarem partícips del liberalisme crític i adogmàtic.

Reconec que, de vegades, he llegit filosofia política amb dificultats, quasi forçant-me. Els texts són sovint faixucs, massa llargs, reiteratius, amb un to professoral. El resultat és que he llegit poca teoria o, al menys, molta menys de la que hagués volgut per defensar-me adequadament en certs debats doctrinals sovint buits i vanitosos. Recordo treballs clàssics i imprescindibles de, per exemple, Montesquieu, Stuart Mill, Adam Smith, Hayek, Rawls, que descansaven setmanes en la pila de llibres començats abans d’acabar-los.

Amb Berlin no ha estat mai així. Primer perquè la seva obra escrita és intel.ligentment curta. Però sobre tot perquè és una obra atractiva pel seu radical antidogmatisme i esperit crític. Moltes vegades Berlin requereix tornar enrere per estar segur de si es manifesta a favor o en contra d’una tesi determinada. El que usualment succeïx és que no està a favor ni en contra. Berlin exposa les idees, presenta les alternatives, objeccions i crítiques i espera que el lector prengui la seva pròpia posició.

S’ha reeditat recentment un magnífic llibre d’entrevistes amb el jueu de Riga:  ”Conversaciones con Isaiah Berlin” de Ramin Jahabegloo; Arcadia. Molt ben traduït, el que és ja una sorpresa magnífica avui en dia. El recomano com un magnífic resum de la seva obra i especialment dels seus assaigs sobre pensadors, molts d’ells compilats en “Contra la corriente” del Fondo de Cultura Económica. Doncs bé, en aquestes converses es manifesta obertament la personalitat i el pensament relativista de Berlin -A usted le gusta el café con azucar y a mi sin. No hay forma de saber quén tiene razón en gustos y en valores- o el seu radicalisme liberal: - La solución única, final y universal a los problemas humanos es un espejismo-.

Aquest proper 8 de juliol, a Londres, la Internacional liberal organitza l’anual “Isaiah Berlin Lecture” al Club Liberal. Aquest any centrada en el propi pensador i a càrrec del seu biògraf i líder del partit liberal canadenc, Michael Ignatieff. Serà interessant sentir l’anàlisi de Berlin d’un “liberal” en el sentit nordamericà. He llegit i sentit a conservadors i socialistes intransigents citar a Berlin al seu favor; o a nacionalistes i comunitaristes convertir-lo en un dels seus. Crec sincerament que no l’han entès o no el volen entendre. Però ell no seria tant rotund.

Cádiz y el bicentenario de la Pepa

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/06/2009

Domingo tarde y lunes circulando por la provincia de Cádiz. El domingo tras aterrizar en Jerez, aprovecho unas horas para conocer Arcos y revisitar Sanlucar, Jerez, Puerto de Santa María. Campos de girasoles incentivados por la política agraria común que, al  menos, llenan el paisaje en esta época de un amarillo espectacular;  la tranquilidad proverbial andaluza en pueblos y ciudades. Poco rastro de la jornada electoral, probablemente porqué la provincia de Cádiz, junto a las catalanas y a las ciudades africanas han sido las más abstencionistas. Precios en taxis y comidas, de hace 15 años.

El lunes, primeros contactos con el Comisariado, el Consorcio i la Oficina. Todas instituciones encargadas de las celebraciones del segundo centenario de la constitución de 1812, la Pepa. La Internacional Liberal querría adelantarse al 2012 y celebrar el próximo año o en el 2011, en Cádiz y en San Fernando, que las Cortes impusieran el término liberal en las acepciones que usualmente utilizamos hoy en día. Bien, algunos,  porqué no puede afirmarse que el término liberal no esté convenientemente prostituido.

Descubro a Enrique García-Agulló, del que sólo tenía  vagas referencias y no me lo perdono. Prohombre gaditano y liberal de todas las batallas y salvaguarda de los diferentes espíritus de la constitución de 1812 que un interminable número de publicaciones y estudiosos siguen, afortunadamente, ampliando. La idea de reunir en esta ciudad, en el 198 aniversario de la Constitución y en el 200 de la convocatoria de las Cortes, a liberales de todos los países y a los liberales españoles de toda tendencia y condición es muy atractiva. Vamos a ver si,  unos y otros, se unen a la iniciativa y la facilitan.

Dia D

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/06/2009

Avui fa 65 anys del que per mi és l’aconteixement més important del segle XX. El desembarcament, i subseqüent batalla, de  Normandia. Un acte de guerra evidentment interessat però també d’enorme generositat. No cal dir que els Europeus som avui lliures, molt lliures, gràcies a aquesta extraordinària operació militar, gràcies finalment als milers de soldats morts i ferits estadounidencs, britànics i, no ho oblidem, canadencs.

A 24 hores de la principal manifestació democràtica del continent, unes eleccions al Parlament Europeu, la memòria del dia D i del que va desencadenar hauria d’estar molt present i davant de tot. Les paraules d’Eisenhower a la seva tropa “aportareu la seguretat a un mon lliure” segueixen sobrevolant quasi tot el que tenim els Europeus en benestar, llibertat i felicitat.

I massa sovint ho oblidem. Fins i tot els liberals que hauríem de tenir-ho gravat al front. Quan, menys de tres anys després del dia D, un grup de liberals reunits l’abril de 1947 a Wadham College d’Oxford fundaren l’Internacional Liberal, eren conscients de que ho feien gràcies a la intervenció nord-americana. “At a time of disorder, poverty, famine and fear caused by two World Wars“.

Aung San Suu Kyi i la Birmània dels militars

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/05/2009

Les notícies confirmen el que ens temíem. La Junta militar Birmana no deixarà que Aung San Suu Kyi abandoni l’arrest domiciliari que l’ha mantinguda a casa seva quasi catorze dels darrers 19 anys, i que teòricament havia d’acabar-se a finals d’aquest mes. Un muntatge sobre una suposada visita sense permís d’un ciutadà Americà ha permès als dictadors presentar nous “càrrecs�? contra la Premi Nobel de la Pau. Encara pitjor, amb una salut delicada ha estat ja preventivament tancada a una presó de Rangoon, el que realment ha fet saltar l’alarma per la vida de la líder democràtica de 63 anys del castigat país, asiàtic. No he conegut mai Aung San Suu Kyi, però si i fa pocs mesos a alguns dels seus seguidors i coreligionaris més estrets.

De Bangkok a Estrasburg

El previst Comitè Executiu de la Internacional liberal que havia de tenir lloc a Tailàndia aquest passat desembre finalment es va ajornar. L’ocupació de l’aeroport de Bangkok uns dies abans per un moviment populista amb pudor feixista va fer tirar enrera, amb dèbils excuses d’evitar intromissions amb la política tailandesa, a la majoria dels liberals asiàtics. Finalment el passat mes de gener, la reunió de l’Executiu ajornada va tenir lloc a Estrasburg. Més fàcil, més còmode, menys polític.

A Tailàndia i Birmània

Encara que s’ajornés l’Executiu, uns quants vàrem mantenir el viatge i la major i més interessant part del programa previst. La visita a Mae Sot, en la frontera Birmana va servir per donar una mostra de suport i solidaritat a un dels Moviments d’alliberament més antics i que, des de casa seva, dirigeix Aung San Suu Kyi, i per suposat als moviments d’autodeterminació de l’ètnia Karen. Nois de poc més de 30 anys amb “experiència�? de més de 10 anys en presons birmanes, i descripcions terrorífiques de la repressió de la Junta Militar

A Mae Sot vàrem conversar àmpliament amb exiliats de diverses fundacions i partits polítics i vàrem visitar el camp de refugiats de Mae La (o Mee Lah), on prop de 35.000 persones d’ètnia Karen romanen tancades al camp a pany i forrellat des de fa 18 anys. I és només un dels molts camps que pràcticament delineen quasi tota la frontera Tai-Birmana. La sempre depriment imatge de grups humans sense llibertat, sense activitat, sense futur probablement. El camp, sostingut només pel Canadà i els Estats Units. Sembla que a Europa la dictadura Birmana ens queda massa lluny. Bé, no tant. Està agafant un cert renom en els amants del teòric turisme exòtic, evidentment amb els ulls oberts als temples, a les curiositats, però cecs al un dels despotismes més irracionals i salvatges.

A Bangkok, uns dies després vàrem ser testimonis personals del canvi de Govern. L’actual executiu, majoritàriament compost per membres del Partit Demòcrata, el nostre membre de la Internacional, es va aprofitar de les protestes, del caos contrari al Govern que va caure per la traïció d’alguns diputats que varen fer canviar la majoria. Trànsfugues en diem aquí. I allà. Tant l’actual Primer Ministre com el Ministre d’Exteriors, l’intel·ligent i amable Ambaixador Kasit Piromya, son persones molt preparades, de mentalitat i expressió molt occidental i veritablement liberals, però que no han tingut cap escrúpol en beneficiar-se dels aldarulls per fer-se amb el poder. Potser només així es fa política?

S’obren les “notes”

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/05/2009

Això havia de ser un butlletí electrònic. Redactat cada mes o cada dos mesos. Quan tenia la capçalera em vaig adonar que això d’un butlletí electrònic començava a ser prehistòric. Un paper destinat a ser spam en la xarxa de correus cada cop més empipadora i plena d’escombraria.

Els blogs m’impressionaven. Ho veia com una obligació afegida i de fet me’n trec d’obligacions darrerament. Però finalment he caigut.

Per tant, les “Notes” seran només una categoria, personalitzada això si, del blog personal. Accedint per la categoria “Notes liberals” us estalviareu tots els altres texts, fotos, comentaris, vídeos, àudios, etc. I si no hi accediu, us estalviareu fins i tot les “Notes”

El què, el per què i el com?

El què: apuntar amb brevetat el meu dia a dia de la Internacional Liberal, de les seves activitats, dels seus objectius, de la seva major o menor esfera d’influència, i tots aquells altres comentaris que girin al voltant del pensament més o menys liberal. Potser de vegades pecarà de massa personal, però aquesta és la única visió que tinc.

El per què: sobre tot, el per què ara. És cert, massa temps des de que em vaig incorporar al Bureau de la Internacional (2 anys!) i massa temps des de que, regularment, assisteixo als seus congressos i executius (trenta anys!). Hauria d’haver intentat convèncer-me abans però què es pot fer? En tot cas, espero aportar-vos alguna cosa en informació liberal i espero que tingui continuïtat.

El com: amb apunts breus en aquesta secció (categoria en diuen) del blog. Tot plegat tractaré de que sigui de bon llegir, i només aquells temes que penso poden aportar alguna idea. Amb una perspectiva diferent del propi butlletí intern de la internacional, al que no pretenc ni traduir, ni substituir, sinó complementar des de la meva perspectiva, des de la perspectiva catalana.

Per cert, escriuré com parlo, sense deixar res en el tinter, amb certa incorrecció política i de vegades – tractaré que poques – potser molestant algú. Demano respectuosament disculpes. Però ara comencem.