Entre conservadors i socialistes, els liberals sempre hem estat en desavantatge en els debats exclusivament ideològics, partidistes, si es vol demagògics.
Al contrari d’aquelles opcions, el liberalisme no pot obviar l’anàlisi de la realitat en el seu diagnòstic, ajustant el seu discurs al que és possible, no ajustant la realitat al discurs ideològic com usualment fan les opcions reaccionàries. És la raó, no la fe, el que ens mou. La dialèctica liberal, a més, no s’atura aquí. Determinada una resposta ja és el moment per reconsiderar-la, per posar-la en dubte.
Això s’està posant de manifest amb cruesa en l’actual crisi. El debat, tant polític com econòmic, se centra excessivament en l’aplicació mecànica de principis i tòpics sense plantejar-se si són adequats o no, si tenen o no lògica en una conjuntura molt específica, en una situació amb pocs precedents històrics.
La principal discussió en l’àmbit econòmic és entre la necessitat de prioritzar la demanda, i d’aquesta forma el creixement, sense prestar atenció als desequilibris fiscals (posició socialista) versus el dogma de la fixació exclusiva en el dèficit i l’endeutament sense reactivar l’activitat (posició conservadora). Les dues posicions, presents en el debat actual d’economistes i en el debat polític, s’abstrauen dels efectes de l’aplicació de la política econòmica en unes circumstàncies determinades i en un llocs o països concrets. La confrontació de les idees és, en aquest cas, estèril perquè cap dels dos dogmes tenen en compte l’extrema complexitat de la realitat.
Contràriament, el liberalisme polític progressista, el que s’allunya igualment del socialisme que del conservadorisme, vol estar –o hauria d’estar- en la seva anàlisi, intrínsecament vinculat a les condicions d’un país, d’un moment conjuntural, i sobre tot als efectes en els ciutadans, en els seus drets, en les seves oportunitats, que es deriva de qualsevol mesura pública. Fou Isaiah Berlin qui va desenvolupar aquest ple esperit crític i antidogmàtic, també per a la resolució dels problemes econòmics, encara que finalment ell bé deia “La solució única, final i universal als problemes humans és un miratge”[1]
El liberalisme de les llibertats individuals i la igualtat davant la llei o, si es vol, de la tolerància i el pluralisme radical, implica el permanent qüestionament de la realitat i de les polítiques de canvi, i això és el que més ha mancat en els consensos previs a la crisi que ens hi va abocar i en el garbuix posterior dels intents de solució. En la present crisi econòmica, els elements de l’economia global, amb la interconnexió dels agents i fluxos econòmics, i del funcionament propi del sistema productiu i financer, requereixen solucions pragmàtiques, usualment consensuades entre països, que responguin a solucions viables i no només a solucions desitjades.
La sortida de la crisi no és fàcil des de cap punt de sortida ideològic però és impossible si les solucions estan condicionades per paradigmes dogmàtics. No cal només l’austeritat de reduccions pressupostàries o el mantenir impertorbablement les polítiques expansives cercant un creixement improbable quan no estan generant confiança i per tant inversió i sobre tot crèdit a costos assumibles. Cal apropar-se a la solució amb una combinació complexa de pal·liatius i d’incentius que, per sobre de tot, vulguin crear les condicions per a la lliure iniciativa, per assumir riscos, per a la cooperació basada en la confiança, per la competitivitat i la innovació. En una paraula, allò que genera i ha generat prosperitat.
Per suposat, això és fàcil d’enunciar i molt més difícil d’aplicar. Són però les eines del mètode liberal i de la convicció en la llibertat, les úniques que d’una forma consistent poden evitar la inacció per confrontament, les que afavoreixen la dialèctica per avançar en la sortida de la crisi. De nou, com deia Berlin: “Tot és el que és: la llibertat és la llibertat, no la igualtat o l’equitat o la justícia o la cultura, o la felicitat humana o la consciència tranquil.la”.[2]
[1] Contra la corriente: ensayos sobre historia de las ideas, (Cast.) a Fondo de cultura econòmica, 1979
[2] Four Essays on Liberty, Oxford University Press, 1969
Coneguem l’imperi per dins i per fora
Els esdeveniments de les darreres tres setmanes a Egipte mereixen ser seguits, encara que a distància física, de molt a prop. Quan el passat dijous al vespre esperàvem la locució de Moubarak, teníem l’esperança de que fos la darrera vegada. Malgrat la decepció del discurs del dictador, només varem haver d’esperar vint hores més, fins la tarda de divendres, per rebre el missatge que volíem escoltar: la fugida del ja ex-president.
No és pot dir que creus, ni és pot dir que no creus. No és pot dir que vols guanyar diners, ni que tant et fan els diners. No és pot dir que ets espanyol ni es pot dir que voldries no ser-ho. Ni és pot dir que et sents català, ni que sovint et fa vergonya ser-ho. No és pot dir que molts socialistes ho han fet bé ni que molts convergents ho faran malament. No és pot dir que prefereixes l’Aznar o el Piqué que el Zapatero o el Moratinos. No és pot dir que el Barça (i el Madrid) s’està carregant la Penya, el handbol Granollers, el Reus Esportiu i el Voltregà, la lliga, i en general el no saber qui guanyarà. No és pot dir que penses que es menja millor a Alemanya que a Catalunya (i sobre tot més barat i ben servit), ni es pot dir que creus que els “Bullis” de torn són fum sense substància. No és pot dir que no entens el perquè s’ha fet un nou aeroport tenint-ne un d’igual que hem hagut de quasi tancar, ni és pot dir que no entens perquè tants diners públics en una línia aèria en fallida. No és pot dir que la societat civil i la burgesia són d’un decadent que fa por, ni pots dir que l’esquerra tradicional és reaccionària. No és pot dir que mires la noia en faldilla curta ni que aquell taxista que agafes et sembla un brut monumental i vols baixar. No és pot dir que s’ha de treballar més ni que cal anar més de farra. No és pot dir ni a uns (castellans) ni als altres (catalans) que el català s’està morint o que l’estan matant. No és pot dir quasi bé rés que no digui tothom. Me n’estic atipant.
La primera vegada que vaig veure Ralf Dahrendorf fou en una reunió de la 
Quan dijous passat, en un sopar-debat de la Fundació Llibertat i Democràcia, estàvem commemorant només amb deu dies de retard, el centenari del naixement d’Isaiah Berlin, feia només unes hores que havia traspassat Ralf Dahrendorf. D’aquesta forma s’uníen definitivament en el nostre imaginari privat les dues figures del pensament polític contemporàni més rellevants per alguns dels que ens declarem partícips del liberalisme crític i adogmàtic.