Ahir a Madrid. Una constatació més de que en el TGV s’aprofita molt el temps però que el pont aeri és més ràpid. I més car. Restaurants plens a vessar. Com avui a Barcelona, fugida massiva de cap de setmana i accessos de sortida de Barcelona col·lapsats. La crisi és fa invisible?. Probablement un altre miratge perquè el creixement del nombre d’aturats és indiscutible, i l’activitat, molt reduïda. Es van configurant dues realitats oposades. En un cantó les empreses que tanquen, projectes abandonats, promocions privades paralitzades, aturats i especialment aquells que ja han perdut la prestació d’atur, i caigudes a plom de les facturacions. En un altre, els projectes amb diners públics tot just sortits de la maquineta de fer bitllets, l’administració pública i els seus funcionaris intocats, els subvencionats, i els treballadors recolzats sindicalment  en sectors consentits i oligopòlics. Dos móns i dues cares de la conjuntura radicalment oposades. Estranya crisi la que genera l’estat de benestar, i especialment el nostre estat de benestar.