Encara calentes les cendres del monumental ridícul que els governs espanyol i marroquí han fet en l’afer Aminatou Haidar, vaig al Marroc cercant Fes, la dita ciutat imperial que des de feia temps volia veure.
Com en la darrera estada fa un parell d’anys, els radicals contrastos d’aquest país ressalten encara més la constatació de que hi ha una cosa que s’està fent relativament bé: l’orientació decidida vers les infraestructures. A les millores de les carreteres i a les inversions espectaculars als ports, ara s’hi afegeix una aposta decidida per la xarxa de ferrocarrils. Tot plegat pot i està començant a donar resultats visibles en desenvolupament econòmic. Per adobar-ho, els xinesos ja circulen visiblement pel país i poden aviat convertir-se en els primers socis empresarials per davant de França, Espanya i els Americans.
El rei, omnipresent. Com ho estava el seu pare. La premsa, teledirigida en el sentit de la lloança incondicional a Mohammed VI i en el de la manipulació política vers el nou “partit reial” destinat a controlar tot el poder, el PAM (Partit de l’Autenticitat i la Modernitat) dels amics íntims de Sa Majestat. Tot plegat configurant un debat polític menor i força hipòcrita: lluites intestines pel poder que en definitiva són per les menors o majors simpaties del monarca.
Algunes, poques, pinzellades d’interès: la pressió islamista continguda amb seny i promocionant mullahs propers al govern, les petites i valentes campanyes de drets humans com les del moviment MALI de Zineb El Rhazoui, la periodista que ha llançat la campanya per abolir l’obligació de no trencar en públic el dejú del Ramadà que ara pot comportar anys de presó; i tot el muntatge del Sahara: la confrontació amb Algèria, el desenvolupament artificial de la ex colònia espanyola, la seva marroquinització (fàcil sobre terreny força erma), la proposta d’autonomia i ara de regionalització de tot el regne, l’acusació al Polisari de mantenir milers de ciutadans marroquins captius en condicions inhumanes (els propis saharahuis evidentment), etc. Ara tot debilitat per la campanya Haidar que han gestionat malament i per la qual es demanen dimissions.
En definitiva, cap intenció real d’avançar vers una monarquia constitucional a l’espanyola com els nostres opinadors esperaven a la mort de Hassan II, el “germà” de Joan Carles I. Encara una societat afrancesada, prou “laica” en la seva aparença pública que manté un país amb certa estructuració i per tant gestionat. Sense evitar però ni la corrupció d’alta volada ni la de petita com vaig tenir l’ocasió de comprovar en dues ocasions en els escassos quatre dies allà, on vaig ser assetjat per sengles policies, afortunadament satisfets amb quantitats molt moderades.