Tertúlia de La Plaza frenètica i reconcentrada. Monotemàtica amb els efectes econòmics de la “revolució” egípcia. Quatre xerraires i el moderador per només 30 minuts. Ha sigut una mena de joc dels disbarats. La professora Marién André, -que he conegut avui-, creu que estem davant d’un canvi de paradigma històric. Podria ser. Jo dic, amb un punt de frivolitat però ben convençut, qué els conflictes del nord d’Àfrica són aigua de maig, una benedicció vaja, per al sector turístic espanyol al que tant necessitem aquest any quan els altres països ja tiren i nosaltres no. A Marc Garrigassait, el preocupen, amb raó, els efectes sobre el petroli i a partir d’ell sobre la resta de mercats. Li apunto que dubto que tanquin Suez com ell tem. Per fi, Ramon Salabert hi posa una mica de seny i imposa veterania però estem d’acord. El debat acaba amb consideracions sobre la nostra indústria turística. André ha estat directora d’un centre de promoció o anàlisi del turisme en la recent conselleria d’Huguet i té una visió voluntarista.
Me n’adono que he hagut d’improvisar. El que aquests dies m’interessava dels aixecaments populars són les conseqüències polítiques. Les immediates i les imprevisibles en el futur. Des de Tunísia m’escriu diàriament un mail amb novetats l’amiga liberal que ha quedat desconcertada i en un momentani fora de joc, tot i pertànyer a l’oposició al dictador. “Me’n vaig a Paris amb la família”, em deia avui, no se si completament decidida, però prou amargada pel desgovern, potser per la por al que es desconeix. A Egipte, no troben, no trobem ja que molts ens hem mogut per aclarir el probable arrestament, el fill d’Ayman Nour, el líder del partit Al Ghad, “El demà”, premonitori nom. El pare ja n’havia rebut de tots colors incloent presó prolongada i per tant no és estrany que ara Moubarak el vulgui tenir collat amb aquesta infàmia sobre el fill. A Argèlia, els amics de la Kabília estan expectants de veure si es reprenen les revoltes, el que s’anuncía per a dins de quinze dies tot i, recordem-ho, l’estat d’excepció vigent. Per fi, queda veure si tot això afectarà el Marroc, si bé el règim ha actuat més intel.ligentment i ha parat el cop de la carestia (no ens enganyem, la gana ha estat el principal element mobilitzador) amb més traça. Síria, Jordània, potser els dictadors allà ja estaran previnguts.
De tot això queda una altra gran decepció amb les democràcies occidentals. Han recolzat aquests sàtrapes sense preocupar-se del que anaven generant. Molta misèria, corrupció i per tant descontentament i debilitat institucional. No hagués estat millor treballar intensament per canvis democràtics reformistes? Ara totes les portes estan obertes: involució, revolució, caos. Són països amb unes elits culturalment potents, civilitzades, preparades. Les hem quasi obligat a moure’s en el servilisme al poder que no havia de ser el seu. Hem tingut por, -el seguim tenint avui-, a apostar per als demòcrates, per als liberals, per als que havien de ser “els nostres”.