Circumstàncies ocasionals, -o així espero que siguin-, m’han permès gaudir d’una sèrie de caps de setmana romans i italians en general. Saturat de viatges, millor dit d’absurds desplaçaments, aquestes estàncies romanes m’han tornat a la satisfacció de “ser fora”,  de viatjar en puritat.

Aquestes són unes breus notes romanes, no anotades, poc contrastades i per suposat encara menys, racionalitzades.

La Itàlia doble

Definitivament situo Roma al sud. En la Itàlia endarrerida, pausada, tradicional, sovint molesta, de poc esforç i de viure indolent. Cap qualitat  de les que vull o voldria admirar en un país. En tot, comparteixo els valors més laboriosos, innovadors, d’empenta, del nord i puc entendre l’emprenyament històric, ancestral, permanent dels “Padans” vers els conciutadans meridionals.

I tot i això. No vull imaginar-me haver circulat aquestes setmanes per un Tori o un Milà i fins i tot per Florència, en comptes d’haver-ho fet per Roma. La sensació de que cada estona és ben aprofitada per descobrir o redescobrir més ciutat, mai repetida per més que tornis a passar per un lloc, compensa plenament aquest caràcter. És la Roma doble que odies en un pas  per estimar amb bogeria en l’altre.

Contrastos humans

Per què he trobat a Roma alguns dels éssers més antipàtics i detestables, i alhora alguns dels personatges humans més entranyables i generosos? Suposo que per la mateixa raó que, girant una cantonada qualsevol pots o meravellar-te amb un petit o gran detall, o fastiguejar-te amb alguna prova que la ciutat eterna pot ser bruta, deixada, pudenta.

Ciutat de contrastos, en els seus molts atractius i els seus molts defectes que, de vegades, veient-los tant obvis, tendeixes a oblidar immediatament. I sobretot en la seva gent. Mai saps si d’una pregunta, una salutació, una bona conversa, podrà sortir el bon tracte o la indiferència més irritant. Els romans, exterminadors de tòpics i clixés.

La Roma maltinguda, la Roma preservada

Una de les “impressions” més recurrents viatjant i circulant per Itàlia és l’enorme diferència en nivell de conservació i preservació del patrimoni entre Itàlia i Espanya ( i per suposat Catalunya). A favor d’Itàlia, si algú en tenia dubtes generats per la ceguera o el patrioterisme barat

Així, potser per l’inacabable inventari del que disposen, et trobes de vegades amb monuments en condicions pitjor que penoses. És possible que el pressupost necessari, des del punt de vista conservacionista, sigui a Itàlia, tendent a infinit. Impossible per tant. Però costa entendre com, de vegades, obrint una porta que hauria d’estar tancada, penetrant en una propietat en teoria prohibida, pots trobar-te davant meravelles de les que et converteixes, per uns instants, en orgullós contemplador i vigilant, i com a tal en ocasional “propietari”. De quina forma i per quina raó no es vigila o no es protegeix el lliure accés en certs llocs és un misteri italià i específicament romà. Un de tants.

Cuina romana, tradició consolidada

Pots menjar molt malament a Roma. Ho puc dir per nombroses experiències i molt decebedores. Pots també, més que menjar-hi bé, menjar-hi amb molta personalitat, amb totes les garanties de la quasi plena satisfacció.

Roma és una ciutat amb una força turística extraordinària. Consultant alguns rànquings sempre es troba entre les cinc o deu ciutats més atractives del món.
No és estrany que la restauració estigui orientada, i plenament influenciada, per les preferències en gustos i localitzacions dels innombrables visitants. Això porta irremissiblement al desastre i així és: una gran majoria d’establiments són cars o de mala qualitat relativa.

Però no és difícil a Roma sortir dels circuits, menjar on els romans ho fan i gaudir d’una de les cuines més admirables, Una certa reiteració en les visites a la ciutat, molts consells de romans i sort, fan que, ara ja sense por a l’errada, les hores de dinar i sopar formin part important de l’alegria, del gaudi, de les estàncies a Roma.

La fe i els descreguts

No falta mai en qualsevol paisatge romà la presència, abundant o més escassa, de religiosos i religioses. Potser només a Cracòvia i altres llocs polonesos perceps més intensament el catolicisme i la militància catòlica. Per al sector descregut, aquesta intensitat religiosa, tot i veure-la bàsicament com quelcom aliè, produeix sensacions positives.
La primera, les immenses oportunitats d’admirar el seu patrimoni, els seus inacabables actius. Església és, a Roma, sinònim d’art. Un art, un patrimoni literalment inacabable. Segona, i a això no hi he arribat tant fàcilment, la possibilitat de valorar i admirar la força, la disciplina i la intensitat de la seva  fe. Contemplar la convicció dels peregrins, desplaçats molts d’ells en penoses condicions a pregar per al Beat Wojtyla no et deixa, – no em deixa a mi -, indiferent, sinó curiós i agnósticament descol•locat.

El recolzament del “Cavaliere”

A la romana via dei Giubbonari, prop del Campo de’ Fiori, es troba una de les nou o deu seus locals a Roma del pd, el Partito Democràtico, instrument en el que varen tractar de fer confluir les principals forces de l’esquerra i centreesquerra polítiques. He passat per davant d’aquesta seu forces vegades i algunes he iniciat una breu conversa amb els seus animosos militants que solen haver plantat, a l’entrada o al carrer, una tauleta per captar signatures o per distribuir pamflets de la darrera campanya, usualment vinculada a algun escàndol Berlusconià.

Doncs bé, en aquest local, en el que encara hi llueix un rètol més petit que l’actual però molt més sòlid, el de l’antic PCI (Partit Comunista Italià), he entès el perquè del manteniment en el poder del “Cavaliere”. I és que mentre el nom pd es presenti  i es contempli encara com una reencarnació del vell PCI, eurocomunista però comunista finalment; mentre el discurs – l’etern “discorso” – de l’oposició sigui semblant al dels voluntariosos militants de Via dei Giubbonari (en sicilià, aquells que treballen les crins dels cavalls) i que mentre Berlusconi manipula els òrgans de l’estat, ells recullin signatures i pintin pancartes per a la propera “mani”, Itàlia podrà estar tranquil•la o intranquil•la però seguirà dominada per l’inefable entabanador.

.