Tag: partits

Apunts romans

Posted by – 12/05/2011

Circumstàncies ocasionals, -o així espero que siguin-, m’han permès gaudir d’una sèrie de caps de setmana romans i italians en general. Saturat de viatges, millor dit d’absurds desplaçaments, aquestes estàncies romanes m’han tornat a la satisfacció de “ser fora”,  de viatjar en puritat.

Aquestes són unes breus notes romanes, no anotades, poc contrastades i per suposat encara menys, racionalitzades.

La Itàlia doble

Definitivament situo Roma al sud. En la Itàlia endarrerida, pausada, tradicional, sovint molesta, de poc esforç i de viure indolent. Cap qualitat  de les que vull o voldria admirar en un país. En tot, comparteixo els valors més laboriosos, innovadors, d’empenta, del nord i puc entendre l’emprenyament històric, ancestral, permanent dels “Padans” vers els conciutadans meridionals.

I tot i això. No vull imaginar-me haver circulat aquestes setmanes per un Tori o un Milà i fins i tot per Florència, en comptes d’haver-ho fet per Roma. La sensació de que cada estona és ben aprofitada per descobrir o redescobrir més ciutat, mai repetida per més que tornis a passar per un lloc, compensa plenament aquest caràcter. És la Roma doble que odies en un pas  per estimar amb bogeria en l’altre.

Contrastos humans

Per què he trobat a Roma alguns dels éssers més antipàtics i detestables, i alhora alguns dels personatges humans més entranyables i generosos? Suposo que per la mateixa raó que, girant una cantonada qualsevol pots o meravellar-te amb un petit o gran detall, o fastiguejar-te amb alguna prova que la ciutat eterna pot ser bruta, deixada, pudenta.

Ciutat de contrastos, en els seus molts atractius i els seus molts defectes que, de vegades, veient-los tant obvis, tendeixes a oblidar immediatament. I sobretot en la seva gent. Mai saps si d’una pregunta, una salutació, una bona conversa, podrà sortir el bon tracte o la indiferència més irritant. Els romans, exterminadors de tòpics i clixés.

La Roma maltinguda, la Roma preservada

Una de les “impressions” més recurrents viatjant i circulant per Itàlia és l’enorme diferència en nivell de conservació i preservació del patrimoni entre Itàlia i Espanya ( i per suposat Catalunya). A favor d’Itàlia, si algú en tenia dubtes generats per la ceguera o el patrioterisme barat

Així, potser per l’inacabable inventari del que disposen, et trobes de vegades amb monuments en condicions pitjor que penoses. És possible que el pressupost necessari, des del punt de vista conservacionista, sigui a Itàlia, tendent a infinit. Impossible per tant. Però costa entendre com, de vegades, obrint una porta que hauria d’estar tancada, penetrant en una propietat en teoria prohibida, pots trobar-te davant meravelles de les que et converteixes, per uns instants, en orgullós contemplador i vigilant, i com a tal en ocasional “propietari”. De quina forma i per quina raó no es vigila o no es protegeix el lliure accés en certs llocs és un misteri italià i específicament romà. Un de tants.

Cuina romana, tradició consolidada

Pots menjar molt malament a Roma. Ho puc dir per nombroses experiències i molt decebedores. Pots també, més que menjar-hi bé, menjar-hi amb molta personalitat, amb totes les garanties de la quasi plena satisfacció.

Roma és una ciutat amb una força turística extraordinària. Consultant alguns rànquings sempre es troba entre les cinc o deu ciutats més atractives del món.
No és estrany que la restauració estigui orientada, i plenament influenciada, per les preferències en gustos i localitzacions dels innombrables visitants. Això porta irremissiblement al desastre i així és: una gran majoria d’establiments són cars o de mala qualitat relativa.

Però no és difícil a Roma sortir dels circuits, menjar on els romans ho fan i gaudir d’una de les cuines més admirables, Una certa reiteració en les visites a la ciutat, molts consells de romans i sort, fan que, ara ja sense por a l’errada, les hores de dinar i sopar formin part important de l’alegria, del gaudi, de les estàncies a Roma.

La fe i els descreguts

No falta mai en qualsevol paisatge romà la presència, abundant o més escassa, de religiosos i religioses. Potser només a Cracòvia i altres llocs polonesos perceps més intensament el catolicisme i la militància catòlica. Per al sector descregut, aquesta intensitat religiosa, tot i veure-la bàsicament com quelcom aliè, produeix sensacions positives.
La primera, les immenses oportunitats d’admirar el seu patrimoni, els seus inacabables actius. Església és, a Roma, sinònim d’art. Un art, un patrimoni literalment inacabable. Segona, i a això no hi he arribat tant fàcilment, la possibilitat de valorar i admirar la força, la disciplina i la intensitat de la seva  fe. Contemplar la convicció dels peregrins, desplaçats molts d’ells en penoses condicions a pregar per al Beat Wojtyla no et deixa, – no em deixa a mi -, indiferent, sinó curiós i agnósticament descol•locat.

El recolzament del “Cavaliere”

A la romana via dei Giubbonari, prop del Campo de’ Fiori, es troba una de les nou o deu seus locals a Roma del pd, el Partito Democràtico, instrument en el que varen tractar de fer confluir les principals forces de l’esquerra i centreesquerra polítiques. He passat per davant d’aquesta seu forces vegades i algunes he iniciat una breu conversa amb els seus animosos militants que solen haver plantat, a l’entrada o al carrer, una tauleta per captar signatures o per distribuir pamflets de la darrera campanya, usualment vinculada a algun escàndol Berlusconià.

Doncs bé, en aquest local, en el que encara hi llueix un rètol més petit que l’actual però molt més sòlid, el de l’antic PCI (Partit Comunista Italià), he entès el perquè del manteniment en el poder del “Cavaliere”. I és que mentre el nom pd es presenti  i es contempli encara com una reencarnació del vell PCI, eurocomunista però comunista finalment; mentre el discurs – l’etern “discorso” – de l’oposició sigui semblant al dels voluntariosos militants de Via dei Giubbonari (en sicilià, aquells que treballen les crins dels cavalls) i que mentre Berlusconi manipula els òrgans de l’estat, ells recullin signatures i pintin pancartes per a la propera “mani”, Itàlia podrà estar tranquil•la o intranquil•la però seguirà dominada per l’inefable entabanador.

.

Somnis i realitats del finançament

Posted by – 11/07/2009

Castells, Salgado, Ocaña

Castells, Salgado, Ocaña

Tenim ja el desenllaç de l’acord de finançament. S’ha de dir que ja tocava. Tot i que el finançament de les entitats autonòmiques és un tema d’importància, és possible que ho haguem magnificat i alguns ja en tenim ben bé prou. El futur d’un país depèn molt més de la competitivitat, iniciativa i capitalització (humana i econòmica) del sector privat que del volum de recursos d’un del nivells d’administració pública. El que succeix és que els mitjans de comunicació catalans sobredimensionen el pes del sector públic en detriment del privat i donen una impressió esbiaixada. En tot cas, tot això fa referència als nostres impostos i específicament als que tornen cap a aquí (aquest “aquí” també és un terme manipulat) i per això és evidentment transcendent i important.

Per a mi, tot el debat de l’Estatut -del que deriva el del finançament-, es basa en unes certes hipòtesis que, més que errònies, són fruit d’un estat col.lectiu d’hipnosi, potser més ajustadament d’un pensament basat en el desig més que en la realitat. El que en anglès dirien wishful thinking. En primer lloc, ens oblidem molt sovint de la Constitució, i sobre tot de les limitacions imposades a les autonomies de dret comú en relació a les forals, Navarra i País Basc, que gaudeixen de veritable autonomia financera, i per tant autonomia de despesa, i per tant d’autonomia a seques. I no només això. Per la seva pròpia singularitat aquestes autonomíes estan quasi plenament excloses de la solidaritat interterritorial i essent les dues unes autonomies riques o si es vol per sobre la mitja,  el pes d’aquesta solidaritat recau en menys territoris i de forma més intensa. És tant fàcil com això però ens neguem a reconèixer-ho i pensem que, amb aquesta constitució, podrem arribar a canviar sensiblement la situació. En segon lloc, oblidem que tot aquesta troupe d’autonomies de segona divisió de les que formem part estan condemnades, agradi o no a la catalana, a rebre un tracte equivalent i unificat,especialment en el tema del finançament on el marge de negociació amb Catalunya és escàs.

En el debat de l’Estatut tots els partits ens feien creure (amb l’excepció del PP que evidentment ja li va bé l’actual situació de dependència catalana) que a través de l’exercici d’una certa sobirania inexistent podríem anar més enllà del que el text constitucional ens imposa. Està clar que tenim un Tribunal Constitucional polititzat, sense cap prestigi, indigne per prendre decisions. Però legal, emparat per la Constitució i amb tot el dret de sentenciar el que vulgui sobre l’ajust constitucional de l’Estatut. I si no ens agrada, la solució no és continuar creient en el que no és.

Doncs en aquest ambient més de somni que de realitat han arribat, Govern i oposició, al final del camí de la suposada negociació amb el Govern central sobre el finançament. És cert que aquest és un bon acord com amb alta probabilitat defensarà el que afortunadament ha estat el negociador català, el Conseller Castells. Però ho és si acceptem les coses com són. Catalunya guanyarà possiblement amb aquest acord en obtenir un percentatge lleugerament superior del pastís global reduint un pel la nostra aportació solidària o en definitiva que retorni una mica més del nostre esforç fiscal. I dic una part relativament més gran del pastís perquè el truc de Zapatero d’augmentar el tamany del pastís amb endeutament hauria de ser criticat com el que és,  un engany per fer veure que ha trobat la solució a l’entrellat deixant quasi tothom prou content. Així, caldrà destriar de les xifres que finalment es donguin quines responen a l’augment del pot a repartir i quines són guanys reals relatius, calculats percentualment.

Per tant,  l’acord (o el diktat) és bo perquè dins el possible, és millor que l’anterior sistema.  Mentrestant, l’oposició, que amb certa raó està encara ancorada en el discurs anterior,  el que defensaven -o defensen encara-  la resta de partits, manifestarà que aquell impossible, aquell somni, evidentment no s’ha aconseguit. Els ciutadans, confosos amb els canvis de paradigmes dels partits segons els seus requeriments electoralistes, embolicats per xifres complicades i relatives, direm amen o ens indignarem, depenent de quin paper de figurant volem fer a l’auca.

Hondures i la unanimitat populista

Posted by – 03/07/2009

Sorpresivament, recolzats en la postura d’Obama i en el gran domini que els populistes americans tenen en els mitjans de comunicació espanyols, la premsa i analistes donen per entés que el que hi ha hagut a Hondures és només un cop d’estat militar i l’expulsió per la força del president.

Qualsevol mínim anàlisi rigorós pot observar que Zelaya havia perpetrat amb anterioritat un cop contra la constitució, contra el congrés, contra la magistratura. Contra el país en definitiva. Els militars han consumat, amb la seva intervenció, els despropòsits.

Hem discutit àmpliament en el Bureau de la Internacional Liberal quina havia de ser la nostra posició, quina havia de ser la postura des de la prioritat de la llibertat. La resolució que finalment hem consensuat té un punt d’ambigüitat però s’allunya del “mainstream” que han imposat els reaccionaris. Aquí està:

“La restauració de la democràcia i  l’estat de dret haurà de ser la principal prioritat per a Hondures?, ha declarat el president de la Internacional Liberal.

La Internacional Liberal ha observat el desenvolupament de la situació política actual amb molta preocupació. El país ha vist que la seva constitució i les seves institucions polítiques han estat menyspreades i violades pel seu màxim representant.

El deteriorament de la situació va culminar, amb una intromissió inconstitucional dels militars, en els aconteixements del passat diumenge, 28 de juny 2009. En comptes de seguir un camí democràtic i legal per a solucionar les diferències polítiques, es va escollir, el camí de subvertir el desenvolupament democràtic del país.

Condemnem qualsevol acció inconstitucional i  deplorem que éssers innocents hagin mort per ambicions polítiques. Com organització que representa la llibertat, la democràcia, els drets humans, l’estat de dret, la igualtat d’oportunitats i la justícia social; la Internacional Liberal fa una crida a restaurar la democràcia i l’estat de dret en el país.

“Aquests dos temes, democràcia i l’estat de dret, han de ser prioritat per a l’elit política d’Hondures, si volen reconstruir els fonaments d’estabilitat política i de desenvolupament econòmic del país. És difícil imaginar com aquells que han violat la constitució i han actuat en contradicció amb les decisions del poder judicial, poden tenir encara credibilitat per  a restaurar la democràcia hondurenya. Els representants legítimament triats dels ciutadans hondurenys tenen el nostre suport per treure al país de la crisi política actual i preparar el terreny per a les molt properes eleccions presidencials.” va dir Lord Alderdice, President de la Internacional Liberal.

El suport de la comunitat internacional per a que  les pròximes eleccions siguin lliures, justes i democràtiques és crucial. Serà també una oportunitat per a que la OEA reconstrueixi la seva credibilitat afeblida després del frau electoral a les eleccions locals a Nicaragua on es van proclamar,  en molts llocs incloent la capital Managua,  representants del poble imposats i no electes. És molt important que les institucions regionals i internacionals no apliquin dobles estàndards?, ha comentat el Secretari General de la IL, Emil Kirjas.

Eleccions amb paperetes tramposes

Posted by – 05/06/2009

No en tenim prou en patir, des de la restauració democràtica, l’abominable sistema electoral de llistes tancades. El sistema que més mal ha fet al dèbil sistema de llibertats. No en tenim prou a que ens limitin el dret a triar a fer-ho entre diversos grups de desconeguts que, en cada partit, ha estat seleccionat per tres o quatre dirigents com a molt, d’entre els més obedients i xais dels militants. No en tenim prou a que ens neguin la possibilitat d’esborrar els corruptes, tatxar els ineptes, evitar els dements.

No en tenim prou d’aguantar aquestes evidents limitacions al nostre dret al sufragi, sinó que en aquestes eleccions europees a més a més els hi permeten legalment i ens fan votar amb paperetes tramposes, falses i radicalment errònies. I que és sinó reiterada mala fe el permetre que moltes paperetes de votació a Catalunya i en altres comunitats no mostrin les llistes sobre les quals es comptabilitzarà el nostre vot i s’aplicarà, per a l’assignació d’escons, la famosa llei d’Hondt, sinó només els candidats que, suposo, tenen residencia (fiscal?) a Catalunya. És a dir una llista que no té res a veure amb la que realment es beneficiarà del nostre vot en aquesta circunscripció única espanyola que, ens agradi o no, és el sistema de les eleccions Europees en el nostre país. És a dir, llistes tancades i a més inexactes, incompletes, falses.

Així, en el cas del PSC-PSOE la llista real estatal que es beneficiarà dels vots a aquest partit no té rés a veure amb la llista de la papereta tramposa amb la que s’haurà de votar el PSC a Catalunya. Només cal comparar-les

O la de “Coalición por Europa” nom i llista real de la candidatura en la que s’integra CiU. Aquí a Catalunya en aquest cas es respecta la llista original amb canvi de logo probablement perqué tenen el cap de llista, Tremosa,  però en el País Basc, per art de prestidigitació es converteix en una llista que encapçala una certa Sra. Bilbao.

Podeu mirar i remenar en la pàgina web on es troben totes les llistes i paperetes i comprovareu l’abast de l’enredada. Les coalicions on es troben ERC i IC trampejen que dona gust en les paperetes d’enganyifa que presenten aquí en comparació a les llistes de veritat de la “Europa de los pueblos” i la de “IU-ICV-EUiA-BA” respectivament.  Només el PP, potser perquè en Vidal Quadras encara fa més por que Mayor Oreja, es mostra coherent i es votarà a tot arreu amb la papereta de veritat.

Feliç votació tramposa!

Eleccions Europees (i 2)

Posted by – 02/06/2009

Tornada a Barcelona i salvat parcialment de la pandèmia Barça que afortunadament ja es debilita. Sembla que no hi ha rés més. En tot cas les Europees a cinc dies vista i encara tant profundament avorrides com el primer dia. La setmana passada  vaig fer una repassada global. Mirem ara els ninots.

Dels dos grans partits de l’Estat, un sembla sortit del Pleistocè ideològic, el senyor Oreja. L’altre, millor aparença i discurs, però poc convincent i sòlid. En tot cas, no hi ha color. Però com per votar un d’ells?. Ni parlar-ne

Aquí a Catalunya, un grup de candidats molt adequats a l’expectació que desperten aquestes eleccions. De dreta a esquerra: el senyor Vidal Quadras, el més intel·ligent i detestable. Està eufòric per poder recuperar uns dies el seu paper de matacatalanistes o fins i tot matacatalans. CiU presenta un noi força antipàtic. Li he llegit un parell d’entrevistes i ja m’ha convençut que no l’entenc. Va votar en contra de l’Estatut i de la Constitució Europea, i a Brussel·les pot fer qualsevol bestiesa. Els socialistes tenen una candidata que no havia vist, ni sentit ni llegit mai. Té cara de bona dona, però parlant és un mort. L’Esquerra presenta un dels seus esvalotats, potser en aquest cas més culte, que amenaça amb fer una d’aquestes performances pancatalanista que tant bé ens deixa fora de casa. Iniciativa que vols que els hi digui. Ha utilitzat la campanya per disparar contra tot l’assenyat que ha trobat en el camí.

Potser deixem-ho aquí i ja comentarem els resultats. Quina llàstima!