Tag: política

El papel de una España en crisis en Europa (Aportacions a un debat)

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/11/2011

I.

Bon dia, i per endavant gràcies a El Periódico per convidar-me a participar en aquest debat.

Teniu raó en parlar de la pèrdua d’influència d’Espanya a Europa per la seva actual debilitat econòmica però jo voldria donar una altra perspectiva: la crisi senzillament està accelerant una tendència secular que ha d’acabar amb la quasi completa pèrdua de sobirania d’Espanya. I això fonamentalment perquè la pèrdua de pes específic d’Europa en el context internacional no pot permetre gaire temps més l’olla de grills en la que s’havia convertit la política europea. Si volem que Europa mantingui una certa rellevància el procés és imparable.

La crisi de l’euro ha manifestat amb cruesa la necessitat que la unió monetària estigui acompanyada per una unió fiscal i econòmica; en definitiva, una unió política. El que ara estem contemplant és la lògica no institucionalitzada encara d’aquesta necessitat que en un futur immediat es traduirà en una modificació dels Tractats de la UE en la direcció de la unificació, i per tant de la pèrdua de sobirania dels estats menors que jugaran un paper secundari en l’Europa unificada.

Ara, mancant com deia el recolzament dels tractats o constitucional, el “poder” o liderat europeu l’assumeixen “oficiosament” els qui tenen la majoria, més estabilitat i a sobre se’ls reclama que solucionin les paperetes de la resta. L’eix francoalemany, potser recolzat per algun satèl•lit com els Països Baixos constitueixen de fet el 50% del PIB de la zona euro i per descomptat manen.

En aquest context, el debat sobiranista a Catalunya, tant en la reclamació com en la negació, es converteix en el repartiment.

II.

Senyora diputada o futura diputada (no ho sé exactament) Batet.

Francament, suposo que es troba vostè en campanya electoral i això la fa estar poc alerta de la conjuntura, però totes aquestes propostes que ens menciona són molt interessants i fa temps que estan sobre papers. Però crec que el que avui s’està debatent a nivell europeu no són tant aquests canvis puntuals sinó una total recomposició de l’estructura europea. El tema que se’ns proposava penso que volia precisament anar en aquesta direcció. Puc estar equivocat. En tot cas, fins i tot aquestes seves propostes en l’àmbit econòmic són ben discutibles.

Permeti’m que faci, una a una, un breu comentari:

1) Els nous mecanismes de finançament de la Unió Europea. Tothom n’està cercant, de nous mecanismes de finançament. A nivell públic i a nivell privat. De moment no se’n troben, perquè quan hi ha escassetat és per a tothom. Sobre la taxa en transaccions financeres, es veu que la idea és llaminera. Llàstima (o afortunadament) que ningú sap com posar-la en marxa efectivament. Si apareix el miracle, dubto que de moment s’assignin els revinguts al pressupost europeu.

2) El Tresor i els Bons Europeus serien una bona opció, però perquè els alemanys ho acceptin (de fet volem aquests bons perquè l’aval alemany els farà de qualitat i segurs) han de tenir compensacions polítiques i això vol dir manar.

3) El mateix que 2)

4) El BCE, un banc d’inversions? Un banc d’inversions es Goldman Sachs, Morgan Stanley, … Francament no entenc què vol dir.

5) Harmonitzar la política fiscal. I tant!, però per evitar la competència (que s’hauria de mantenir parcialment com la tenen els estats americans) no sinó per fer eficient la zona euro. Quina por fa la competència!

6) Agència Europea de Qualificació de Riscos independent. I seria independent per Europea (ja n’hi una ara d‘europea i no ho és, d’independent)? O per pública (no veig que això la faci independent sinó tot el contrari). Legislar sobre aquestes agències bé, però deixi que funcionin millor les que existeixen. Per cert, ara són cada vegada més irrellevants.

7) Passar d’austeritat a estímul al creixement. Perdó, però aquí sí sembla estar en campanya. El que s’ha de fer (i és molt complicat) és, dins l’absolutament necessària austeritat, prioritzar allò que pot generar activitat o ajudar a generar-la per sobre de despeses i subsidis que, o són neutres o pitjor, recessives.

Sobre les propostes d’aprofundiment democràtic i d’apropament als ciutadans, totalment d’acord i encara crec que hauríem de ser més ambiciosos.

III.

Voy a intentar dar mi opinión a las cuestiones que lanzaba el “moderador” del debate, Eliseo Oliveras, al principio de esta tarde, aunque del panegírico al Partido Popular que nos ha soltado la diputada (y no sée si candidata ahora) Sra. Montserrat, es difícil recuperarse.
Por supuesto que la inconcreción del Partido Popular como próximo gobierno crea desconfianza. A los mercados financieros pero también a los empresarios, autónomos y a cualquier persona que ha de tomar decisiones económicas de ahorro, inversión, consumo, etc.

Sin embargo, hay muchos otros elementos que también contribuyen a crearla: el gobierno aún en ejercicio ante todo (¿dónde estaban hoy los responsables económicos cuando la prima de riesgo rozaba los 500 puntos?), en sí misma la situación real del país que no mejora, muchos agentes sociales como sindicatos o patronales que se levantan un día y otro pensando solo en su parroquia, o los huelguistas de hoy aunque puedan tener sus razones.
La única ventaja del Partido Popular sobre lo demás es que va a tener, los próximos días y semanas, los focos apuntándole y una oportunidad vital para manifestar sus prioridades, sus medidas y decisiones.

Y esperemos todavía que lo haga de forma valiente y contundente y no haga como la Sra. Dolors Montserrat, que nos ha atizado con sus tópicos y “carrinclonades”.

Buenas tardes a todos. Debat “Entre Todos” a Elperiodico.com

A close overseas’ liberal friend (David Griffiths, in memoriam)

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/11/2011

I had the opportunity to share with David many Liberal International meetings over the years. He was, one of the more active Liberal Brit at LI events, sharing spokemanship with Robert Browne, Sharon Bowles and with a few other colleagues.

We, less politically sophisticated Mediterraneans, had always a lot to learn from David: his acute observations, his sharp and often humorous comments and replicas, his passionate way of defending liberal principles. I have to say that in the endless debates and friendly quarrels with more right wing liberals at LI, we the Catalans, very often took his more progressive side. When not, David’s face always showed a slight but ironical disappointment.

David was my predecessor as LI Treasurer. He was “kind enough” to pass me his complete and huge archive of documents on files and cases. I still can see his relief for getting rid of LI finances and especially of that amount of papers. As a matter of fact, he was tremendously kind in helping me in the first weeks of my “mandate”. Unfortunately, I would not be able to excuse myself for that Saturday afternoon when my repeated questions on “high LI finances” made David be late for his unmisseable weekly soccer match.

We will miss David being around, as we will miss all those liberals like him, scarce these days, whose liberalism is based on deep principles, on timeless values.

La lenta agonia de la sobirania nacional a la perifèria europea

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/11/2011

En plena tempesta italiana, l’episodi del president del consell de ministres, Silvio Berlusconi, buscant una sortida desesperada al seu govern és, cada vegada més, una última rebel·lió impossible a l’inevitable diktat del directori europeu, els últims cops de cua d’una sobirania nacional que es desfà irremissiblement. (…)

Segueix llegint a EconomiaDigital

Tempesta d’estiu i res a fer?

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/08/2011

(Publicat a EconomiaDigital el 05/08/2011 11:07)

Dies sobrecarregats intentant analitzar i opinar sobre la gravíssima crisi que ens està caient a sobre. En una emissora de la ciutat, aquest dijous matí tres antics contertulians de “La Plaza” ens retrobem en absència del programa econòmic degà. Després de quasi hora i mitja de discussió desordenada, ens demanen una síntesi i una estimació del que pot passar.

Garcia Montalvo, prudent, prefereix dir que no tenim prou base per aventurar la possible sortida però s’inclina per cercar-la només en mesures que provinguin de l’exterior. Bernardos, sempre extravertit, es fa el “contrarian” i qualifica la crisi de “tempesta d’estiu”. Acabo jo mateix, encara desconeixent que les següents hores serien encara més dramàtiques, però aventurant-me a predir el com tot això continuarà i proposant un esbós de mesures a emprendre. Cap garantia ni il·lusió en l’aposta.

Sense potents, simultanis i addicionals cops de timó, crec sincerament que això no te solució i que ens esperen ensurts importants. Rés més allunyat d’una curta i ocasional tempesta. Estem davant d’una gran crisi financera, econòmica i política del vell occident, ocasionada per la decadència del seu model econòmic però també polític, i això te mala pesa al teler. Per tractar de canviar el rumb, és imprescindible moure’s i fugir de la resignació que fins i tot detecto en alguns admirats companys economistes. És ben cert que haurem de prioritzar mesures a curt termini, atés que el moment és greu, davant tantes i tantes reformes estructurals imprescindibles.

La primera, a nivell espanyol, és donar una sortida al perillosíssim buit de poder creat per la convocatòria d’eleccions a quatre mesos vista que seran sis fins que el govern estigui nomenat i efectiu. I això no pot més que passar per una concertació política i social per a que govern sortint i els grans partits consensuïn mesures d’urgència que s’haurien de prendre. La més important, una imprescindible retallada addicional pressupostària que hauria d’assegurar el compliment, i fins i tot accelerar, la reducció del dèficit. La concertació, en aquest cas, hauria d’evitar espectacles molt negatius d’oposició social i política al que es presenta com inevitable. És evident que preferiríem no utilitzar mesures contractives i esperar que fos el creixement el que solucionés la nostra pèrdua de prestigi, però avui no hi ha opció, i hem d’arriscar-nos a deprimir una mica més l’economia productiva a canvi de recuperar certa estima exterior.

En tot cas, això serien els nostres deures mínims, però encara insuficients. La crisi del deute, sense ser de l’euro (que encara campa còmode ben per sobre d’un dolar debilitat) sí és una crisi global amb enormes interconnexions exteriors a través dels creditors dels nostres deutes, bancs nacionals i internacionals. Són els mercats globals els que demanen aquestes altes retribucions per quedar-se deute espanyol i italià (no en parlem del grec, portuguès i irlandès). Així, el segon acord de salvament grec va ser un bluf monumental per inconcret i per creure que la implementació podia ajorrnar-se a la tardor. El twitter no enganya i va quedar registrada la nostra estupefacció per termes com el “partial default”. Sembla que algú més se n’ha adonat i reclama que el fons d’estabilitat financera es doti quantitativament i comenci a intervenir de forma immediata. Podem criticar Trichet, però ell no és el responsable i garant de l’estabilitat, ho son els dèbils i mancats de lideratge, polítics europeus.

Resumidament, estem davant de la materialització dels darrers espeternecs de les zones econòmiques en decadència i això no és qüestió d’unes setmanes i escamparà. Per això, en un naufragi d’aquestes dimensions, el pitjor es quedar-se esperant que ho resolguin els altres. Ni que sigui Trichet, Merkel, o el govern del mes de gener.

Els llarguíssims propers sis mesos

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/08/2011

Una incògnita menys en el difícil horitzó que s’albira: la data electoral. Encara que sigui només per remarcar els veritables enigmes, -el proper govern-, i, el què és més important, les mesures o polítiques que implementarà qui sigui que assumeixi la primera responsabilitat política del país.

(segueix a EconomiaDigital)

Y en castellano

Fotos econòmiques del juny

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/07/2011

.

S’està configurant un nou mapamundi econòmic i nosaltres quedem a la deriva al mig d’un oceà

Conferència sobre assignació d’actius i perspectives a càrrec de diverses gestores d’actius. S’ha de dir que amb la presumptuositat habitual d’aquestes entitats que de vegades es pensen tocades per algun halo transcendent. Encerten i fallen com la majoria, però, a priori, es fan els savis.

En tot cas, i tot i estant en desacord, t’ajuden a reflexionar. Una de les poques conclusions, no per reiterativa, menys contundent i important: el món està canviant la seva fesomia a una gran velocitat pel poderós desplaçament del poder i sobretot de l’empenta econòmica del món “desenvolupat tradicional” (Europa, USA, Japó) cap al nou món “emergent madur” (Xina, Brasil, Rússia) o cap al mon  “desenvolupat jove” (Austràlia, Canadà, Corea)

Els “vells continents” es transformen, s’empetiteixen i s’allunyen de la centralitat. Nosaltres, pujats al carro dels especialment decadents, tenim el risc  que, simplement en operacions de deixar anar llast, quedem a la més absoluta deriva. Un cop sec de timó és imprescindible. El risc de quedar-nos desplaçats en el nou mapamundi és real i proper. Els gestors d’actius, amb la seva prepotència, ja estan albirant aquest futur immediat.

1 de juny del 2011

.

La morositat, culpable d’assassinat dels pocs brots verds que s’entreveuen

Ja és costós sobreviure en una conjuntura més que complicada. Difícil l’anar tirant sense oxigen suplementari. Té mèrit, molt mèrit, que a través de feina, innovació i ajustaments, moltes empreses se’n surtin i fins i tot algunes, menys, facin progressos reals.

Doncs per si tot això no requerís un triple salt mortal que és obligat per superar la crisi, un altre enemic incontrolable i cada cop més incontrolat, ha arribat per quedar-se, fer-nos la punyeta i amenaçar en liquidar els tímids intents de recuperació, aquells brots verds que no acaben d’aixecar cap. És la morositat i especialment la morositat pública.

Es tracta d’homicidi en primer grau. En els tres darrers anys es calcula que, de 450.000 empreses que varen tancar a Espanya, la meitat ho varen fer forçades per l’impagament galopant.

És notícia d’aquestes hores que les farmacèutiques denuncien que el deute de medicaments dels hospitals del sistema públic de salut espanyol és de quasi 5.200 milions d’euros. D’una altra forma, el consum de 410 dies, que a Castella-Lleó son 725 dies i a Navarra només 42, l’única comunitat que paga dins del termini legal (quina broma!) dels 50 dies.

Fa uns dies, l’inefable premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, clamava a Sitges que els pressupostos públics austers ens portaven a l’estancament. Evidentment, no cal guanyar el Nobel per entendre els efectes contractius dels intents de contenció pública però també és fàcil d’entendre que més despesa pública no seria altra cosa que una monumental estafa a les empreses davant la incapacitat actual de pagar amb una mínima decència.

8 de juny del 2011

.

D’ón ens ve el pessimisme?

“No tenen cap valor els sondejos entre afins i tot i això ens afecten”

Qualsevol sociòleg sap que el costum de valorar un estat d’ànim col•lectiu amb les coincidències d’opinió de la gent del nostre voltant és senzillament absurd. Ho és però és el que ara anem a fer.

Grup de companys compartint uns dies de cert aïllament. Pregunta que havia de caure: com veiem la situació econòmica i les perspectives de recuperació. Coincidència total en el diagnòstic i en sentir-nos més pessimistes que fa tres, sis mesos, un o dos anys enrere. Què ens fa compartir aquest pessimisme creixent ? Més situacions tràgiques al nostre voltant ? Probablement no més. Dades objectives pitjors que temps enrere ? Realment no pitjors, tots coincidim en veure alguns elements, bàsicament exteriors, positius. Llavors que ens fa sentir pitjor, que ens fa sentir contundentment pessimistes?

És un conjunt d’incerteses (quan es prendran mesures, quins canvis implementarem) i de certeses (no ens governen bé, no canvien les reticències al canvi) el que ens fa veure les coses més fosques que fa un temps. A tall d’exemple, un de fa una estona. Telenotícies d’una televisió puntera. Previ a la jornada on es discutiran els pressupostos d’aquest any en el Parlament Català, acte central de qualsevol sistema democràtic parlamentari. Doncs bé, el noticiari en qüestió dedica els primers 12 minuts a una estomacada sense misericòrdia dels pressupostos del govern (quasi absent en els reportatges) a càrrec de l’oposició (florida i variada), dels indignats (menys florits però igualment contundents) i finalment dels inefables sindicats. L’argumentari, extern al mitjà de comunicació, girava evidentment a l’entorn de la maldat dels retalls pressupostaris, culminació per als interviuats d’una conspiració nefasta.

A alguns, potser sí que només en el nostre entorn, ens causa no ja un pessimisme profund sinó una tristesa infinita observar, tot i la gravetat de la situació, l’omnipresent reacció al canvi de la societat

15 de juny del 2011

.

Ser espanyol, de model a sospitós en pocs anys

Estàvem mal acostumats. Primer com a exemple d’una transició democràtica envejada, després pel nostre dinamisme econòmic. Ens havíem habituat al afalac, al respecte a la que era considerada una trajectòria de manual. Quantes vegades se’ns havia demanat relatar la forma d’assolir la suposada excel•lència?

I nosaltres -amb més habitualitat aquells que per diverses circumstàncies ens movíem en fòrums plurinacionals-, descrivíem orgullosos la cadena de l’èxit que poques vegades atribuíem prou a l’empenta institucional exterior, a la pertinença, primer geogràfica després legal, a l’Europa civilitzada, desenvolupada, predecadent.

Doncs bé, s’ha acabat. Treguin el cap per reunions professionals, polítiques o de qualsevol ordre i ho comprovaran: a l’espanyolet abans tant lloat se li ha vist el llautó que és com dir la seva frivolitat i la seva careta que amb la crisi han quedat al descobert. On abans havia admiració i deferència ara hi ha menyspreu i gairebé malvolença. Membres de la perifèria, no destacats pel seu risc intrínsec però si pel binomi mida / risc, presentem ara la pitjor cara, la del presumpte malgastador, la del porquet que construïa amb canyes per poder anar de festa com més aviat millor.

Ara, -quins temps aquells! -, implorem misericòrdia desmarcant-nos de Grècia, Irlanda o Portugal, al crit de “nosaltres som una altra cosa”. Si, una altra cosa més temible: més de quaranta milions, amb la suficient frivolitat demostrada per carregar-nos l’euro, la recuperació econòmica i el prestigi, perdut després de tres dècades que pel que sembla no eren tan prodigioses.

.

22 juny 2011

Bona feina que sobresurt després de setmanes de desgràcies i de misèries

Quan varem decidir fotografiar l’economia cada setmana, començant per la primera de l’any, no érem conscients de que les fotos “en negatiu” guanyarien per golejada a les “en positiu”. No és el to dels que escriuen, ni és el que voldríem del país, però és així i la fotografia enganya poc.

Enganyen més les percepcions, els llocs comuns, les opinions instal•lades en el tòpic, la manca de sensibilitat per la realitat que ha de ser la d’avui i mai la d’ahir. Així, en un debat televisiu d’economia d’aquest passat dilluns, el representant de l’IEF va haver d’aturar la discussió per recordar la obvietat: la crisi s’ha acabat a la major part del món i es restringeix ara a certs, i comptadíssims països de la perifèria europea incloent Espanya, i per suposat Catalunya.

Fent abstracció de l’amnèsia (col•lectiva o particular?), queda una conjuntura greu que incomprensiblement no aixeca un mínim consens per combatre-la, però també alguns reductes de feina ben feta que desperten, no eufòria, però si dosis d’esperança i optimisme.

Dos exemples i en el sector financer català. El primer en l’equip econòmic de la Generalitat comandat pel Conseller Mas-Colell. Ja pot cridar l’actual corresponsal del FT a Madrid, l’inefable Victor Malet, però l’equip financer del President Mas està calmant els mercats i guanyant credibilitat a marxes forçades. Hi ha estratègia i es planteja i ven molt bé. Ajuda el prestigi de “MasCo” i les taules dels seus col•laboradors. El segon, en el braç armat del crèdit públic català del mateix departament, l’Institut Català de Finances (ICF). En tres mesos, quatre potser, el nou Conseller Delegat, l’experimentat banquer Sanromà, ha donat la volta com un mitjó al ICO català. Una transformació que no té precedents en les dues dècades i mitja de vida de l’organisme. Feina ben feta per professionals de qualitat que necessàriament aixeca esperances. Fins i tot els destralers de l’anàlisi econòmica (realistes) sentim l’aire fresc dels que no es rendeixen en, cal remarcar-ho!, una conjuntura terriblement dèbil.

29 de juny del 2011

Fotos econòmiques del març

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/03/2011

.

Líbia, la por i la inflació

Aquest matí, en una tertúlia econòmica, ens hem quedat tristament sols defensant l’optimisme en relació als esdeveniments nord-africans i àrabs.

Evidentment que hi poden haver efectes nefasts a curt termini però l’oportunitat per aquests països, i de passada per nosaltres, veïns seus, és formidable, històrica. Ens hem passat els anys recolzant dictadors, pensant-nos que no hi havia cap altra sortida, falsejant la realitat. La lliçó donada al mon per la societat jove d’aquests països mereix que anem pensant com canviem la incertesa i la por, per l’esperança i per la il•lusió de que canvi polític i econòmic vagin de la mà.

Hi ha el petroli i el gas, i en conseqüència, la inflació i la puja de tipus d’interès. Per a Espanya, això pot ser pitjor que per economies més avançades en el cicle. Vaja, pot ser fatal. Però encara pitjor serà mantenir aquesta por, indecisió, i pànic del que són especialistes els mercats financers. Europa, ahir, feia unes pessigolletes al Coronel Gaddafí. Afortunadament França (Sarkozy), pel seu compte, pensava més enllà i feia propostes més serioses i substancials de com encarar i ajudar aquests països. Per exemple prenent-nos seriosament la Unió per la Mediterrània que, fins ara, ha estat una presa de pel.

(3 de març del 2011)

.

L’economia és l’economia d’en Joan

I d’un munt de petites empreses sotmeses a les vel•leïtats d’alguns, a les retallades d’uns altres i a les frivolitats de quasi tots.

Soc client d’en Joan des de fa 15, 20 anys potser. Crec que un bon client. Em moc pel mon raonablement bé gràcies, entre d’altres, a la seva feina. El negoci d’en Joan és en un sector on han caigut ja molts i grans. Ell va aguantant per la confiança que genera, l’honradesa i perquè prefereix ajustar marges i mantenir clients. Però no ho té gens fàcil: la gent s’espavila per Internet, els seus dos bancs li han reduït la pòlissa,  ja no genera comissions de proveïdors com abans, i sobre tot perquè tothom pensa que l’economia són només les grans empreses com les que en aquests moments el canal de TV de Bloomberg no deixa de mencionar. Per acabar-ho d’adobar el seu local està rodejat (com a tants llocs de Barcelona) per botigues tancades que no troben llogater, el que contribueix al pessimisme generalitzat.

No el veig sovint però avui m’hi he acostat. En mala hora. La notícia de portada de tants diaris, la “vaga preventiva dels empleats d’AENA”, ha estat una altra punyalada per l’economia d’en Joan. En les principals emissores els tertulians s’indignaven pels efectes sobre els ciutadans en vacances. I tenien raó, però més greu és l’efecte sobre els ja ben baquetejats Joans de les pimes oblidades. En Joan havia tingut ja tres anulacions de viatges quan aquest matí hem comentat la notícia a quarts de deu. Algú pensa realment en l’economia d’en Joan, en l’economia de veritat?

(9 de març del 2011)

.

La política econòmica americana supera l’europea amb les dades de conjuntura a la mà

En una paraula, els indicadors de confiança i els reals donen la raó a la política expansiva de la FED i del govern americà i la treuen a la restrictiva d’Europa.

Fins fa poc Estats Units convivia amb dades d’activitat i de creixement esperançador i una bona dosis de pessimisme que constatava amb l’optimisme (Imprudència?) europeu. En els últims mesos, des del passat novembre especialment, els índex de confiança nord-americans del consumidor, empresarial, caps de compra, etc., han donat la volta i apunten decididament cap amunt.

Ha estat la política generosa i poc poruga dels Estats Units la que ha augmentat la confiança i en conseqüència la potencial reactivació ?
Molt probablement, però tot això està succeint en una societat ja per si mateixa  propensa a l’optimisme, suficientment flexible per reaccionar amb agilitat als estímuls i políticament homogènia per prendre decisions. Tot això qualitats que, desgraciadament, escassegen a Europa.

(16 de març del 2011)

.

Entre el “tot seguirà igual” i “cal reformar a fons”, disjuntiva dels agents econòmics

Madrid, Jornada sobre gestió patrimonial, primera taula rodona. Els ponents, tots en nom d’entitats financeres, després de les primeres intervencions es reparteixen en dos bàndols oposats.

Uns, aquells que pensen que després de sortir de la crisi, business as usual, plantejant pocs canvis de calat. Els altres pensen (pensem potser) que el sector financer, però probablement també l’industrial i la resta del país, està abocat a reformes de gran abast.

Per què no ens hem posat d’acord ni en la pròpia viabilitat o no de l’actual model? Segurament perquè la diagnosi encara està per fer. Apuntem de vegades els culpables, els virus infecciosos, però no hem determinat encara el tipus de malaltia, els òrgans afectats, i tot amb quin grau i amb quin pronòstic.

En aquestes condicions no es pot ser gaire optimista sobre la solidesa de la propera recuperació econòmica. Mentre mig país es planteja quin ha de ser el motor de la recuperació i del futur creixement, l’altre mig només es planteja recuperar els temps perduts, tornar allà on érem el 2006 i potser apurant el 2007, en un experiment econòmic espiritista amb resultats ben incerts.

(23 de març del 2011)

.

El repte econòmic de Catalunya i la CAREC, la cimera, el deute i el FT

El President Mas és un polític que escolta. Per tant, no podia restar insensible al clam unànime que el Govern de la Generalitat havia de tancar ja l’etapa del molt justificat victimisme de tresoreria i pressupostari i començar a emprendre iniciatives econòmiques més constructives.

Per suposat, que el tempo, la posada en escena i la feina prèvia entre bastidors de la cimera, haguessin pogut ser millors. El document de la CAREC no té precedents ni equivalents en tota Espanya en quant a un recull de propostes per transformar l’economia, i  la forma en la que partits, sindicats i opinadors se l’han carregat és matussera i irresponsable.

Amb aquesta perspectiva, la cimera ha tingut uns resultats molt distants dels ambicionats en el document, però obrint, tot i això, uns certs camins en algunes reformes imprescindibles que, s’ha de dir tot, o es plantegen a nivell espanyol o estan mortes.

Per acabar de posar el llacet d’aquest veritable “comeback” a la realitat d’un Govern que, un cop ha plorat tot el plorable, és posa a treballar, els mercats financers es varen obrir per a la Generalitat, aquest passat dilluns. Una bona notícia que havia d’aigualir, l’inefable corresponsal a Madrid del diari més influent d’Europa, -el Financial Times-, el senyor Victor Mallet. Com qui no vol la cosa, Mallet obsequiava Mas ahir amb una portada carregada de verí subtil. Subtilitat que sovint li manca a aquest govern per conduir eficaçment la seva política comunicativa, de vegades tant important com l’econòmica.

.
(30 de març del 2011)

.

Egipte demana enterrar tòpics

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/02/2011

Els esdeveniments de les darreres tres setmanes a Egipte mereixen ser seguits, encara que a distància física, de molt a prop. Quan el passat dijous al vespre esperàvem la locució de Moubarak, teníem l’esperança de que fos la darrera vegada. Malgrat la decepció del discurs del dictador, només varem haver d’esperar vint hores més, fins la tarda de divendres, per rebre el missatge que volíem escoltar: la fugida del ja ex-president.

Avui els militars, sobre els quals manteníem reserves i les seguim mantenint ja que la història dels exercits en política no s’esborra fàcilment, augmenten la seva credibilitat dissolent el parlament i suspenent la constitució. El que en altres circumstàncies serien les mesures d’un cop militar, és ara celebrat per l’oposició. Ens anima escoltar Ayman Nour, líder d’Al Ghad i lluitador liberal, satisfet pel comportament militar.

Deia en un post previ que l’occident democràtic no havia fet rés del que calia per recolzar els demòcrates d’aquests països. Probablement no enteníem rés, no entenem rés. Encara aquest divendres, a la seu londinenca de l’Internacional Liberal, es percebia massa por al futur quan analitzàvem les formidables notícies que ens anaven arribant. Una por que no ens hauria de paralitzar quan hi tant a guanyar.

Aquest cap de setmana la premsa espanyola ens decepcionava un cop més amb un tractament molt superficial de la gran revolta a Egipte. Afortunadament no cal que la tinguem en compte perquè és irrellevant. De porucs, ja en tenim masses a casa. Podria triar molts articles i editorials que ens donen pistes de les nostres pròpies errades d’apreciació quan opinem sobre les societats que estan protagonitzant aquests fets excepcionals i magnífics. A Le Monde, l’islamòleg Olivier Roy ens situa brillantment en el post-islam que ell detecta en les revoltes contra els autoritarismes àrabs. A Diari de Girona, Quintà també s’inclina per l’optimisme i en contra dels nostres periscopis sectaris per jutjar els aixecaments.

En definitiva, cal que als reaccionaris ulls que han fet tolerar i recolzar tants dictadors, no els hi donem ara continuïtat amb ulleres esbiaixades i paternalistes, fruit molt probablement d’una miopia occidental i ignorant.

Ràbia mediterrània

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/02/2011

Tertúlia de La Plaza frenètica i reconcentrada. Monotemàtica amb els efectes econòmics de la “revolució” egípcia. Quatre xerraires i el moderador per només 30 minuts. Ha sigut una mena de joc dels disbarats. La professora Marién André, -que he conegut avui-, creu que estem davant d’un canvi de paradigma històric. Podria ser. Jo dic, amb un punt de frivolitat però ben convençut, qué els conflictes del nord d’Àfrica són aigua de maig, una benedicció vaja, per al sector turístic espanyol al que tant necessitem aquest any quan els altres països ja tiren i nosaltres no. A Marc Garrigassait, el preocupen, amb raó, els efectes sobre el petroli i a partir d’ell sobre la resta de mercats. Li apunto que dubto que tanquin Suez com ell tem. Per fi, Ramon Salabert hi posa una mica de seny i imposa veterania però estem d’acord. El debat acaba amb consideracions sobre la nostra indústria turística. André ha estat directora d’un centre de promoció o anàlisi del turisme en la recent conselleria d’Huguet i té una visió voluntarista.

Me n’adono que he hagut d’improvisar. El que aquests dies m’interessava dels aixecaments populars són les conseqüències polítiques. Les immediates i les imprevisibles en el futur. Des de Tunísia m’escriu diàriament un mail amb novetats l’amiga liberal que ha quedat desconcertada i en un momentani fora de joc, tot i pertànyer a l’oposició al dictador. “Me’n vaig a Paris amb la família”, em deia avui, no se si completament decidida, però prou amargada pel desgovern, potser per la por al que es desconeix. A Egipte, no troben, no trobem ja que molts ens hem mogut per aclarir el probable arrestament, el fill d’Ayman Nour, el líder del partit Al Ghad, “El demà”, premonitori nom. El pare ja n’havia rebut de tots colors incloent presó prolongada i per tant no és estrany que ara Moubarak el vulgui tenir collat amb aquesta infàmia sobre el fill. A Argèlia, els amics de la Kabília estan expectants de veure si es reprenen les revoltes, el que s’anuncía per a dins de quinze dies tot i, recordem-ho, l’estat d’excepció vigent. Per fi, queda veure si tot això afectarà el Marroc, si bé el règim ha actuat més intel.ligentment i ha parat el cop de la carestia (no ens enganyem, la gana ha estat el principal element mobilitzador) amb més traça. Síria, Jordània, potser els dictadors allà ja estaran previnguts.

De tot això queda una altra gran decepció amb les democràcies occidentals. Han recolzat aquests sàtrapes sense preocupar-se del que anaven generant. Molta misèria, corrupció i per tant descontentament i debilitat institucional. No hagués estat millor treballar intensament per canvis democràtics reformistes? Ara totes les portes estan obertes: involució, revolució, caos. Són països amb unes elits culturalment potents, civilitzades, preparades. Les hem quasi obligat a moure’s en el servilisme al poder que no havia de ser el seu. Hem tingut por, -el seguim tenint avui-, a apostar per als demòcrates, per als liberals, per als que havien de ser “els nostres”.

Radicales en campaña

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/12/2010

Partido Radical Nonviolento

Querido Josep,
Ha concluido en la tarde del 24 de diciembre la misión en Nouakchott del Partido Radical Non violento liderada por Marco Pannella. Durante cuatro días la delegación, que incluía también a los parlamentarios co vicepresidentes del Senado del Partido Matteo Mecacci, Rapporteur sobre Derechos Humanos de la Asamblea Parlamentaria de la OSCE  (venido directamente de Minsk al día siguiente de las contestadas elecciones Bielorrusas), y Marco Perduca, secretario de la Comisión Especial de Derechos Humanos del Senado italiano, y Stefano Marrella por Radio Radicale, se ha encontrado con las autoridades locales, las ONGs que luchan contra la esclavitud, el cuerpo diplomático y la prensa para promover dos de las más importantes campañas en curso del Partido, la de la Moratoria Universal de la pena de muerte, llevada adelante con Hands Off Cain / Nessuno tocchi caino, y la dirigida contra las mutilaciones genitales femeninas, conducida con No Peace Without Justice / Non c’e’ pace senza giustizia, pero también para seguir de cerca las vicesitudes sufridas por el inscrito Radical Biram Dah Abeid arrestado el pasado 13 de diciembre en Nouakchott.

La misión se ha desarrollado también en el marco de la campaña de HandsOffCain dedicada a ampliar el apoyo a la Resolución de la ONU sobre la Moratoria de la pena capital y la promoción de la aplicación a nivel local. En el largo y cordial encuentro con la Ministra de Asuntos Exteriores Naha Mint Mouknass, la jefa de la diplomacia mauritana ha subrayado lo importante que ha sido para ella confirmar la propia abstención porque en el país, que desde la independencia es una república islámica, conviven diferentes religiones y también diferentes lecturas del Corán que hacen compleja la convivencia entre la tradición legal de la excolonia y la Sharia.
La ministra ha subrayado de todas formas el trato laico de la materia, también porqué desde más de 25 años no han sido ejecutadas las condenas emitidas, y se ha declarado lista a participar personalmente y con una delegación parlamentaria en la conferencia subregional que HandsOffCain quiere organizar para los países africanos prevalentemente musulmanes el año próximo, aunque recordando cómo la amenaza de células terroristas de Al Qaeda le obliga por ahora al mantenimiento de la pena capital.

La Ministra ha subrayado en cambio como Mauritania está presta a jugar un papel de guía en la campaña contra las mutilaciones genitales femeninas, y que dará inmediatamente las instrucciones al Representante permanente de su país en la ONU para que se coordine con los diplomáticos italianos a fin de que el texto venga presentado cuanto antes. Finalmente la señora Ministra, se ha encargado y ha conseguido que la delegación, en ausencia del Ministro de Justicia, pudiera encontrarse con Biram.

Antes de poder alcanzar la cárcel de Nouakchott, Pannella, Mecacci, Perduca y Marrella, se han encontrado con el Secretario general de la seguridad nacional para obtener informaciones acerca del lugar y modalidad del encuentro y para escuchar también la versión del comisario del barrio de Arafat donde habrían tenido lugar los hechos por los cuales surgió el tumulto que la semana pasada provocó los arrestos de una docena de militantes antiesclavistas. El general ha querido subrayar que Mauritania es probablemente el “país árabe” donde las libertades civiles están garantizadas para todos, pero hace falta que las organizaciones estén reconocidas.
Este era uno de los argumentos sobre los cuales muchas de las ONGs que se habían encontrado en Nouakchott reclamaban respuestas claras del Gobierno, de hecho 4 de los 6 grupos del FLERE, Frente por la Liberación de la Esclavitud el Racismo y la Exclusión, aún hoy no han recibido respuesta alguna del Ministerio del Interior acerca de su solicitud de inscripción en el registro de ONGs. El general, que en realidad no es competente en esta materia, ha hecho planteado problemas acerca las investigaciones sobre la “moralidad’” de las organizaciones (según lo que parece ya concluidas, y positivamente) y que de todas formas se informará. Más allá de los aspectos formales. siempre importantes, el jefe de la seguridad nacional mauritana ha querido recordar que “Biram y los suyos” habían podido hasta aquel día decir, escribir y manifestar “libremente” todo aquello que querían, pero que claramente “la violencia no se puede ignorar”. Como testimonio de las presuntas violencias, el general hizo que los Radicales oyeran directamente de boca del comisario del barrio de Arafat lo allí acontecido. Según el policía, que se presentó en uniforme, el día 13 de diciembre se presentaron en su comisaría un grupo de militantes de los Derechos Humanos para denunciar el estado de esclavitud en el que estaban dos niñas de 7 y 13 años por parte de una funcionaria del Banco nacional.

En el momento del interrogatorio le habría sido impedido a Biram Dah Abeid el asistir y ello habría llevado a un altercado en el que la “agresión” de los militantes habría provocado daños a los policías presentes. Al mismo tiempo, según el comisario, otro grupo de militantes que esperaba fuera habría asaltado el edificio con lanzamiento de piedras (en un barrio donde no hay ni una). La mutua agresión entre los grupos creció tanto que el mismo comisario ha sido herido en la tibia derecha.

El encuentro con Biram pudo tener lugar en las dependencias administrativas de la prisión de Nouakchott, una de las cárceles más pequeñas del país donde estaban presentes una cuarentena de detenidos, todos ellos en espera de juicio y muchos con la acusación de terrorismo. Biram, visiblemente conmovido por la presencia de Pannella y los compañeros Radicales, mostró la herida en la cabeza, ya cicatrizada después de 10 días, y se lamentó de fuertes dolores en la rodilla izquierda. En consecuencia a la detención y los maltratos de la policía (malos tratos, aislamiento en condiciones higiénicas terribles, privación de medicinas y desnudamiento) a Biram aún no le han sido hechas radiografías para comprender la gravedad de lo sucedido.

Si bien la transferencia a la cárcel después de tres días de celda en comisaría
mejoró las condiciones de detención, Biram, que ha vuelto a tomar medicinas pero que aún duerme mal por culpa de dolores en la cabeza y la pierna, cree que es indigno el modo en el que le han hecho ver a su mujer en un vis a vis a través de barras, y el retraso con que le ha sido consentido ver a su abogado (sólo el 23 de diciembre). Pannella ha recordado a Biram que no sólo los presentes que habían llegado a Nouakchott, sino que también todo el Partido, y en particular aquellos que le habían conocido, habían enviado mensajes de solidaridad y cercanía, como Sam Rainsy, presidente del principal partido de la oposición camboyana; el abogado Maliano Demba
Traore, que no había podido unirse a la delegación porque estaba de viaje en
Senegal; o la militante senegalesa antiMGF Kady Khoita. A Biram también se le comunicó que las delegaciones Radicales en el parlamento italiano y el eurodiputado Provera habían presentado interrogaciones urgentes sobre su caso. Haciendo hincapié en la reacción internacional por los arrestos, quedan con él en la cárcel otros 5 de los 12 arrestados, ha decidido di insistir para el proceso porque considera un escándalo que a tres años da la adopción de la ley contra la esclavitud no hubo aún un caso llevado hasta el final. La audiencia preliminar está prevista para el miércoles 29 de diciembre. Como está reglamentariamente previsto no se pudo afrontar en detalle el caso ni, y aquí el reglamento no es para nada claro, hacer una foto con el detenido.

La visita concluyó con una última reunión con los defensores de los Derechos
Humanos, con niñas esclavas recientemente liberadas y  con el encuentro en la residencia del presidente de la Asamblea nacional, Massoud Ould Abo Al-Khair, líder histórico del movimiento antiesclavitud que por primera vez había hecho claras declaraciones contra la detención de Biram. Pannella ha invitado al Presidente tanto al congreso del Partido como a la conferencia de HandsOffCain, mientras Mecacci ha anunciado que hará invitar a una delegación parlamentaria mauritana a la reunión anual que la OSCE tiene con los países norteafricanos sobre cuestiones referidas a la seguridad regional más ampliamente entendida que incluye el tráfico de seres humanos.

Entre los encontrados se ha inscrito al Partido Radical No violento, anunciando ulteriores adhesiones, el Senador Youssouf Sylla, recientemente suspendido del partido de la ministra de Asuntos Exteriores porque WikiLeaks lo daba como “amigo de Israel”.

Todos los encuentros han sido registrados, la conferencia de prensa transmitida en directo por www.radioradicale.it. Amplia documentación fotográfica de la misión se encuentra en las páginas Facebook de Marco Pannella y Marco Perduca, en tanto que en breve estará disponible una nota de prensa en www.radicalparty.org.

Inscripciones o Donación para el 2011

http://www.radicalparty.org/es/donation

Rates i eleccions (Aim III)

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/12/2010

Després de les eleccions catalanes ha crescut el nombre de rates. Les rates que abandonen el vaixell de la desfeta i les rates que, alertades per les provisions que arriben a les bodegues dels guanyadors, s’hi llencen amb gana desmesurada. Una vella però poc edificant  pràctica de la política. Intrínsec a la democràcia representativa? No ho crec. Seria evitable amb un pel més de dignitat, però sobretot transparència i accountability, aquest paraulot saxó al que encara no s’hi ha trobat traducció, probablement per manca d’aplicació real en les nostres contrades.

La prioritat financera del nou govern és prioritzar

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/12/2010

A “L’econòmic” de l’AVUI del passat dissabte 4 de desembre

Més notes de dimecres

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/11/2010

13/10/2010

Bona tarda. La manca de signes vitals, de reaccions positives en moltes economies, segueix sent preocupant. Però si l’estat del pacient és una mala notícia, pitjor seria constatar que no se l’administra el tractament adequat. Seria perdre les esperances de recuperació.

Això podria passar a l’economia europea en contraposició a l’americana. En els darrers dies, des de dins del Banc Central Europeu, s’escolten veus que demanen alces de tipus d’interès. I és que a Alemanya, les primeres llums de la recuperació desperten la histèria antiinflacionista. Per nosaltres, enclotats a la UVI, no poden ser pitjor les notícies.

Pel contrari, al Estats Units, molt més preocupats pel creixement que per la inflació encara ni intuïda, la Reserva Federal es disposa a endegar nous tractaments de shock a veure si espavilen el malalt.

És l’hora de decisions monetàries i el record recent de l’expansió indiscriminada del crèdit pot, per la llei del pèndol, condemnar a un malalt encara massa dèbil.

20/10/2010

Bona tarda Humberto, El mon econòmic continua perplex, estupefacte diria, contemplant els moviments del govern espanyol. Ara arriben els canvis en el Govern, de fet arriba el “nou govern” i la sorpresa i incomprensió continua.

I és que Zapatero sembla que mai segueix aquella frase de Bill Clinton que li va fer guanyar les eleccions del 1992. It’s the economy, stupid (És l’economia, estúpid).

No, per ell, l’economia va bé i el govern ho fa bé. O que si no que tots els principals responsables econòmics del govern hagin quedat intocats en la remodelació ministerial

El missatge és clar: ni la vicepresidenta i ministre d’economia, ni els inefables Ministres de Foment i d’Indústria, Pepiño Blanco i Miguel Sebastian son millorables. O bé una segona possibilitat. A la vista de les extraordinàries contrapartides que el País Basc ha aconseguit en recolzar els pressupostos el PNB, hauríem de sospitar que en el manteniment de la Troika econòmica potser també hi té a veure la nova aliança parlamentària que ens governa.

27/10/2010

Bona tarda. S’acosten dies de temperatura política creixement elevada. Això malauradament vol dir dosis ingents de demagògia, promeses vagues i de mala baba.

Us admiro als periodistes per l’esforç de destriar, entre tanta palla i tants atacs personals, alguna idea novedosa, alguna declaració feta amb cert esperit constructiu i sobretot per aguantar el tipus com l’aguanteu.

El debat econòmic és un dels que més es contaminen per la batalla de l’escó i el càrrec que hauria de ser pel contrari la batalla del servei públic.

L’Institut d’Estudis Financers, farà avui un esforç per levitar damunt aquest panorama. Entregant aquest vespre els premis a l’Excel·lència Financera en la seva tercera edició volem prioritzar la raó, l’esforç, la qualitat, la feina davant la superficialitat, la frivolitat, les pors i l’arrogància.

Segur que els premiats d’aquesta nit se n’han sortit. El projecte col·lectiu de país, el model econòmic per al futur, cadascun dels nostres plans individuals han d’emmirallar-se amb els excel·lents i tirar endavant.

3/11/2010

Bona tarda. La xifra fa fredat: 566.496 aturats a Catalunya. Repetim 566.496 aturats. Probablement avui, ja dins de novembre uns centenars més.

Aquesta xifra l’hauríem de portar marcada al front perquè representa d’una forma evident el nostre fracàs col·lectiu. No pot ser que demà, demà passat o d’aquí un any l’haguem guardat en algun calaix hermètic de la nostra memòria.

Aquest nombre d’aturats és, com deia, un enorme fracàs. Ho és com a país, com a societat, com a individus que hi formem part. És un fracàs dels empresaris porucs i curts de mires; dels treballadors reaccionaris als canvis; dels governants, incapaços i ineficients. Ho és dels vinculats a l’ensenyament per haver impartit una formació allunyada del segle XXI. Ho és dels legisladors, que mantenen una economia encotillada i allunyada de la globalització. Ho és de les famílies que hem contribuït a crear una joventut desincentivada i poc arriscada.

566.496 aturats. Hem de començar per admetre el fracàs.

10/11/2010

Bona tarda. L’entrevista a Felipe González del diumenge a El País estava farcida de comentaris interessants.

Potser per deformació professional, la referència a la possibilitat de carregar-se la cúpula d’ETA no va ser el comentari que més en va cridar l’atenció. Pel contrari la seva referència a l’article que voldria escriure m’ha fet reflexionar. Deia Felipe: “Voldria escriure: ciutadà de renda mitja busca entitat financera que el tracti com a ciutadà i que el respecti com a client, cuidant el seu estalvi i no fent-lo servir per col·locar productes escombraires o incomprensibles. Ara som instruments d’una banca de producte”.

Si l’antic president del govern espanyol, una persona curada d’espants i amb una visió global més que notable, té aquesta perspectiva és que alguna cosa s’està fent francament malament en el sector financer.

Aquesta equivocació es podria resumir en no posar al client per sobre de tot, en no personalitzar les solucions, en no oferir-li suficient consell i assessorament. Jo personalment penso que hem millorat però que queda molt però molt, massa, per fer.

17/11/2010

Bona tarda. Les campanyes electorals son temps de contrastos. De grans promeses i de grans silencis.

Usualment es remarca més l’abundància de promeses que majoritàriament quedaran en això, promeses, somnis potser, que mai es faran efectives. En tot cas estem tant avisats que dubto que gaire gent es faci encara il·lusions.

A mi em preocupen més els silencis. I em preocupen perquè molt sovint si que són l’avís de que es faran efectius. Els silencis de les campanyes electorals es fan realitat en males notícies que s’amaguen quan la prioritat es la cerca del vot o be és fan realitat quan es confirma que aquella acció política, aquella mesura, amagada pel silenci per incòmoda o poc popular efectivament no es portarà a terme i això és sempre una mala noticia.

Aquests dies, el silenci sobre Spanair dels candidats ens ha d’espantar. El silenci sobre el fracàs d’un projecte, sobre uns diners públics, sinó malversats, si ben inútils.

Comentaris a SER Catalunya,  L’economia al dia

Benvolguts amics, alemanys i catalans, europeus tots

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/11/2010

Benvolguts amics, benvolgudes amigues alemanys i catalans, europeus tots,
Benvolguts companys liberals,

Vàrem establir el memorial  Ramon Trias Fargas  fa 15 anys, per recordar el fundador i inspirador del liberalisme català modern.

Abans d’aquesta nit, hem atorgat el premi a 13 persones i una institució notables. Entre ells i en una posició molt rellevant a Hans Dietrich Genscher el 1997. Tots ells, llavors i ara, són i van ser, molt mereixedors del Premi. Són i van ser formidables defensors i partidaris dels valors de la democràcia, el liberalisme, els drets civils i humans i la llibertat econòmica. Tots aquests principis que estan tan vinculats a la figura i la personalitat de Ramon Trias Fargas.

No obstant això, l’historial de la Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit en els seus 52 anys d’existència, és probablement superior a tot el que s’ha produït al voltant de liberalisme en la història recent. No hi ha dubte per a nosaltres que si una institució realment mereix aquest premi o qualsevol premi basat en un treball realitzat per la llibertat, aquesta és la Fundació Friedrich Naumann per la Llibertat, la FNS.

La Fundació Naumann va ser creada el 1958 per Theodor Heuss, el primer president de la República Federal d’Alemanya. La fundació porta el nom de Friedrich Naumann (1860-1919), pioner en la política liberal a Alemanya.  El Senyor Naumann va creure que per a que la democràcia funcioni de la millor manera, és necessària l’educació cívica per crear una ciutadania políticament informada i educada que sap com participar en els processos democràtics i com donar la seva opinió sobre la direcció del seu país.

La FNS té com a objectiu promoure el principi de la llibertat necessària per a la dignitat de la persona i en tots els àmbits de la societat, tant a Alemanya com a l’estranger. Amb la salvaguarda i el desenvolupament dels seus projectes estatutaris (l’educació cívica i el diàleg, el patrocini del talent,  la investigació i la consultoria política, el treball d’arxiu), la Fundació Friedrich Naumann vol contribuir a donar forma al futur. I per descomptat ho fa.

En la seva constitució, la FNS és explícita: “la Fundació actua sobre la base del liberalisme”. Més tard, el 1993, la Fundació va aprovar els principis polítics que descriuen àmpliament el que entenen com a “base del liberalisme”, mentre es defineix a si mateixa com “la fundació d’idees sobre la llibertat i de la formació en llibertat”, que és una perfecta expressió dels conceptes negatius i positius de llibertat d’Isaiah Berlin

Però esmentem alguns dels principis en els quals FNS basa el seu liberalisme i per tant, la seva acció:

-         Una societat oberta i cívica, on tots els ciutadans puguin viure junts lliurament, veient com  la seva llibertat s’amplia i restringint el paper de l’Estat a allò essencial.

-         La llibertat i la responsabilitat individual han de ser totalment inseparables.

-         La promoció dels drets individuals i civils, en particular la llibertat d’opinió com un camí cap al progrés.

-         El respecte a la propietat privada, que tan sovint s’oblida i ens avergonyeix recordar.

-         La igualtat d’oportunitats des de l’inici, per afavorir la competència i el pluralisme.

-         La democràcia, però entenent que la democràcia és triar i canviar, però no garanteix, per si mateixa, la llibertat.

-         L’Estat de Dret i el respecte dels interessos de grups i minories, amb massa freqüència ignorats per les majories.

-         Una cultura oberta i un mercat mundial basat en la cooperació, la liberalització dels mercats, la unitat europea, però no a costa de la diversitat.

La Fundació Friedrich Naumann està empenyent aquests principis des de la seva fundació fa 52 anys. I ho està fent a tot el món, en més de 60 països a Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica, a través de fòrums, diàlegs, l’educació i altres accions, recolzant iniciatives locals, regionals i nacionals per avançar, per exemple, en els drets de les minories, en el control democràtic de les forces de seguretat i l’enfortiment de coalicions internacionals de drets humans.

A més, contribueix al desenvolupament d’estructures democràtiques i constitucionals mitjançant el suport als partits i grups liberals. Una sòlida xarxa d’associacions de partits democràtics, d’organitzacions de drets humans i d’establiments acadèmics constitueixen la base de l’activitat de la fundació a l’estranger. La idea central de la fundació, tant a Alemanya com a l’estranger, és l’enfortiment efectiu de la llibertat i de la responsabilitat. I això no són, creieu-me, només paraules.

He tingut moltes vegades la oportunitat i el privilegi de veure i donar fe del treball de la FNS en diverses parts del món, com a columna vertebral del liberalisme en el món, de la pròpia Internacional Liberal i de les diverses xarxes regionals de grups i partits liberals.

He vist la FNS a Amèrica Central en la seva lluita contra dictadors, donant suport a les alternatives democràtiques, formant els dirigents, oferint mediació per aconseguir resultats liberals positius. Vaig veure el seu treball en acció en altres parts no fàcils del continent, a Mèxic, a Argentina, en tota l’Amèrica Llatina, però sempre contribuint al força impressionant desenvolupament polític de la zona en els últims 20 anys i, per descomptat, ara en la lluita contra el risc de populisme i de tendències involucionistes a la regió.

He observat la FNS a Àsia, desenvolupant un treball increïble per a les democràcies de Taiwan, Tailàndia, Filipines i altres. Ajudant els lluitadors per la llibertat de Singapur, Cambodja, Hong Kong, Malàisia o Indonèsia.   He estat amb ells i gràcies a ells en els campaments de refugiats de la frontera amb Birmània a Tailàndia on es troben, ens uns desafortunants refugis, milers de víctimes de la pitjor dictadura a Àsia; o als carrers de Kaohsiung  fent campanya contra el Kuomintang i en favor de la llibertat de Taiwan.

Vaig tenir l’oportunitat de veure a la Fundació en l’acció a l’Àfrica, on estan tractant intensament  d’ajudar a la fixació d’estructures democràtiques i  l’imperi de la llei per reforçar el desenvolupament econòmic que tant necessiten. Els he vist en acció al Senegal, a l’Àfrica del Sud, a Tanzània, a Egipte, lloc on tots tenim un joc polític molt seriós per jugar per al futur de l’estabilitat mundial. A Ciutat del Cap, fa tot just uns dies que tenia, per exemple, l’oportunitat de comprovar els extraordinaris resultats de la formació de futurs líders democràtics que pertanyen a l’única alternativa real i liberal als corruptes del Congrés Nacional Africà, l’Aliança Democràtica de Helen Zille, la notable Premier de la província del Cap Occidental.

Per descomptat que els he vist diverses vegades a Europa, principalment a l’Europa Central i Oriental, fins i tot abans de la caiguda del mur, contribuent intensament a l’avanç de les noves democràcies cap a estructures més liberals i lliures, i cap a la Unió Europea.

Però és clar que especialment els vaig veure i seguir fa 35 anys aquí, a Barcelona i a Madrid, contribuint activament a la nostra transició a la democràcia. Ajudant al procés democràtic en general, però intentant també que les idees, els valors i les forces liberals es tinguessin en compte en els dies pre i post constitucionals. Per a nosaltres, joves llavors, amb poc coneixement sobre les pràctiques polítiques i menys hàbils encara, la presència, la formació i especialment les oportunitats que ens va oferir la FNS aquells dies mereixen el nostre reconeixement més intens i la nostra gratitud permanent. Un agraïment a la FNS, a la generositat alemanya, a la solidaritat alemanya.

Perquè va ser gràcies a la FNS que nosaltres, joves liberals llavors, liberals de certa edat ara, vàrem entendre que hi havia molt més en política que les repugnants restes de les forces moribundes totalitàries o que la, omnipresent i tot poderosa oposició marxista. Hi havia els conceptes o concepte de la llibertat i la FNS estava aquí per ensenyar-ho, com havia estat ensenyant-ho, abans i després en tants llocs. Vam tenir la sort i l’oportunitat d’assistir, a Gummersbach, a Estrasburg, a Berlín, més tard a Sintra, a les nostres primeres lliçons, però crucials en política, juntament amb companys joves de tot Europa. Lliçons d’educació cívica, de responsabilitat personal.

Alguns de nosaltres, admetem-ho, probablement no es vàrem graduar. La nostra carrera política ha estat escassa en termes electorals pràctics. Tot i això, hem après lliçons.  Amb aquestes lliçons hem tractat de contribuir de manera modesta a la configuració del nostre país. Com per a tants liberals a tot el món, la contribució de la FNS fou essencial.

I, finalment, permetin-me dirigir unes paraules al President de la FNS, el Senyor Wolfgang Gerhardt, antic líder del Partit Democràtic Lliure (FDP), el partit liberal a Alemanya. Wolfgang ha estat membre del Parlament de l’Estat federat de Hesse, membre del Bundestag des de 1994, president del grup parlamentari, líder de l’oposició i ara president de la FNS. Permetin-me dir només algunes coses sobre Wolfgang Gerhardt.

En primer lloc hauria estat ell mateix, a títol personal, un excel·lent candidat per al nostre premi. I qui sap si haurem de demanar-li que torni aviat. Tothom està d’acord que és un gran successor d’Otto Graf Lambsdorff, l’antic líder liberal i durant molts anys President de la FNS.  Jo personalment, he tingut la sort de compartir amb ell la pertinença al Bureau Polític de la Internacional Liberal en els últims anys i aquest és un enorme privilegi.

Wolfgang, moltes gràcies a tu i als teus col·legues de la FNS per ser aquí, per rebre el premi, però especialment pel vostre treball constant per la llibertat. Gràcies, moltes gràcies.

Josep Soler Albertí

Vicepresident executiu, Fundació Llibertat i Democràcia

Tresorer i membre del Bureau, Internacional Liberal

(Acte de lliurament del Memorial Ramon Trias Fargas 2010 ; Barcelona, 17 de novembre 2010; Presentació de l’entitat premiada: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit

(Traducció de l’original anglès)


Dear German and Catalan, all European, friends,

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/11/2010

Dear German and Catalan, all European, friends; dear fellow liberals,

We established the Ramon Trias Fargas memorial award 15 years ago, to remember the founder and inspiring thinker of modern Catalan liberalism.

Prior to this night, we have awarded the prize to 13 remarkable individuals and to 1 institution. Among them, and in a very relevant position, to Hans Dietrich Genscher in 1997. All of them, then and now, are and were, very deserving of the award. They are and were outstanding defenders and supporters of the values of democracy, liberalism, civil and human rights and economic freedom. All those principles which were so relevant in the figure and personality of the late Ramon Trias Fargas.

Nevertheless, the track record of the Friedrich Naumann Stiftung fúr die Freiheit in its 52 years of existence probably exceeds all that has been produced around liberalism in recent history.  There is no doubt for us that if an institution really deserves this prize or any prize based on a work done for freedom, this is the Friedrich Naumann Foundation for Freedom, the FNS.

The Naumann Foundation was established in 1958 by Theodor Heuss, the first president of the Federal Republic of Germany. The foundation was named after Friedrich Naumann (1860-1919), a pioneer in German liberal politics. Mr. Naumann believed that for democracy to function at its best, civic education is needed to create a politically informed and educated citizenry who know how to participate in democratic processes and have a say on the direction of their nation.

FNS aims to promote the goal of making the principle of freedom valid for the dignity of all people and in all areas of society, both in Germany and abroad. With the safeguarding and the development of its statutory projects (civic education and dialogue, sponsorship of the talented, research and political consultation, archive-work), the Friedrich Naumann Foundation wants to contribute to shaping the future. And for sure it does so.

In its constitution, the FNS is explicit: “the Foundation acts on the basis of liberalism”. Later, in 1993, the Foundation approved the political principles which describe widely what they understand as “basis of liberalism” while describes itself as “the foundation for ideas on liberty and training in freedom” which is a perfect expression of Isaiah Berlin concepts of negative and positive freedom.

But let’s mention some of the FNS principles basing its liberalism and thus, its action:

-         An open and civic society where all citizens can freely live together seeing its freedom being enlarged and restricting the role of the state to the essentials

-         Freedom and responsibility being totally inseparable

-         The promotion of individual and civil rights, in particular freedom of opinion as a path towards progress.

-         The respect for private property, that so often is forgotten or we are ashamed to remember

-         Equal opportunities from the start, to favour competition and pluralism

-         Democracy but understanding that democracy is choice and change but does not guarantee freedom

-         The rule of law and the respect of groups’ interests, too often disregarded by majorities.

-         An open culture and a free world market meaning cooperation, markets’ liberalization, European unity;  but not at the expense of diversity

The Friedrich Naumann Foundation is pushing these principles since its foundation 52 years ago. And is doing that all over the world, in more than 60 countries in Europe, Americas, Asia and Africa, through forums, dialogues, education and any other actions supporting local, regional, and national initiatives to advance, for instance, in the rights of minorities, the democratic control of security forces and strengthening international human rights coalitions.

Furthermore, they assist the development of democratic and constitutional structures by supporting liberal parties and groups. A strong network of associations of democratic parties, of human rights organisations and of academic establishments forms the basis of the foundation’s activity abroad. The foundation’s central idea, both at home and abroad, is the realisation of freedom and responsibility. And these are not, believe me, just words.

I have had many times the opportunity and the privilege to watch and attest myself the work of FNS in several parts of the world, as spinal column of world liberalism, of Liberal International itself and of the several liberal regional networks of groups and parties

I have seen FNS in Central America fighting dictators, supporting the democratic alternatives, training leaders, offering mediation to achieve positive liberal results. I saw their work in action in other not easy parts of the continent, in Mexico, in Argentina, all over Latin America, but always contributing to the quite impressive political development of the area in the last 20 years and of course fighting now the risk of populism and of the involucionists tendencies in the region.

I watched FNS in Asia, developing an incredible work for the democracies of Taiwan, Thailand, Philippines and others. Helping the freedom fighters of Singapore, Cambodia, Hong Kong, Malaysia or Indonesia. I have been with them and thanks to them in the refugees camps of the Burma border in Thailand where thousands of victims of the worst dictatorship in Asia have an unfortunate shelter, or in the streets of Kaohsiung campaigning against the Kuomintang and in favour of freedom for Taiwan.

I had the opportunity to see the Foundation in action in Africa where they are intensively trying to help fixing democratic structures and the rule of law to strength the much needed development. I saw them its action in Senegal, in South Africa, in Tanzania, in Egypt where we all have for instance a very serious political game to play for the future of world stability. In Cape Town,  just a few days ago I had, for instance, the opportunity to check the extraordinary results of training future democratic leaders belonging to the only real free alternative to the corrupted African National Congress, the Democratic Alliance of Helen Zille, the remarkable Premier of the Province of Western Cape.

Of course I saw them a number of times in Europe, mainly in Central and Eastern Europe, even before the fall of the wall, intensively contributing to the advance of the new democracies towards more liberal and freedom structures and towards the European Union

But of course I specially watched and followed them 35 years ago here, in Barcelona and in Madrid, actively contributing to our transition to democracy. Helping the democratic process in general but helping and trying that the liberal forces, ideas and values were taken into account in those pre and post constitutional days.

For us, young people then, with little knowledge on political practices and still less on abilities; the presence, training and specially the opportunities offered by FNS those days deserve our most intense recognition and our permanent gratitude. A gratitude to FNS, to German generosity, to German solidarity.

Because it was thanks to the FNS that we, young liberals then, old liberals now, could understood that there was much more in politics that the disgusting remaining of the the dying totalitarian forces or that the upwarding, omnipresent and all-powerful Marxist opposition. There were the concept or concepts of freedom and FNS was here to teach us that, as it has been teaching, before and later in some many places. We were lucky to have the opportunity to attend, in Gummersbach, in Strasbourg, in Berlin, later in Sintra, our first but crucial lessons in politics together with young colleagues of all over Europe. Lessons of civic education, of personal responsability.

Some of us, let’s admit it, we probably did not graduate. Our political career has been scarce in practical electoral terms.  Even so, we learnt well several lessons. With those lessons we tried to contribute in modest ways to the making of our country. As for many liberals all over the world, the contribution of FNS was and has been essential.

And finally, let me addressed some words to the FNS Chairman, Mr. Wolfgang Gerhardt, former leader of the Free Democratic Party (FDP) the liberal party in Germany. Wolfgang has been a member of the State Parliament of Hesse,  member of the Bundestag since 1994, Chairman of the Parliamentary group, leader of the opposition and now Chairman of FNS.

Let me say just a few of things about Wolfgang Gerhardt. First of all he would have been also himself, on a personal basis, an excellent candidate for our Award. And who knows if we will be asking him to come back soon. Everybody agrees that he is an incredible successor of the late Otto Graf Lambsdorff, previous leader of the FDP and Chairman of the FNS.  For me personally, I have been lucky enough to share with him membership in the Bureau of Liberal International in the last years and this is a tremendous privilege.

Wolfgang, thanks very much to you and to your colleagues of FNS for being here, for receiving the award, but specially for your continuous work for freedom, for your exemple

Thank you very much

Josep Soler-Albertí

Executive Vice President, Fundació Llibertat i Democràcia

Treasurer and Bureau member, Liberal Internacional

(Memorial Ramon Trias Fargas 2010. Awarding event. Barcelona, November 17, 2010; Introduction to the awarded institution: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit)

Coses del país que no se com explicar a estrangers

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/08/2010

Dies sense feina o si es vol sense gaire feina a l’Empordà. A l’Alt, evidentment. Recent arribat d’una setmana al centre de l’imperi que sempre enerva els sentits del contrast, la crítica i l’elucubració més enllà d’un natural ja tensionat. Compartim uns dies amb uns amics estrangers convidats a casa, el que t’ajuda a veure coses que tal volta en solitari et passarien desapercebudes i que molt sovint no arribes a saber explicar-les.

La relativitat de la feina i de l’atur
En terra de feina estacional – pagesia, turisme, i indústria i serveis vinculats–  som a la temporada en la que, fins i tot ara, no falta feina. Es diria una bona ocasió per alleugerir el patiment dels quasi tres o quatre-cents mil nous aturats a Catalunya derivats de la crisi. Però no, arriben romanesos per a les consecutives campanyes de collita que seran legió ara el setembre per la verema. En l’hostaleria, ni rastre dels sud-americans tant nombrosos i omnipresents a Barcelona. A la “Costa Brava” les noves contractacions d’estiu són per centreeuropeus i especialment centreeuropees molt joves, sovint estudiants en vacances que mostren una professionalitat i simpatia (derivada del agraïment i la satisfacció per tenir la feina) força agradable i que ja havíem oblidat fos possible en bars i restaurants d’aquest país . Entre altres detalls, nois i noies amb dos mesos aquí fan un esforç notable per entendre el català i expressar-s’hi, lògicament de forma molt primària però millor que molts altres immigrants veterans, i per que no dir-ho que molts Catalans per cens. Trobo a faltar una explicació de tot plegat. Per a mi mateix i evidentment per als meus amics que acaben de llegir que a Catalunya hi ha un 18 per cent d’atur.

Carreteres de prostitució
I sobre tot d’incapacitat de les nostres autoritats (locals, autonòmiques, estatals) per evitar un esclavatge en tota regla com el de les noies empolsades en tants racons de les nostres carreteres. En el tram que transitem de vegades tres i quatre cops per dia a l’estiu, la Nacional entre l’encreuament de Vilajuïga o Garriguella i Figueres, se’n poden veure cinc o sis en poc més de deu kilòmetres. Aparentment de sol a sol, o de pluja a pluja aquest mes d’agost, amb alguna privilegiada gaudint d’un cadirot de plàstic i d’un tros de para-sol com a tota recompensa. No és la prostitució el problema si s’exerceix lliurament però la tràgica dependència a la que estan sotmeses. Ci sono cretini! fa el meu convidat, referint-se als polítics, els nostres i els seus, tot observant la molt evitable transgressió dels drets elementals que se’ns manifesta en aquestes noies. Si, suposo que només se’ls pot anomenar cretins.

Preus alts i atracaments
Difícil d’explicar que alhora es vegin molts establiments mig buits un divendres al vespre d’agost i que els preus trenquin records a nivell europeu. Crec que he comentat en aquest blog que en els darrers anys ens hem fet més cars que Alemanya, que Dinamarca, que Suïssa,… i Barcelona, més cara que Nova York, Londres o París. En particular a la “Costa Brava”,  totes les històries sobre el turisme de qualitat i la necessitat de reconvertir el sector fan riure sinó plorar, El “turisme de patacada” és rei i senyor, i el de més qualitat el foragitem tant com podem amb preus absurds i servei de pena. Tot amb algunes, ben poques, honrades excepcions.

Mòbils i conducció temerària
Francament, els cotxes que agafen velocitats no legals en carreteres, autovies i autopistes, em fan més aviat pena ja que difícilment evitaran que les sancions, monetàries i en reducció acumulativa de drets (punts), recaiguin sobre ells. Pel contrari, els “comunicadors al volant”, els que fan equilibris per canviar de marxa i conduir amb una ma i telefonar amb l’altra, em fan por, molta por. Cada cop n’hi han més i campen alegres i despreocupats. Anant en moto he hagut de dir-li el nom del porc a més d’un que flagrantment posava en perill la meva “carrosseria motociclista”. A Itàlia, el país del “telefonino” han acabat posant a la presó aquests irresponsables. Aquí els hi deuen fer gràcia als nostres ecosocialistes encarregats del trànsit. Si no fos així, no ho sabria explicar.

Figueres, qui t’ha vist  i qui et veu!
Un dels grans efectes positius dels darrers trenta anys ha estat la millora i l’augment de la qualitat de vida en un gran nombre de ciutats catalanes de tamany mig. Ha estat un fenomen notabilíssim. Vic, Manresa, Girona, Tarragona i moltes altres. M’ho confirmen ciutadans d’aquests llocs i és molt clar per observadors ocasionals. Aquest fet però, no és general. Per exemple Figueres, ciutat de frontera, tants anys lloc obert i moderadament cosmopolita, està literalment arrasada. El centre va transformant els seus comerços i ja no interessa els visitants foranis, institucions com el Casino Menestral o tantes associacions ciutadanes, estan tancades o en ruïna física o existencial.  La degradació d’una ciutat que te un dels museus més visitats de Catalunya és inexplicable.

Vilabertran, diumenge 15 d’agost
A les 12 del migdia de la jornada potser més característica per al turisme de tot l’any. A més, diada plujosa de platja impossible o molt desaconsellable que quasi t’arrossega a fer turisme d’interior. A 50 kilòmetres a la rodona potser un quart de milió de persones fent vacances. Doncs bé, aquell dia, a aquella hora quasi perfecte visitàvem el magnífic Monestir de Vilabertran exactament sis persones, quatre d’elles érem nosaltres. Més perplexitat, més incapacitat d’explicació.

TDT i la lenta mort de la televisió
Uns seixanta canals al sintonitzar els francesos i espanyols que es veuen a un cantó i l’altra de la frontera. He fet, aquest estiu, un parell de cops l’exercici de tractar de veure algun canal amb un resultat tristíssim. Potser CNN+, mai 24h de Televisió Espanyola ni 3/24 de TV3, cada cop més provincianes. A totes poca, poquíssima informació internacional que, vista la política catalana i espanyola és el que pot interessar. En particular no hi ha manera de trobar informació sobre la crisi política italiana que ens importa, sembla, un pebrot. Cada cop més, segurs que la tv és un mitjà del segle passat. Tornem a la immediatesa d’internet.

Lletjor general i destrucció urbanística
Impressió general de circular per la nostra costa per a uns estrangers sensibles: tot el que hem tocat els civilitzats ciutadans d’aquest país és d’una lletjor que fa fredat, contrastant amb uns racons verges (cada com menys i més rars) d’una bellesa formidable. Ho comparo sovint i en aquesta ocasió especialment amb la Costa Amalfitana de la Campània al sud de Nàpols, ben preservada i amb comptadíssimes bestieses. Per a uns italians que ens sobrevaloren no hi trobo explicacions a que nosaltres haguem estat tant destructius i ells, amb tota la seva rèmora de desgovern, tant proteccionistes. El bon gust?.

“Con la cocina no se juega”
Títol de l’entretingut llibre de David de Jorge, un mediàtic cuiner basc que, des d’una més que notable capacitat comunicativa, racionalitza tot allò que en cuina un servidor pensava i era incapaç de descriure. Resumidament que la “gastronomia” (ell la maldiu i recolza la “restauració”) és una pamplinada monumental per fotre’ns els quartos, la paciència i el poc seny que ens queda. De Jorge afavoreix el producte de qualitat, la cocció justa i respectuosa, l’acte social d’estar a taula per sobre del gastronòmic. Darrera de tot, la gran estafada dels “egochefs” com ells els anomena, amb el summum sacerdot de Cala Montjoi a dalt de tots ells. Obvi per una cuina com la italiana que al revés de la francesa no es desvia ni un mil.límetre de la qualitat i de la seriositat, i per tant llibre que comparteixo fàcilment amb aquests amics que pel contrari troben inexplicables els malabarismes culinaris existint una base de tradició i producte tant important a casa nostra. Un excel.lent i recomanable divertiment d’estiu molt més intel.ligent que totes aquestes lectures sobre la crisi amb les que m’estic castigant certes hores de lleure

I ara, què?

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/07/2010

Si els polititzats  lletrats del Tribunal Constitucional han estat quatre anys per dictar sentència, els polítics catalans no han tingut temps en aquest mateix període per, ni esbossat, preparar un mínim pla de contingència a la molt previsible sentència d’inconstitucionalitat.

De pressa i corrent, fruit no de la improvisació però de la inanitat, convoquen a una manifestació de cap de setmana com a tota resposta. Potser anticipar les eleccions un mes? I per a què? Per fer què amb els resultats?

Fracàs complet i absolut. Sensació de dependència d’uns quasi irresponsables. Sort que el país és molt més que el Parlament i la premsa seguidista.

Breu dietari “a la memòria”

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/06/2010

L’Europa visitada: jubilats i japonesos.

En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.

“Voyeur” de la petita política.

M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.

La reconversió bancària no il•lusiona.

Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.

El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana

De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.

Israel

L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.

(Maig i Juny 2010)

One Man’s moment. His party’s destiny. Our nation’s future

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/05/2010

Així ha titulat The Independent la seva portada d’avui dissabte per remarcar,  de forma grandiloqüent, la responsabilitat dels liberal demòcrates, no només en la formació del proper Govern britànic però sobre tot reflectint la responsabilitat d’una ocasió única per canviar el sistema o al menys les entranyes del funcionament del sistema.

Els liberals anglesos, els actuals lib-dem hereus del vell partit liberal de Gladstone i de Lloyd George, són des dels anys 30’ del segle XIX  el partit que en el Regne Unit ha estat fonamentalment en contra de la concentració de poder i en favor de la màxima llibertat, des de la lluita per minimitzar el poder de la Corona i de l’Església dels Whigs fins l’èmfasi en una reforma del sistema electoral i polític, dels actuals lib-dem de Nick Clegg.

En l’univers dels partits liberals, els britànics –com els Nòrdics, Canadencs, alguns Llatinoamericans i darrerament partits del Sud-est Asiàtic- són els més genuïns representants del liberalisme social i progressista, força oposat en el terreny econòmic -que no en el polític- al liberalisme més conservador o anomenat de vegades neoliberalisme o liberalisme de mercat. Això és evidentment una simplificació. Els liberals per naturalesa són més dissidents que partidaris del consens. I així en aquests partits citats, com en els dominats per corrents més properes al liberalisme que propugna un sector públic sempre a la baixa, s’hi poden trobar representants de la corrent oposada. També dins els Liberal Demòcrates britànics. El que si és una realitat és l’encongiment creixent de l’espai polític per al liberalisme progressista. Especialment la força de les socialdemocràcies, però també  la suavització social d’alguns partits conservadors ja inclinats cap a polítiques de lliure comerç i de mercat, no han fet la vida fàcil per partits liberals com el britànic.

Les enquestes prèvies a les eleccions del passat dijous al Regne Unit havien estat per tant una injecció d’optimisme i il.lusió. Alguns, que fa ja força més de trenta anys varem creure que era aquí on ens trobàvem i pensàvem políticament i que hem vist moltes més patacades que victòries, hem de reconèixer que esperàvem molt impacients els resultats, desplaçats al rovell liberal a Londres.

Així, a primera hora del divendres, en el National Liberal Club, la seu noble però no la operativa dels liberals, es respirava pessimisme en analitzar els resultats que els feien perdre cinc escons. Però a mesura que avançava el matí i amb la confirmació de que els liberals eren necessaris per qualsevol majoria, retornà l’esperança de que, potser si, les oblidades polítiques de reforma, llibertats individuals, drets humans, igualtat d’oportunitats, protecció de les minories i fre al poder i als poderosos, combinades amb realisme econòmic no populista, podrien retornar als parlaments occidentals a partir del Regne Unit. La clau evidentment, la reforma del sistema electoral. És vital per als liberals (23% dels vots i 8% dels escons!) i no hi podrà haver coalició sense un compromís conservador o laborista per a cedir en això.
Encara haurem d’esperar i sobre tot, és difícil no pensar que el proper primer ministre tendirà a convocar noves eleccions si els sondejos l’hi permeten, frustrant, potser, aquesta veritable oportunitat de canvi que s’obre avui.

La parella del desprestigi galopant

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/05/2010

Poques vegades l’actualitat fa tant inevitable i evident el tema sobre el que hem de centrar el comentari. A aquestes hores els mercats estan condemnant, potser definitivament, a l’economia grega, i amenaçant molt seriosament a les que esperen torn com l’espanyola.

A hores d’ara, el mal està quasi tot fet: els grecs són ja vistos com uns irresponsables sense solució, la Unió Monetària Europea com una aliança sense lideratge i països com Portugal i Espanya com uns diletants avantatgistes. Es probable que l’abandonament de l’euro per part de Grècia ja no sigui tant mala idea, ni com a precedent del que li podria passar a algun altre país. En tot cas, el rescat arribarà però no està clar si serà suficient i per tant definitiu.

Aquest matí, en el Congrés dels Diputats, el president del Govern i el cap de l’oposició semblaven contertulians de “cafè amb llet” amb unes dades de pati d’escola. Esperem que no s’hagi vist gaire a l’estranger i així no contribueixi al ja quasi total desprestigi del país.

En comptes d’emmirallar-nos en les desgràcies gregues, i per tant treballar i enviar missatges d’austeritat i confiança, la parella estel•lar de la trista política espanyola jugava a veure qui la deia més grossa.

(A SER Catalunya, el 28 d’abril 2010)

No ha passat ni una setmana i un nou paripe de la parella Zapatero/Rajoy, en aquest cas en forma de reunió hipòcrita, electoralista i insubstancial, presència la ressaca d’una jornada dramàtica per a la credibilitat espanyola. Una caiguda de l’Ibex 35 per sobre del cinc per cent i els responsables governamentals enviant missatges desesperats amb l’objectiu de que no ens confonguin amb els grecs, que és el que comença a passar. Cóm no!. Són els especuladors, les abjectes agències de rating i els maleïts mercats els que tenen tota la culpa

En les diverses televisions i emissores de ràdio, han sonat les trompetes que criden a “zafarrancho” i les “veus dels seus amos”, tant a dreta com a esquerra, s’afanyen a culpabilitzar l’adversari de la desfeta general. Als portantveus del PP se’ls eixampla el somriure en el desastre, els socialistes s’aferren a les contractacions de setmana santa que han donat un airet al vint per cent d’atur. Ningú sap on està aquella supèrbia de la que havia de ser una gran potència. En l’horitzó, eleccions en les que, un cop més, ens faran combregar amb rodes de molí. Eleccions en les que, immerescudament per ells, per sentit democràtic encara molts ciutadans participaran.

(A SER Catalunya, el 5 de maig 2010)

Ferhat i l’oblidada Cabília

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/04/2010

Tant propera, en meridià sud des de Menorca poc més de dues-centes milles, i tant llunyana per als que només ens mirem el melic cada cop més provincià. La vella Cabília espera que, algun dia, canviem la prioritat del petroli que ens tanca els ulls de la solidaritat mediterrània i per nosaltres els catalans, de l’amistat entre pobles dependents.

Sopar amb Ferhat Mehenni que te l’amabilitat d’esperar a que torni d’un dia embolicat a Madrid. El privilegi de tractar d’ajudar la lluita per l’autonomia de la Cabília, d’una Argelia encara incomprensiblement ben considerada per la progressia local. Vergonya en escoltar-lo parlar de la seva experiència, enredat per qui sap qui, per oficiar “d’observador” en la pantomima sobiranista de les anomenades  “consultes independentistes” del nostre país.

Ferhat té la veu, de cantant, de l’autenticitat i de l’entrega en el que creu. I pel seu fill assassinat en venjança cap a ell per les forces de la repressió de sempre. Ell també creia en nosaltres però l’estem decepcionant per frívols i profundament insolidaris. Preferim els militars arabistes i corruptes que la veu musical de les cançons amazics de llibertat.

La cançó enfadosa del TC

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/04/2010

Matí d’abril 2010 i les emissores de ràdio i diaris (suposo també les televisions) parlen de la imminència de la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Com fa un mes, un any, dos anys,… Ahir, el meu fill petit em preguntava detalls de que anava tot això. Passa el temps i s’incorporen nous espectadors a la comèdia. Afortunadament per als actors ja que el públic habitual començava a desertar per avorriment.

No soc advocat i se m’escapen una gran majoria de les apreciacions jurídiques que mantenen ocupats a les legions de juristes que campen per tot arreu. Per exemple, soc incapaç de saber si l’aprovació d’una llei en referèndum canvia o no les regles per les que s’ha de mesurar la constitucionalitat o no d’un text. És a dir, si la voluntat popular directe afegeix substrat constitucional. Si fos així, es possible que l’Estatut fos “més constitució”. Una cosa així com un reglament emanat d’un altre text jurídic principal al que complementa. Al contrari, si la voluntat popular de la llei orgànica fou indiferent a la seva qualificació com a llei, ens agradi o no la composició actual del TC, hauríem de callar, esperar i acatar.

Més enllà, on rau el poder de veritat, juguen un partit diferent. Els socialistes guanyen amb una sentència benèvola i el PP amb una sentència dura. En definitiva un capítol més de la política de politxinel.lis que veiem diàriament. Que lluny estem de, tots plegats, valorar l’acció d’un tribunal constitucional com una de les principals garanties amb les que s’ha de dotar un sistema democràtic.

Circulant per l’Amèrica Llatina i veient com molts sàtrapes que presideixen països s’obsessionen en violar les seves constitucions per perpetuar-se, te n’adones de la importància de respectar fins i tot aquest deficient equip de constitucionalistes que ocupa les cadires del TC. Això si, escoltant que ahir, reunits en plenari i amb el país expectant, varen treballar una horeta  i  a dinar durant tres, penses que ni respecte ni gaites, que dictaminin d’una vegada i ens deixin en pau.

Picotejant

Posted by Josep Soler-Albertí – 25/03/2010

Plans necessaris però mal invertits

Que el Govern espanyol hagi assolit uns nivells de desorientació descomunal, no hauria de ser excusa per a que se’ls dispari a la primera insinuació que obren la boca. Fa uns dies, un dels ministres més desconcertats, Celestino Corbacho, va obrir la seva per recomanar contractar plans de pensions (privats evidentment, els públics són obligatoris) i el pim-pam-pum ha estat fenomenal i incomprensible.

Els plans i fons de pensions existeixen a Espanya des de fa 23 anys i són un instrument de previsió semblant al de qualsevol altre país. El seu objectiu és captar estalvi a llarg termini per a complementar, no substituir, al sistema públic. Aquí, a la Patagònia o a Mongòlia, els governs han de recomanar i incentivar els plans de pensió privats. El Ministre Corbacho ho ha de fer, ara que es parla de la reforma de les pensions públiques i quan no se’n parla.

Una altra qüestió és el desastre inversor. Les gestores s’entesten en invertir en actius sense risc, i per tant d’escassa rendibilitat, aquests instruments pensats per al llarg termini  i per tant creats per assumir més riscos. Els resultats són, en general,  de vergonya. Però això ho deixem per un altre dia.

MAFO i el pas dels dies.

Ahir, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO, va tornar a fer amics amb unes declaracions que han molestat a molta gent. I em temo que això, en aquest país, és una excel•lent notícia.

Per una banda, en relació a la reestructuració financera, llença una advertència a les caixes d’estalvi i a les administracions públiques que estan al darrera, que si el FROB no és suficient per sanejar el sector o cridarà a la banca o serà el mateix Banc d’Espanya qui intervingui.

Però no content en ficar-se en el terreny que té directament encomanat reincideix en la reforma laboral. Recordem que va ser MAFO qui, fa menys d’un any, va fer la primera crida per la reforma del mercat laboral. Llavors va rebre pedrades del Govern. Ara, satisfet pel canvi d’opinió que va provocar, adverteix: “no n’hi ha prou en allargar la jubilació i altres reformes lleus,  cal una transformació radical”.

Mentrestant els sindicats omplen el carrer, sense parar atenció al pas dels temps, als canvis d’opinió.

Hisendes de primera divisió i pocavergonyes.

El que té despistar-se en reconèixer la crisi és que ara tot ho fem a contracorrent. Quan tocaria arreglar el dèficit públic, per exemple amb una pujada de l’IVA com la que ens imposa el Govern, el que el retard en enfilar la recuperació ens exigeix de fet seria reduir-lo. Per tant no ens estranyi que el país i els economistes estiguin dividits. Les dues mesures, contràries, es poden justificar perfectament.

Finalment però,  la puja de l’IVA s’ha imposat en el Congrés de Diputats. El PSOE ha trobat el suport de tres grups minoritaris, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària votant a favor del Govern i la Unió del Poble Navarrès, abstenint-se. Quina casualitat! Perquè, com si no, de casualitat o potser de desvergonya, podríem qualificar el vot d’aquests tres partits representants precisament de territoris tant afavorits per la “deessa fortuna fiscal i constitucional”.

Què dir de les avantatges fiscals Canàries i què de les Basques o Navarreses? Doncs que, a més de gaudir-les, es poden perfectament permetre el luxe d’apujar un parell de punts més d’IVA. A les hisendes de primera divisió ni els va, ni els ve. Als altres si.

Del sirtaki al fado

Sembla que la mala maror s’escampa i s’apropa. Ens havíem centrat en Grècia, en els seus pecats i en les seves manies en enganyar tothom sobre com estaven els seus comptes públics.

Des del Govern espanyol se’ns deia, per activa i per passiva, que el problema estava localitzat en la terra del sirtaki, la mitologia i del vi resinat. I que tot quedava molt lluny de les nostres excelses i serioses maneres de portar l’economia del país.

Vet aquí però, que del sirtaki hem passat al fado i al bacalhau, i avui les tensions als mercats financers ja estan capficades a Portugal, el nostre petit veí.

I és que, escoltant abans d’ahir al Sr. Zapatero, envoltat de sincrotrons i de periodistes presumptament agressives, donava la impressió de que tot continuava sota control. Ni els dubtes del Govern de la Sra. Merkel, ni les angunies europees sobre la intervenció del Fons Monetari, farien canviar la cara de felicitat al nostre cap de Govern. Potser aquesta transcendent presidència Europea que tants resultats està obtenint, dona informació confidencial. Potser!

(Píndoles a SER Catalunya, febrer-març 2010)

Pim, pam, pum, al dissident

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/02/2010

Per tots els cantons, des de tot arreu. Semàfors vermells, acudits, tertulians indignats, col.legues trastornats per la notícia. Tothom dispara al dissident. Què s’ha cregut!, cóm s’atreveix?. I des de dins el govern!

Finalment, les coses retornen al seu lloc. L’eixelebrat pensador, el polític que gosava opinar, aquell que va creure durant un dia que et podies separar tan sols un mil.límetre de la línea oficial del partit, de qualsevol partit, recupera el seny i cau penedit.

Qué serveixi de lliçó!. Aquí s’obeeix. Firmes i callats!

Pepiño

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/01/2010

Bona tarda. Alguns amics socialistes, amb dècades de militància, mantinguda o abandonada, recorden encara a un membre de les Juventudes Socialistas del PSOE, desgarbat, tímid, amb aspecte d’estudiant repipi però aplicat. Es deia, es diu, José Blanco i era o és conegut com Pepiño per als seus companys de generació.

Doncs bé, aquell nen despenjat, introvertit, despistat, molt poc graciós, és avui el principal símbol de l’aclaparador domini del Govern central front, no ja el català emprenyat, però sobre tot del catalanet ignorat, enganyat i sobre tot menystingut.

Fa uns dies, ens enredava, -bé, sobretot enredava el Conseller Saura-, amb un traspàs de Rodalies que no inclou ni l’uniforme dels caps d’estació. Ara, després de tot tipus de promeses (recordem qui és el seu cap) i declaracions, Pepiño Blanco ens deixa seure a taula de la gestió aeroportuària. això si, el restaurant, l’horari i el menú se’ls reserva. Carai amb el nen tímid i amb poca gràcia!

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   13 de gener 2010 (16.00 hs.)

Píndoles de final d’any

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/01/2010

Copenhaguen va de veres?

Bona tarda. La cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic que té lloc aquests dies, és un dels esdeveniments de l’any. Però ho és no només des d’un punt de vista polític o mediambiental sinó sobre tot des d’una òptica econòmica. I és que massa sovint desvinculem l’objectiu de reduir les emissions de diòxid de carboni a nivell mundial de l’objectiu de creixement econòmic i, encara més, de la sortida de la recessió econòmica. Des dels països occidentals, ens ho podem probablement permetre,  però per als països en vies de desenvolupament és indispensable adoptar alternatives compatibles amb un creixement productiu i d’ocupació. Massa sovint el nostre prisma benestant, que ens permet el luxe de donar prioritat total al conservacionisme ambiental, oblida que per centenars de milions de persones a tot el mon, i amb tota lògica, la defensa del medi ambient per si mateixa, pot ser una barrera, un fort impediment per obtenir el que pot ser un mínim nivell econòmic de supervivència. I això ha de ser també una prioritat absoluta a Copenhaguen.

Un conte de Nadal

Bona tarda. Hi havia una vegada , en un petit país, la cort del rei que estava molt preocupada perquè des del seu aeroport no es podia anar lluny, molt lluny, més enllà del mar i més enllà de les muntanyes, sense passar abans per un altre país. Després de molt rumiar, alguns espavilats varen trobar la solució. Primer, varen dir, farem una ampliació de l’aeroport que sigui l’enveja dels regnes veïns. I així, amb una terminal nova de trinca, podrem tenir el hub que tant desitgem per anar lluny. Però, i qui oferirà aquests viatges?, es varen preguntar uns altres. Cap problema, varen respondre els espavilats, el cel és de les companyies de baix cost, i d’aquí a poc temps també ho serà per als llargs viatges entre continents. De sobte, i quant alguns encara estaven explicant aquest conte, va aparèixer la realitat. Per una banda, l’antiga terminal de l’aeroport del regne era ben buida i la única cosa que havia passat era que s’havia omplert una terminal per buidar-ne una altra. Seguien havent d’anar a  un altre país per creuar els oceans.  A l’horitzó, milers de passatgers estafats d’una d’aquestes linees aerees que anaven a menjar-se el mon arribaven al regne dels espavilats i estaven molt enfadats. Amb els espaviltas i amb l’amo d’aquesta companyia de baix cost que, ves per on, era el cap de tots els amos del regne.

Ben Shalom Bernanke

Bona tarda. Com cada any en aquestes dates, la revista TIME nomena la “Persona de l’any”, aquell personatge que, d’acord als editors de la revista, ha sobresortit de la resta a tot el mon. Doncs bé, el triat aquest any 2009 ha estat el President de la Reserva Federal, Ben Shalom Bernanke. I ho ha estat perquè, com diu l’editorial de la revista, la història de l’any ha estat una economia dèbil que podia haver estat molt més dèbil o una catàstrofe econòmica si no hagués estat per la intervenció decidida de la Reserva Federal. I aquesta intervenció ha estat bàsicament la contrària a la que es va seguir en la gran depressió dels anys 20. És a dir ha estat activa generant liquiditat, baixant els tipus d’interès, reflotant  bancs i entitats financeres, generant en definitiva una molt llarga llista de mesures que han salvat l’economia de l’absolut desastre. En vista a que, per nosaltres, les millors perspectives no venen tant d’una recuperació autònoma interna sinó del contagi exterior, és possible que a finals del 2010, i si som honestos i imparcials, també nomenem Bernanke persona de l’any però del 2010. Bon any a tots!

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  16, 23 i 30 de desembre 2009 (16.00 hs.)

Dues visions oposades de la llibertat

Posted by Josep Soler-Albertí – 04/12/2009

Ahir vespre (dimecres, 2 de desembre), vaig trobar i llegir un article de Vicenç Navarro, “La llibertat segons el liberalisme” publicat a eldebat.cat. Em va semblar un atac retrògrad al liberalisme, o al que ell pensa és liberalisme, i a més a més un festival d’errades, dogmes i invectives demagògiques.

Vaig redactar “La llibertat segons Vicenç Navarro” que s’ha publicat en el mateix mitjà, avui dijous 3 de desembre, gràcies a l’amabilitat en acceptar la rèplica dels seus directors, Paco Moreno i Juan García.

Vint-i-quatre hores després subscric el que ahir vaig escriure i avui he penjat. Potser ara redactaria la rèplica d’una altra manera o potser no. El que és segur és que és una actitud reactiva no només envers Vicenç Navarro i el seu article sinó envers un munt de comentaristes, intel.lectuals, docents, periodistes, etcètera, que, amb la crisi,  reapareixen sorgits de les cendres del fracàs del comunisme. Em sembla bé que ressuscitin i que diguin el que vulguin. Però tinguem memòria i donem respostes.

Memorial Trias Fargas, vint anys després

Posted by Josep Soler-Albertí – 19/11/2009

L’amic Joan Francesc Pont ho explica molt millor de com ho hagués fet jo en un post del seu blog

A l’Amèrica Central, els liberals ensenyen les urpes

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/11/2009

La Internacional Liberal ha adoptat un perfil més contundent amb Van Baalen a la presidència. La recent gira centreamericana ha estat la primera ocasió per mostrar-lo. A Nicaragua i a Hondures, dos llocs rellevants i calents en el punt de mira del Chavisme, la IL ha estat clara fins el punt de ser preexpulsats a Managua i radicals a Tegucigalpa. És un primer pas per perdre els complexos i manifestar sense embuts el que ens diferencía de col.lectivistes i conservadors.

Nicaragua: la solució a l’amenaça d’Ortega de romandre indefinidament en el poder és una aliança amb el corrupte major, el “gordo” Alemán. És a dir, un altre desastre. El país que va poder amb Somoza i amb el Sandinisme revolucionari (l’actual és un totalitarisme d’interessos) està ara abocat a dues alternatives tràgiques.

Costa Rica: el candidat llibertari, el presumit però viu Otto Guevara, sembla que remunta en els sondejos gràcies a la classe mitja baixa a qui ha convençut de que prioritzarà la seguretat pública. Guevara té punts interessants en el programa per flexibilitzar l’economia i ha triat bé els seus acompanyants de ticket electoral però la força de Liberación Nacional, el partit històric socialdemòcrata és encara molt important.

Panamà: el país està creixent a taxes del 6% (fa un any era el 10%) i l’activitat econòmica és vertiginosa . El President Martinelli, del partit liberal de dretes Cambio Democràtico, en 5 mesos ha arribat al 85% d’aprovació. Malauradament, segons amics seus, ja pensa en la reelecció no constitucional.

Hondures: per a mi un cas flagrant d’injustícia internacional. La campanya “quarta urna” de Zelaya i la seva activitat no era un cop encobert sinó un cop a seques. Els militars. sempre “brutus”, varen fallar en atendre a la constitució però amb males maneres. Això no treu que era el que es tenia que fer. És inconcebible la postura del Govern Espanyol encapçalada per Moratinos, un personatge francament odiat per qualsevol llatinoamericà no Chavista. Ara, uns contra els altres, unes grans famílies contra altres grans famílies, -no ens enganyem això és l’Amèrica Llatina-, busquen una certa reconciliació.

Dies d’Egipte

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/10/2009

- Dia 1: l’arribada al Caire és espectacular per als que, per raons incomprensibles, ens agraden les ciutats gegants, caòtiques, contaminades, inabastables. El tràfic lluita per cada centímetre i els carrils pintats però inexistents. Alitàlia ja ens ha robat una hora i el tràfic una altra sobre el que era previsible. Arribo 10 minuts abans de que comenci la reunió del Bureau  de la IL. Es tracten temes formals i demanem explicacions als egipcis sobre les acusacions del WSJ d’antisemitisme. Ho neguen tot però així com les declaracions estan documentades, els desmentits no. Ho deixem per a la reunió de demà a Alexandria de l’Executiu. Sopar libanès que no aprofitem al barrejar-se amb la reunió. En tot cas és important que la IL es reuneixi en un lloc políticament tant cèntric i ideològicament tant llunyà. Servirà per quelcom?

- Dia 2: De bon matí en autobús cap a Alexandria. Trajecte interessant travessant una part important de l’Egipte poblat. Autovia tant salvatge com els carrers del Caire però més perillosa ja que anem a 120/130. Temps per comentar “l’operació Pretòria” que és un altre cop a la credibilitat del país. Quasi quatre hores després arribem a Alexandria, un pel més arreglada que El Caire però deixada i bruta. La nova Biblioteca, pagada bàsicament per Europa i els Emirats, no paga la pena del viatge. En tot cas la visitem amb pressa i ens reunim en la sala d’actes. Satisfacció pel canvis de rumb en les finances que explica el Tresorer. Quan el partit egipci es presenta per ser reconegut membre tornen les demandes d’explicació sobre l’antisemitisme. Els suecs afirmen que neguen l’holocaust, el que ja són paraules majors. Ho tornen a negar tot però sense probes. Finalment accepten fer una declaració pública demà, tant per part del president com per part de la militant més acusada. Refem el camí cap al Caire: tres hores i mitja més d’autocar i semisopem en un club privat amb correctes vistes al Nil. Ocasió per retrobar-nos amb tant coneguts de tot el mon. Al sortir, legions d’occidentals fan el ridícul disfressats (nit de Halloween) anant cap a vàries festes enl el barri diplomàtic.

- Dia 3: divendres. Festiu al mon islàmic. A les 09.00, obertura del Congrés. Algun bon discurs especialment Alderdice que està exultant per fer el congrés al Mitjà Orient i potser per deixar la presidència i amb el superàvit que li he facilitat. A la sessió administrativa, formalitzar les noves incorporacions: els egipcis (que es sotmeten a un interrogatori de tercer grau i finalment se’n surten), thailandesos, kosovars, radicals italians, mongols, birmans exiliats, opositors de Singapur i l’amic Salinas de Perú. Ingemund Haag, més de 40 anys impartint liberalisme i tolerància, es nomenat Patró i el felicito molt sincerament. Sempre ha parlat molt bé de Ramon Trias. Els candidats al Bureau som renovats per aclamació ja que havia tants caps per tants barrets. Poca emoció. A la TVE Internacional, profussió d’imatges dels empresonats. Cada cop més vergonya. Al menys l’economia americana es recupera!

- Dia 4: discussió estratègica de com s’ha de reformar el website a primera hora del matí. Després agafo un taxi per donar una volta per la zona d’El Azahar (universitat i mesquita) i El Khalily (mercat). No ho recordava tant brut. Els turistes, com sempre, interessats per unes bestieses que poden trobar en qualsevol “tot a cent” de Barcelona. Ho sento però no ho entenc. Em prenc un tè a la menta i torno al Semiramis, hotel del congrés. Per la tarda, discursos finals, ens donen la paraula als el.lectes per parlar del que farem i primera reunió del Bureau per detectar prioritats. Sopar en un vaixell circulant pel Nil. Correcte. Demà diumenge toca treballar de veritat en el Banc Central i  l’Associació de Bancs.

- Dia 5: feina al mati i sortida a mitja tarda: preguem a Santalitalia que agafem la connexió!

Contrastos i relativitats

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/10/2009

Píndola a SER Catalunya,  21 d’octubre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

Arriba la pluja, la tardor de veritat suposo, i ve de gust baixar el to i sintetitzar una mica l’actualitat per observar-la des d’un altre angle. Veiem els exemples que ens permeten aquest breu comentari d’un minut.

- Destapada la trama d’El Ejido a Almeria. Es parla d’un mínim de 150 milions d’euros robats en aquell ajuntament. L’afer Millet que ens porta de corcoll només és de 10?, 12?

- A primera pàgina del FT per quart o cinquè cop en un mes. El Santander, primer banc europeu en capitalització borsària ensenya muscle augmentant el dividend del 2010. Per suposat sense ajut públic. I si estiguéssim parlant d’una molt bona gestió?

- Un amic torna de Cuba alarmat per la impunitat que comprova de primera mà. No ha pogut ni visitar un amic comú engarjolat per fer una lleu crítica al govern de Fidel o de Raül. Mil vegades prefereixo les prevencions del Jutge Solaz,-alies el cargol-, que no ha empresonat Millet que la ma llarga del règim Cubà. No ens esquincem les vestidures.

Impertèrrits, malauradament.

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/09/2009

Píndola a SER Catalunya,  16 de setembre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

Tan complicat és mantenir un debat obert en aquest país, que el recent anunci de Zapatero de que es disposava a pujar impostos, ha deixat la major part del país impertèrrit.

Ha deixat impertèrrits els economistes que, en una altra demostració d’estar en un fora de joc descomunal, assisteixen, -assistim-, sense aixecar la veu, al creixement galopant del dèficit públic.

Ha deixat impertèrrita l’oposició que, incapaç d’articular una alternativa al desgavell governamental, prefereix fer propostes inconcretes sobre retalls en les despeses públiques. Massa tard, company Rajoy. El mal, l’enfonsament dels comptes públics, ja està fet. I les retallades de despeses que no siguin estructurals són la xocolata del lloro. Ha deixat, com no,  impertèrrita a l’oposició a Catalunya, que en matèria econòmica està desapareguda en combat des de fa molt temps.

Ha deixat impertèrrita la Unió Europea i el seu Pacte d’estabilitat ja dinamitat. Què poden dir si no amen a la puja d’impostos, per tractar de maquillar el difunt encara que sigui una mesura contractiva en una economia necessitada d’expansió.

Potser no ha deixat impertèrrit el Conseller d’Economia i així li ha anat.  Atrevint-se a obrir un civilitzat debat, ja ha rebut uns quants mastegots d’il.luminàries servils del seu  partit.

I és que mentre posis cara de mussol i xiulis despistadament, no se’t veurà tant el llautó i els mastegots els rebrà un altre. Potser haurem de portar el debat dels impostos a Arenys de Munt!

“Sobre la classe política i els sistemes electorals”

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/09/2009

Per commemorar l’11 de setembre, encara que amb retard, rés em sembla millor que reproduir aquest article a l’Avui de Xavier Roig, del mateix dia 11. El comparteixo.

Què preocupa els liberals?

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/09/2009

Les resolucions presentades pels diversos partits, organitzacions i grups membres de la Internacional Liberal de cara al proper Congrés, ens donen certa orientació de les prioritats, de les preocupacions dels liberals. Aquestes són algunes.

- Des d’Àsia, la davallada en la qualitat democràtica i en els drets humans és sens dubte el principal focus d’interès. Com a símbol, la darrera sentència contra Aung San Suu Kyi, i la persistència totalitària de la dictadura de la Junta Birmana. Per cert, les Nacions Unides han tornat a amenaçar la Internacional liberal per utilitzar en documents politics la denominació Burma (Birmània) en comptes de l’oficial de Myanmar que recolza la Junta. També el deteriorament dels drets civils a la Xina, al Tibet, a Taiwan i en altres països asiàtics.

- L’Iran i per suposat els conflictes a Afganistan i Pakistan.

- A Europa, les indecisions polítiques de la Unió Europea i per suposat, Sèrbia i Kosovo; Rússia i Bielorússia. A l’Amèrica Llatina, el populisme i el creixent retall a les llibertats d’expressió, i el poc respecte a les seves pròpies constitucions de dirigents que volen perpetuar-se.

- Tot el que està vinculat a temes mediambientals. En particular la implementació del CDM (Mecanisme de desenvolupament net de Kyoto), eficiència en el consum d’aigua, reciclatges, control local, pol.lució lumínica i sonora, aplicació efectiva de la legislació, coordinació internacional, etcètera.

- Riscos de les respostes a la crisi financera en proteccionisme,  intervencionisme, i en retards en l’aplicació de mesures en pro de l’eco-eficiència.

- La importància de l’educació com a fonament i arrel  de la llibertat i de la democràcia. En regions del mon on els principis de la democràcia liberal estan més maltractats, específicament a l ‘Àfrica i a l’Orient Mitjà, la introducció d’educació per la democràcia en igualtat es considera essencial per reduir el terrorisme i la violència, per a la igualtat de gènere, per al desenvolupament de societats de llibertat.

- I suposo molts altres temes que per diverses raons no es tractaran en aquesta ocasió. També en les preocupacions hi han prioritats.

Des del nord d’Irlanda

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/09/2009

Un parell de dies a Belfast i circulant pel nord d’Irlanda. Quines sensacions tant diferents de fa 34 anys, estiu del 75, quan vaig agafar un tren de Dublín a Belfast només per curiositat política. Els amics nacionalistes irlandesos m’empenyien a mirar el conflicte només des del prisma, diguem, catòlic. Travessar els filats controlats per l’exèrcit britànic que tancaven els accessos a diferents parts de la ciutat i que reflexaven l’ambient de guerra, acabava per posicionar-te clarament en un dels costats. Anys després, ja amb perspectives de pau, vaig aprendre a escoltar i entendre les posicions unionistes i situar-les al mateix nivell de bogeria que la contrària, a acceptar l’obvietat de que ningú tenia la raó.

Ara Belfast és una ciutat nova, que ha passat per una transformació molt important i positiva i en la que poc a poc les restes de la divisió s’esborren, encara que molt, massa, lentament. Les dues comunitats estan encara massa presents en la ciutat, en els seus llocs de reunió, en les seves celebracions, en les seves costums sectàries, en les seves esglésies.

Reunió a la mansió particular de Lord Alderdice i un agradable aperitiu ofert per Lady Alderdice, com el seu marit una metgessa reputada i avui hospitalària. Sopar a Stormont, l’espectacular parlament nordirlandés, amb els amics David Ford i Gerry Lynch, representants de la veritable Irlanda del Nord no sectària i integrada, i amb els companys del Bureau LI.  Stormont es troba estratègicament situat en un pujol amb una espectacular visió de la ciutat que els britànics varen construir així per reforçar la imatge de poder sobre els nacionalistes irlandesos. Ara la seu que es vol intrapartidària i intracomunitària. Encara amb masses diferències i poques accions comuns.

Dissabte circulant per la costa nord  i nord-oest d’Irlanda. Dia gloriós i una naturalesa espectacular. País civilitzat, equilibrat i en el que l’acció humana l’ha millorat, i era difícil. Espero poder tornar amb més temps i gaudir d’aquest lloc excepcional abans de que el turisme de modes descobreixi aquestes meravelles, però després de la definitiva i real pacificació.

Alderdice

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/09/2009

El nom de John Alderdice, Baró Alderdice of Knock com el va instituí la Reina Isabel, probablement no és el conegut que la seva biografia mereixeria. Ha estat, i ho serà fins el proper Congrés del Caire aquest octubre, President de la Internacional Liberal. Fou elegit la primavera del 2005. He tingut la sort de compartir i col.laborar amb Lord Alderdice des de que em vaig incorporar al Bureau polític de la Internacional, ara fa tres anys. Ha estat un aprenentatge  de concòrdia, tolerància i d’arbitratge de conflictes, excepcional.

El psiquiatre Alderdice va iniciar-se en política amb l’Alliance Party (Partit de l’Aliança) d’Irlanda del Nord , primer grup polític a l’Ulster creat amb l’objectiu de ser una veritable alternativa a la política sectària i basada en divisions religioses que dominava i encara domina l’escena irlandesa. Va ser líder del partit des de 1987 fins 1998 quan fou elegit el primer Speaker (President) de l’Assemblea d’Irlanda del Nord, càrrec amb una gran dosis de simbolisme i autoritat formal que ocupà fins el 2004. Es pot dir que el paper del partit Alliance i de John Alderdice en el llarg, tortuós però exemplar procés que primer conduí als Acords de Divendres Sant, i després a l’alt nivell d’estabilitat del que gaudeix avui el nord d’Irlanda, fou enormement rellevant per la seva permanent referència interna en favor de la pau, per sobre de qualsevol altre lligam o dependència.

L’experiència de John en resolució de conflictes i el prestigi del que gaudeix, el fan circular permanentment en diverses zones del mon, i  de forma molt particular a l’Orient Mitjà. Segur que trobarà forats per continuar fent-nos gaudir de la seva amistat i mestratge. Ho desitgem.

Opinions subjectives sobre els membres del Govern

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/09/2009

Què sabem?, què sap qualsevol ciutadà sobre el seu govern, sobre els integrants del seu govern?. Probablement ben poca cosa i en gran mesura un poti poti del que se li ha impregnat a través dels mitjans de comunicació, del seu propi prisma ideològic, i del que ha recollit aquí i allà per declaracions, comentaris i una impressió molt superficial sobre la seva acció o inacció de govern.

Però, en tot cas, existeixen aquestes opinions o impressions esbiaixades, sobre cadascun del membres del Govern de Catalunya. No meditada sinó aquella que espontàniament sorgeix fruit de la impressió personal.  Aquesta és la meva d’una forma sintètica.

- President Montilla: el seu origen en relació a la posició que ocupa és encara la gran notícia d’aquest govern. Motiu d’orgull. Inspira tranquil.litat i feina. No està mal en aquests temps. No n’hi ha prou en aquests temps.

- Vicepresident Carod-Rovira. Reuneix en la seva persona algunes qualitats que preferiríem no veure en algú que es manifesta obertament Catalanista. Quasi l’antítesi de la Catalunya oberta i liberal que voldríem fos el nostre país. Certes dosis de bona voluntat.

- Conseller Saura (Interior, R.I., i Participació).  Aversió als seus antecedents (o present?) ideològics. La trista realitat dels Mossos i la manera poc digne en la que els ha defensat ho marca tot. Probablement el membre del Govern que em causa la pitjor impressió. I vergonya.

- Conseller Castells (Economia i Finances).  Ponderació, independència i eficàcia. Podria fer de Ministre d’Economia del govern espanyol i  manaria més . Fonamental en aquest Govern. Manté a distància  l’oposició.

- Conseller Ausàs (Governació i A. P.). No en se gaire rés però suposo que manté alguns projectes, -llei electoral, nova estructura territorial-, a la figuera. Probablement per sort.  Una zona gris d’un govern massa gris.

- Conseller Nadal (Política Territorial i O.P.). Encara molta gent en parla molt bé. Fou bon alcalde, crec. Conseller creixentment criticat: Carmel, projectes aturats, prioritats ridícules. Finalment, des del meu petit observatori personal, el responsable de la bestiesa més recent de l’Administració Catalana que és el desdoblament innecessari i destructor de la carretera de Figueres a La Bisbal que ha, literalment, trencat l’Empordà.

- Consellera Tura (Justícia). Una impressió de creixent professionalitat. Ho té tot en contra. Una administració de justícia estatal que no respecta l’autonomia, centralment controlada, i profundament ineficaç i malgrat tot, se’n surt prou bé.  I se l’enyora a Interior.

- Conseller Maragall (Educació). Va apuntar on convenia amb el seu projecte de llei d’Educació però el tret només ha encertat de rebot. Les forces ferotgement reaccionàries dels mestres i professors s’han encarregat d’aigualir la reforma que pot acabar en el no rés. Ens hagués passat a tots. Ells són massa forts.

- Conseller Tresserras (Cultura). No el conec de rés. Amb molt bona premsa. Alguns amics allunyats d’aquest Govern l’alaben. No he sabut observar-li la més mínima mesura positiva. Potser ni negativa. Per cert, el català segueix agonitzant lànguidament i ha desmuntat peça per peça Catalunya Ràdio.

- Consellera Geli (Salut). Puc dir poc des del punt de vista personal però un altre galliner difícil sembla  més o menys controlat. A canvi de què?

- Conseller Llena (Agricultura, Alimentació i A.R.). El desconec i soc molt escèptic sobre el poder real d’una administració que, en agricultura, no controli ni gestioni la única cosa important: el Feoga (fons comunitaris).

- Consellera Serna (Treball). Les vegades que la he sentit parlar m’ha semblat d’un amateurisme notable.

- Conseller Huguet (Innovació, Universitats i Empresa). Passo. Per diferents i desagradables raons.

- Consellera Capdevila (Acció Social i Ciutadania). No se que fa ni el que fa el seu departament. Un cop vaig voler parlar amb un seu col.laborador per un tema que , crec, els interessava. No hi va haver manera.

- Conseller Baltasar (Medi Ambient i Habitatge). El personatge és simpàtic. El polític fa anys que es troba en un partit equivocat.

Enyorant Pedro Solbes

Posted by Josep Soler-Albertí – 07/09/2009

He de reconèixer que em vaig manifestar clarament en favor de que l’anterior Ministre d’Economia deixés el Govern. El considerava totalment amortitzat, sense il.lusió i reflexes, i amb el greuge principal de que havia trigat mesos en acceptar la recessió. Tot plegat una rèmora.

El nomenament de la Senyora Salgado, -amb una trajectòria pobre en els Ministeri de Sanitat i Consum i en el d’Administracions Públiques, en el paper de la veu del seu amo-,  ens despertà del miratge. Darrera la crisi ministerial hi havia la voluntat de Zapatero de quedar-se amb les mans lliures, i sense tutoria per portar endavant una política efectista i populista de despesa pública incontrolada; en un govern massa júnior i entregat amb plenitud al líder màxim. Crec que a hores d’ara hi ha poca gent que no vegi la jugada que el president del Govern ens va colar.

Amb cinc mesos n’ha tingut prou la vicepresidenta segona per malbaratar les finances estatals i per deixar clar que les mesures expansives, lògiques en l’actual conjuntura, no són sant de la seva devoció, o de la seva comprensió. Darrera aquests posats dignes i moderats, el tàndem econòmic ZP/Salgado està a les portes de ser el més nefast de la història recent. Com trobem a faltar Pedro Solbes!

Mediocritats d’Agost

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/08/2009

Tal i com els experts m’anticipaven, Agost és un mes quasi en blanc, un parèntesi,  per aquests divertiments bloguers. Aquests són, resumits, alguns dels posts que hagués volgut escriure aquest mes i que per mandra o manca de prioritat no he escrit.

País de “manis”

El gran debat de l’estiu polític català ha estat si la futura manifestació de protesta per la futura decisió del Tribunal Constitucional s’ha de fer abans o després de sortir la sentència. Ja sorprèn que un país, un govern, tingui la manifestació com a arma principal  o única de protesta política. Però si a més, el tacticisme és centra exclusivament en el timing de la “mani”, la sensació de misèria política nacional agafa proporcions gegantesques.

El nou “malalt d’Europa”.

Durant anys, les elits polítiques catalanes i espanyoles mantenien el tòpic de que França era el malalt d’Europa, el país que feia impossible la veritable integració Europea i que impedia sortir -nos de la decadència del vell continent en el terreny econòmic. Itàlia no era el malalt sinó  ja directament el cadàver. Doncs bé, cada dia que passa ens estem imposant com la veritable gangrena a extirpar en el difícil devanir econòmic continental. No es que es trigués en acceptar la inevitabilitat de la crisi, és que encara hem d’obrir la farmaciola per guarir el malat. No ens ha d’estranyar que siguem, a hores d’ara, una de les poques economies  sense bones notícies.

La canícula de les llibertats

Trist i desgraciat agost per a les llibertats i els drets humans. Massa ocupats per les festes de Gràcia, les meduses mediterrànies, la sobredosi de Michael Jackson i la síndrome postvacacional; la nostra premsa més propera no ha dedicat gaire espai a les repetides preses de pel a les llibertats civils. De Marroc a Birmània, de la Xina a Hondures i sobre tot Veneçuela, passant per Cuba, Bolívia, Malàisia, Cambodja, etcètera, les restriccions a la llibertat s’implementen amb impunitat i sense vergonya. A Espanya a més, la “doctrina Moratinos” de suport als dictadors sempre que es declarin progressistes avança inexorablement amb una opinió pública cada cop més escorada vers el populisme.

Popurri d’estiu

- Que malament i que car es menja en la gran majoria de restaurants d’aquest país!. La progressiva desaparició de la cuina domèstica ens està fent acceptar qualsevulla basòfia en estovalles. Quan en els mercats veus els productes dels que encara disposem et fas creus de l’habilitat per transformar-los en plats cuinats tant dolents.

- Agost sense precedents en la memòria en quant a dies de sol i bona mar. Canvi climàtic?. Normalitat?.

- L’acer inoxidable i el control electrònic de la temperatura ha fet pujar el nivell promig dels nostres vins de forma notable. La gent que es dedica a la vinya, aquí a l’Empordà, està pregant per a que caigui pedra abans de la verema. L’assegurança pagarà millor.

- La Costa Brava (100 anys fent-la malbé!) encara té racons (molts en el Cap de Creus) quasi paradisíacs. El gasoil i la benzina massa barates dels presumits l’amenacen per mar i l’avarícia i la lletjor per terra.

- Provença:  bon nivell cultural en un estiu plé d’exposicions (la Picasso-Cézanne d’Aix és magnífica) però un pèssim i decadent servei.

- Tres nois d’Israel allotjats una nit a casa no entenen els insults que dues nits seguides han hagut de patir per Barcelona només per comentar la seva nacionalitat. Les explicacions que fem esdevenen excuses.

- Certs comentaris elitistes en contra em decideixen a llegir la trilogia Larsson. Plego a meitat de la segona per avorriment i torno als assaigs.  De les poquíssimes novel.les llegides en els darrers anys. Resultat: escàs entreteniment i nivell de còmic. Els elitistes potser tenien raó.

- Com vaig anticipar en un post anterior estava cantat que la “immoralitat del Madrid” en quan a fitxatges seria superada pel Barça “ètic” de Laporta. L’intercanvi de delanters centre pagant 50 mil.lions o més, i la compra d’un desconegut ukrainés per vint-i-cinc són de jutjat de guàrdia.

Toros

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/07/2009

Diumenge a la Monumental. El meu yin em va portar a contemplar a Tomás confrontar 6 braus. Perquè podria ser una ocasió única i perquè el personatge és un artista fenomenal. Internament, el meu yang sempre em recorda el primitivisme i certa carrincloneria d’aquesta festa, si bé ignorants i prohibicionistes fan tot el que poden per relativitzar aquest yang, per combatre’l. Aquest cop eren pocs i desagradables, amb pancartes demanant la mort del torero.

El yin també té els seus enemics. Per exemple la part creixent de públic que assisteix com qui va a un acte social per fer-se veure i no per contemplar un espectacle. Així, s’escolten permanentment uns comentaris de vergonya aliena, i aquell silenci respectuós que abans acompanyava les actuacions de José Tomás a Barcelona, ara desapareix, convertida la cursa en un party de la societat més rància. Per acabar-ho d’adobar, aquests afeccionats convertits en fans i groupies, no són imparcials i embogeixen en una tarda de qualitat torera moderada.

Aquesta vegada i en tantes ocasions, la revenda és fonamentalment un fenomen mediàtic. En arribar a la plaça, les entrades es venien amb un molt lleuger sobrepreu. Rés a veure amb els milers d’euros que algun flipat diuen que pagà uns díes abans. En tot cas, plaça plena fins vessar. És però, flor d’un dia, o millor dit flor d’en Tomás, perqué em temo que això s’acaba.  No caldran ni les signatures, ni les declaracions de vila antitaurina, ni pronunciaments dels parlaments. Jo crec que els toros moriran en un parell de generacions. Com a molt.

Vaig començar a anar a les curses de braus, sempre amb parents, quan era un nen. Ara no puc portar els meus, gràcies a tots aquells que volen preservar la sensibilitat dels altres. He tingut  moments racionalistes que quasi bé em fan decidir no tornar mai més. Altres d’identificació amb l’art, amb la profunditat de la relació del toro amb el torero, indescriptibles. Globalment, un curiós, com en tantes altres coses, i en aquest cas animat un xic més del normal, per un irrefrenable esperit de contradicció.