Tag: política

Hondures i la unanimitat populista

Posted by Josep Soler-Albertí – 03/07/2009

Sorpresivament, recolzats en la postura d’Obama i en el gran domini que els populistes americans tenen en els mitjans de comunicació espanyols, la premsa i analistes donen per entés que el que hi ha hagut a Hondures és només un cop d’estat militar i l’expulsió per la força del president.

Qualsevol mínim anàlisi rigorós pot observar que Zelaya havia perpetrat amb anterioritat un cop contra la constitució, contra el congrés, contra la magistratura. Contra el país en definitiva. Els militars han consumat, amb la seva intervenció, els despropòsits.

Hem discutit àmpliament en el Bureau de la Internacional Liberal quina havia de ser la nostra posició, quina havia de ser la postura des de la prioritat de la llibertat. La resolució que finalment hem consensuat té un punt d’ambigüitat però s’allunya del “mainstream” que han imposat els reaccionaris. Aquí està:

“La restauració de la democràcia i  l’estat de dret haurà de ser la principal prioritat per a Honduresâ€?, ha declarat el president de la Internacional Liberal.

La Internacional Liberal ha observat el desenvolupament de la situació política actual amb molta preocupació. El país ha vist que la seva constitució i les seves institucions polítiques han estat menyspreades i violades pel seu màxim representant.

El deteriorament de la situació va culminar, amb una intromissió inconstitucional dels militars, en els aconteixements del passat diumenge, 28 de juny 2009. En comptes de seguir un camí democràtic i legal per a solucionar les diferències polítiques, es va escollir, el camí de subvertir el desenvolupament democràtic del país.

Condemnem qualsevol acció inconstitucional i  deplorem que éssers innocents hagin mort per ambicions polítiques. Com organització que representa la llibertat, la democràcia, els drets humans, l’estat de dret, la igualtat d’oportunitats i la justícia social; la Internacional Liberal fa una crida a restaurar la democràcia i l’estat de dret en el país.

“Aquests dos temes, democràcia i l’estat de dret, han de ser prioritat per a l’elit política d’Hondures, si volen reconstruir els fonaments d’estabilitat política i de desenvolupament econòmic del país. És difícil imaginar com aquells que han violat la constitució i han actuat en contradicció amb les decisions del poder judicial, poden tenir encara credibilitat per  a restaurar la democràcia hondurenya. Els representants legítimament triats dels ciutadans hondurenys tenen el nostre suport per treure al país de la crisi política actual i preparar el terreny per a les molt properes eleccions presidencials.” va dir Lord Alderdice, President de la Internacional Liberal.

El suport de la comunitat internacional per a que  les pròximes eleccions siguin lliures, justes i democràtiques és crucial. Serà també una oportunitat per a que la OEA reconstrueixi la seva credibilitat afeblida després del frau electoral a les eleccions locals a Nicaragua on es van proclamar,  en molts llocs incloent la capital Managua,  representants del poble imposats i no electes. És molt important que les institucions regionals i internacionals no apliquin dobles estàndards�, ha comentat el Secretari General de la IL, Emil Kirjas.

Berlin i Dahrendorf (i 2)

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/06/2009

La primera vegada que vaig veure Ralf Dahrendorf fou en una reunió de la Internacional Liberal. No recordo exactament on ni quan però fou entre 1977 i 1979.  Era ja un ex-Comissari Europeu i intel.lectual de gran prestigi. Em va impressionar la seva intervenció, equilibrada entre la pràctica i la teoria política. Però no fou fins el curs 1979-80, a la London School of Economics, quan vaig tenir l’ocasió de parlar amb ell en diverses ocasions. Dahrendorf va ser entre 1974 i 1984, director de la LSE. Jo, un alumne estranger de postgrau entre setembre 1979 i agost 1980, vaig ser elegit com a representant dels estudiants en el Foreign Students Committee, llavors el més important quan la LSE tenia majoria d’estudiants forans. Havia estat escollit “en la llista liberal” gràcies a una campanya patètica que ara no hi ha temps d’explicar. Això em va permetre conèixer Dahrendorf ja que, amb la seva presidència, el comitè es reunia cada dos mesos.

Lord Dahrendorf, el Baró Dahrendorf of Clare Market (la localització a Londres de la LSE) era, va estar, força distant. La seva presència, mirada i ironia em va recordar Ramon Trias Fargas. Em vaig presentar com a aprenent de liberal (jo era llavors el vicepresident de LYMEC, les joventuts europees liberals).  Recordo que usualment se’m treia  de sobre amb alguna recomanació de lectures. Una d’elles, encara tinc l’edició d’Oxford , els Four essays on liberty d’Isaiah Berlin.

Des de llavors, Dahrendorf ha estat “el referent intel.lectual” de la Internacional Liberal malgrat que ell ha preferit un compromís més aviat tebi. Fou parlamentari Alemany i Europeu adscrit al partit i grup parlamentari liberal però en la House of Lords va preferir actuar com a independent. El que alguns liberals li criticaven, un discurs ambigu en ocasions i potser massa proper a la socialdemocràcia, jo crec que era el que el feia atractiu i l’apropava a l’actitud iconoclasta de Berlin. En el seu darrer llibre: “La libertad a prueba. Los intelectuales frente la tentación totalitaria“,  Dahrendorf es situa ja plenament al costat de Berlin. Com en el moment de la mort.

Berlin i Dahrendorf (1)

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/06/2009

Quan dijous passat, en un sopar-debat de la Fundació Llibertat i Democràcia,  estàvem commemorant només amb deu dies de retard, el centenari del naixement d’Isaiah Berlin, feia només unes hores que havia traspassat Ralf Dahrendorf.  D’aquesta forma s’uníen definitivament en el nostre imaginari privat les dues figures del pensament polític contemporàni més rellevants per alguns dels que ens declarem partícips del liberalisme crític i adogmàtic.

Reconec que, de vegades, he llegit filosofia política amb dificultats, quasi forçant-me. Els texts són sovint faixucs, massa llargs, reiteratius, amb un to professoral. El resultat és que he llegit poca teoria o, al menys, molta menys de la que hagués volgut per defensar-me adequadament en certs debats doctrinals sovint buits i vanitosos. Recordo treballs clàssics i imprescindibles de, per exemple, Montesquieu, Stuart Mill, Adam Smith, Hayek, Rawls, que descansaven setmanes en la pila de llibres començats abans d’acabar-los.

Amb Berlin no ha estat mai així. Primer perquè la seva obra escrita és intel.ligentment curta. Però sobre tot perquè és una obra atractiva pel seu radical antidogmatisme i esperit crític. Moltes vegades Berlin requereix tornar enrere per estar segur de si es manifesta a favor o en contra d’una tesi determinada. El que usualment succeïx és que no està a favor ni en contra. Berlin exposa les idees, presenta les alternatives, objeccions i crítiques i espera que el lector prengui la seva pròpia posició.

S’ha reeditat recentment un magnífic llibre d’entrevistes amb el jueu de Riga:  ”Conversaciones con Isaiah Berlin” de Ramin Jahabegloo; Arcadia. Molt ben traduït, el que és ja una sorpresa magnífica avui en dia. El recomano com un magnífic resum de la seva obra i especialment dels seus assaigs sobre pensadors, molts d’ells compilats en “Contra la corriente” del Fondo de Cultura Económica. Doncs bé, en aquestes converses es manifesta obertament la personalitat i el pensament relativista de Berlin -A usted le gusta el café con azucar y a mi sin. No hay forma de saber quén tiene razón en gustos y en valores- o el seu radicalisme liberal: - La solución única, final y universal a los problemas humanos es un espejismo-.

Aquest proper 8 de juliol, a Londres, la Internacional liberal organitza l’anual “Isaiah Berlin Lecture” al Club Liberal. Aquest any centrada en el propi pensador i a càrrec del seu biògraf i líder del partit liberal canadenc, Michael Ignatieff. Serà interessant sentir l’anàlisi de Berlin d’un “liberal” en el sentit nordamericà. He llegit i sentit a conservadors i socialistes intransigents citar a Berlin al seu favor; o a nacionalistes i comunitaristes convertir-lo en un dels seus. Crec sincerament que no l’han entès o no el volen entendre. Però ell no seria tant rotund.

La T1 i les carícies de Zapatero a Carod

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 17 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

No voldria pas aigualir la festa. De fet, d’aquí a una estona l’estaré utilitzant, de camí a una ciutat europea, i potser estaré bocabadat per (he anotat aquest matí alguns comentaris) la “solució arquitectònica” o per la “fantàstica senyalèctica” o potser només per l’orgull del que estrena sabates noves.

Potser si que em meravellarà però voldria retrocedir dos anys i escaig, el març del 2007, en l’acte d’IESE. 700 o 800 representants de la nostra apreciada “societat civil catalana” reclamaven el traspàs dela gestió de l’aeroport o bé, els més moderats del ja moderat fòrum, com a mínim una certa descentralització d’AENA.

Doncs ni rastre d’una cosa ni de l’altra. Ni se l’espera, vista la suficiència governamental en l’acte d’inauguració on els polítics catalans hi assistien amb cares de jubilats el dia que s’obra el casal del poble. Només cal veure els somriures de primera comunió del president de la Generalitat i del cap de l’oposició, o les afectuoses carícies de Zapatero a Carod, o aquest passejar altiu d’en Pepe Blanco.Tot preciós però d’aquelles reclamacions unànimes, el més calent a l’aigüera.

I és que amb una companyia de bandera (catalana) en camí de ser absorbida per la nefasta filial d’Ibèria; amb una altra, Spanair, descapitalitzada després de ser comprada per un euro als antics propietaris i amb un futur incert; amb la forta caiguda del tràfic aeri en general i amb l’AVE menjant-se una part important dels passatgers interiors, no estic segur que estem per masses focs d’artifici. Potser ens haurem de resignar a tancar l’antiga i ara sobrant T2 i a acceptar la T1 com un nou i bon , fins i tot excel.lent, embolcall del nostre aeroport de sempre. Subsidiari, de destinacions limitades, d’accessos publics justos, però còmode, proper a la ciutat i amb un bon nivell d’us gràcies especialment a les incontenibles ànsies de viatjar (el “going places”) dels catalans

Iraq, objectiu inversor

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/06/2009

Ja ho havia anunciat l’abril de l’any passat. Ara ho reafirma més convençut. Mark Mobius, pioner i considerat el més important gestor de carteres en mercats emergents considera a Iraq un prioritari objectiu d’inversió per als seus fons (més de 5,4 bilions de pessetes o 40.000 milions de dòlars).

El responsable de Templeton Asset Management (Franklin Resources Inc) porta molt temps en els mercat, havent sobreviscut les pitjors èpoques. La seva metodologia d’inversió no ha canviat substancialment al llarg dels anys. Jo el vaig escoltar i saludar fa més de 15 anys i em va impressionar com molt pocs  financers ho han fet. Pragmatisme però anticipació li han donat la fama que avui el situa entre els 10 grans inversors dels darrers 50 anys. No és en absolut un kamikaze amb ànsies de donar-se a conèixer dient barbaritats.

Per tant, el posicionament de Mobius en relació a Iraq es basa en el convenciment que el país està assolint un alt nivell d’estabilitat, imperi de la llei, respecte a la propietat. Té un bon futur en definitiva. Contra el llocs comuns i prejudicis, contra la premsa desinformada o desinformadora, contra la fugida populista de les tropes de Zapatero; la posició de Mark Mobius ressalta que, malgrat moltes errades els primers anys, l’operació Iraquiana dels Americans ha estat finalment un èxit. Iraq s’està convertint en una raonable democràcia i en un lloc on et podràs guanyar la vida raonablement i en pau.

En el país del costat, el nuclearitzat Iran, la revolució verda de les dones en suport del candidat moderat Hossein Moussavi té a aquestes hores encara alguna possibilitat de derrotar el terror de l’actual president recolzat per una majoria d’homes. Amb un potencial humà immens, com Iraq, a Iran només li falta desenpallegar-se dels dictadors, dels ofuscats, dels repressors. Llavors, al costat de la llibertat, arribaran també les inversions de Mobius, les inversions de l’estalvi internacional.

Saragossa i la crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Dia a Saragossa i tres visites a entitats financeres. Evidentment més constatació de que caixes i bancs no estan per orgues. Conscients de la gravetat de la crisi, no poden ni volen mirar el futur sinó dema-passat com a molt. Un demà-passat complicat però que plantegen des de la immensa posició dominant de la que gaudeixen en l’economia del país. I alguns quedem a l’espera de que arribi l’hora de que mirin més enllà.

La capital Aragonesa ha donat un tomb. Més per l’empenta de la ciutat, per la seva excel.lent situació geogràfica per a projectes logístics, i per justícia en una època en la que tot Espanya s’ha transformat, que per l’estricta exposició internacional de l’aigua. Expo que logicament ha deixat molts cadàvers. Edificis a desmuntar, edificis a oblidar, i pocs a reutilitzar, però la ciutat ha agafat forma i personalitat. L’orgull Aragonés vers els catalans i el nostre propi interés fa que ens convingui pendre’ns Saragossa més seriosament. Madrid ho fa.

Reaccions

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 10 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

I qui deia que les eleccions europees eren un tema menor? Evidentment l’electorat, especialment el de Catalunya, on només una de cada tres persones amb dret a vot el varen exercir.

Però, i els polítics?. Qui deia que no s’ho prenien seriosament, que no parlaven d’Europa? Qui posava en dubte que la infame campanya ho era perquè no s’hi jugaven rés?

Doncs a tots aquells incrèduls ja els s’hi podem dir clarament: Mireu el president Zapatero, amagat sota els pupitres per les males notes i avergonyit per la derrota. O mireu el cap de l’Oposició a qui la pírrica victòria ha entusiasmat, orgullós d’haver obtingut un 40% del 40% que ha votat, és a dir el 16%. Avui mateix, eufòric, ha advertit els díscols Esperanza i Alberto que serà ell qui nomenarà el president de Cajamadrid, de tant ufà i satisfet que es troba pels resultats de les eleccions que suposàvem, menyspreava.

Us imagineu el cap de l’oposició Catalana, el senyor Artur Mas, anunciant en públic a Catalunya que nomena el president d’una de les caixes catalanes?. Els titulars d’alguns diaris i els micròfons d’algunes emissores de ràdio i de televisió trauríen foc. Foc i sang de venjança.

Davant d’aquesta tropa, que ens agafi confessats!

Cádiz y el bicentenario de la Pepa

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/06/2009

Domingo tarde y lunes circulando por la provincia de Cádiz. El domingo tras aterrizar en Jerez, aprovecho unas horas para conocer Arcos y revisitar Sanlucar, Jerez, Puerto de Santa María. Campos de girasoles incentivados por la política agraria común que, al  menos, llenan el paisaje en esta época de un amarillo espectacular;  la tranquilidad proverbial andaluza en pueblos y ciudades. Poco rastro de la jornada electoral, probablemente porqué la provincia de Cádiz, junto a las catalanas y a las ciudades africanas han sido las más abstencionistas. Precios en taxis y comidas, de hace 15 años.

El lunes, primeros contactos con el Comisariado, el Consorcio i la Oficina. Todas instituciones encargadas de las celebraciones del segundo centenario de la constitución de 1812, la Pepa. La Internacional Liberal querría adelantarse al 2012 y celebrar el próximo año o en el 2011, en Cádiz y en San Fernando, que las Cortes impusieran el término liberal en las acepciones que usualmente utilizamos hoy en día. Bien, algunos,  porqué no puede afirmarse que el término liberal no esté convenientemente prostituido.

Descubro a Enrique García-Agulló, del que sólo tenía  vagas referencias y no me lo perdono. Prohombre gaditano y liberal de todas las batallas y salvaguarda de los diferentes espíritus de la constitución de 1812 que un interminable número de publicaciones y estudiosos siguen, afortunadamente, ampliando. La idea de reunir en esta ciudad, en el 198 aniversario de la Constitución y en el 200 de la convocatoria de las Cortes, a liberales de todos los países y a los liberales españoles de toda tendencia y condición es muy atractiva. Vamos a ver si,  unos y otros, se unen a la iniciativa y la facilitan.

Resultats

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/06/2009

Com era d’esperar, les emissores de ràdio i de televisió, diaris i premsa online només parlen  dels resultats espanyols.

Aquests són els resultats (a tot Europa evidentment) de les eleccions europees:

Resultats

Dia D

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/06/2009

Avui fa 65 anys del que per mi és l’aconteixement més important del segle XX. El desembarcament, i subseqüent batalla, de  Normandia. Un acte de guerra evidentment interessat però també d’enorme generositat. No cal dir que els Europeus som avui lliures, molt lliures, gràcies a aquesta extraordinària operació militar, gràcies finalment als milers de soldats morts i ferits estadounidencs, britànics i, no ho oblidem, canadencs.

A 24 hores de la principal manifestació democràtica del continent, unes eleccions al Parlament Europeu, la memòria del dia D i del que va desencadenar hauria d’estar molt present i davant de tot. Les paraules d’Eisenhower a la seva tropa “aportareu la seguretat a un mon lliure” segueixen sobrevolant quasi tot el que tenim els Europeus en benestar, llibertat i felicitat.

I massa sovint ho oblidem. Fins i tot els liberals que hauríem de tenir-ho gravat al front. Quan, menys de tres anys després del dia D, un grup de liberals reunits l’abril de 1947 a Wadham College d’Oxford fundaren l’Internacional Liberal, eren conscients de que ho feien gràcies a la intervenció nord-americana. “At a time of disorder, poverty, famine and fear caused by two World Wars“.

Eleccions amb paperetes tramposes

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/06/2009

No en tenim prou en patir, des de la restauració democràtica, l’abominable sistema electoral de llistes tancades. El sistema que més mal ha fet al dèbil sistema de llibertats. No en tenim prou a que ens limitin el dret a triar a fer-ho entre diversos grups de desconeguts que, en cada partit, ha estat seleccionat per tres o quatre dirigents com a molt, d’entre els més obedients i xais dels militants. No en tenim prou a que ens neguin la possibilitat d’esborrar els corruptes, tatxar els ineptes, evitar els dements.

No en tenim prou d’aguantar aquestes evidents limitacions al nostre dret al sufragi, sinó que en aquestes eleccions europees a més a més els hi permeten legalment i ens fan votar amb paperetes tramposes, falses i radicalment errònies. I que és sinó reiterada mala fe el permetre que moltes paperetes de votació a Catalunya i en altres comunitats no mostrin les llistes sobre les quals es comptabilitzarà el nostre vot i s’aplicarà, per a l’assignació d’escons, la famosa llei d’Hondt, sinó només els candidats que, suposo, tenen residencia (fiscal?) a Catalunya. És a dir una llista que no té res a veure amb la que realment es beneficiarà del nostre vot en aquesta circunscripció única espanyola que, ens agradi o no, és el sistema de les eleccions Europees en el nostre país. És a dir, llistes tancades i a més inexactes, incompletes, falses.

Així, en el cas del PSC-PSOE la llista real estatal que es beneficiarà dels vots a aquest partit no té rés a veure amb la llista de la papereta tramposa amb la que s’haurà de votar el PSC a Catalunya. Només cal comparar-les

O la de “Coalición por Europa” nom i llista real de la candidatura en la que s’integra CiU. Aquí a Catalunya en aquest cas es respecta la llista original amb canvi de logo probablement perqué tenen el cap de llista, Tremosa,  però en el País Basc, per art de prestidigitació es converteix en una llista que encapçala una certa Sra. Bilbao.

Podeu mirar i remenar en la pàgina web on es troben totes les llistes i paperetes i comprovareu l’abast de l’enredada. Les coalicions on es troben ERC i IC trampejen que dona gust en les paperetes d’enganyifa que presenten aquí en comparació a les llistes de veritat de la “Europa de los pueblos” i la de “IU-ICV-EUiA-BA” respectivament.  Només el PP, potser perquè en Vidal Quadras encara fa més por que Mayor Oreja, es mostra coherent i es votarà a tot arreu amb la papereta de veritat.

Feliç votació tramposa!

Eleccions Europees (i 2)

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/06/2009

Tornada a Barcelona i salvat parcialment de la pandèmia Barça que afortunadament ja es debilita. Sembla que no hi ha rés més. En tot cas les Europees a cinc dies vista i encara tant profundament avorrides com el primer dia. La setmana passada  vaig fer una repassada global. Mirem ara els ninots.

Dels dos grans partits de l’Estat, un sembla sortit del Pleistocè ideològic, el senyor Oreja. L’altre, millor aparença i discurs, però poc convincent i sòlid. En tot cas, no hi ha color. Però com per votar un d’ells?. Ni parlar-ne

Aquí a Catalunya, un grup de candidats molt adequats a l’expectació que desperten aquestes eleccions. De dreta a esquerra: el senyor Vidal Quadras, el més intel·ligent i detestable. Està eufòric per poder recuperar uns dies el seu paper de matacatalanistes o fins i tot matacatalans. CiU presenta un noi força antipàtic. Li he llegit un parell d’entrevistes i ja m’ha convençut que no l’entenc. Va votar en contra de l’Estatut i de la Constitució Europea, i a Brussel·les pot fer qualsevol bestiesa. Els socialistes tenen una candidata que no havia vist, ni sentit ni llegit mai. Té cara de bona dona, però parlant és un mort. L’Esquerra presenta un dels seus esvalotats, potser en aquest cas més culte, que amenaça amb fer una d’aquestes performances pancatalanista que tant bé ens deixa fora de casa. Iniciativa que vols que els hi digui. Ha utilitzat la campanya per disparar contra tot l’assenyat que ha trobat en el camí.

Potser deixem-ho aquí i ja comentarem els resultats. Quina llàstima!

Eleccions Europees? (1)

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/05/2009

Detesto les crítiques sistemàtiques a partits, eleccions i politics. Puc arribar a reaccionar de forma inadequada a alguns d’aquests comentaris menyspreadors que tant abunden en el nostre país, i és que el nostre sistema de llibertats (si bé restringides) i la democràcia (tutelada) són massa importants per frivolitats. En tot cas, no crec que tinguem polítics ni millors ni pitjors que la resta del país.

Dit tot això, hi posen moltes ganes i una voluntat de ferro per ampliar permanentment el nombre d’escèptics, desil.lusionats i emprenyats amb la política. Les campanyes electorals són el moment àlgid d’aquesta ben orientada carrera cap al desprestigi absolut. I a fe que ho estan aconseguint.

I dins els rituals polítics, unes eleccions europees són la culminació dels despropòsits. Una ocasió per llançar-se els “trastos� del penós dia a dia i guardar en un racó la veritable raó de ser, Europa.

I és que, sabem realment el que les institucions Europees i el Parlament en particular poden influir sobre nosaltres? Una bona part de la legislació i normatives més importants, però molt pocs diners. El nivell estatal, i també el regional, perden creixentment poder de decisió però mantenen els pressupostos. Això evidentment és una barreja explosiva per a la classe política per la que les eleccions Europees tenen un interès més correlacionat amb el minso pressupost que amb les àmplies competències. Ningú es pot queixar de la descriptible expectació que desperten les eleccions del dia 7.

Tertuliant

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/05/2009

(De la tertúlia de  La Plaza, Onda Cero Catalunya, 20 de maig 2009)

Un plaer i un privilegi compartir tertúlia amb dos dels economistes més rellevants del país, Joaquín Trigo i José García Montalvo.  Després de tants anys de freqüentar La Plaza puc dir que aquesta parella és de les més brillants amb les que pots compartir el micròfon. Inconvenient: coincidim massa, fins i tot amb les bromes i la ironia. Això potser fa perdre interès a l’audiència i és que també cal tenir en compte el show.

Evidentment les caixes i el tret de sortida d’avui de Montilla. Els resultats que ningú es creu. L’agonia lenta però concreta dels japonesos. A alguns empresaris se’ls veu el llautó lamentant que a Catalunya hi hagin menys subvencions que a Aragó.  L’economia espanyola i el seu retard cíclic, i l’induït pel Govern. Trigo: didàctic, professoral, mentalment impecable; Montalvo: brillant, ocurrent, incisiu.  Jo comparseixo, tot just apostillo, crec…   Ens acompanya també Francesca Maset, cap de la gestora de Caixa Girona i antiga alumna de l’IEF que demostra perquè s’ha enfilat en els rankings.

Tot plegat una estona pacífica, suggerent, tolerant. Agradable sobre tot. Mentre escric això, tinc la televisió encesa i el debat de TVE, crec 59 segons, és només un ping pong entre periodistes a sou del PP i del PSOE que no deixen un centímetre al dubte, al debat d’ idees. Dogmes químicament purs en la defensa de posicions irreductibles. Parti pris absoluts. No m’hi trobaran.

De les caixes

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 20 maig 2009

Bona nit, aquesta tarda he passat un moment per una de les aules de l’IEF on, un grup d’estudiants, la majoria professionals financers, assisteixen a un postgrau de banca privada. Es trobaven en una estona de descans i he vist que en una cantonada es movien bitllets.  Inicialment he pensat que es tractava d’una porra sobre la final de la Champions de la propera setmana. Quan m’he acostat per saber quins eren els resultats sobre els que es concentraven les apostes, m’he trobat amb la sorpresa. Contràriament al que creia, no era la final Europea del Barça el que s’avaluava en aquella rotllana i la que generava aquella evident expectació.

- “La porra de la final ja està plantejada des de la setmana passada”, em diuen.

- “En la porra que hem començat aquesta tarda després d’escoltar el President Montilla, del que es tracta és d’encertar quines caixes catalanes es fusionaran, de fet, quines amb quines”.

Bé, no hi ha com la intervenció d’una alta autoritat per aixecar la veda dels comentaris i acabar amb els rumors. El que fins fa unes hores era quasi bé una qüestió reservada, ara ja és motiu de porres abrandades. Per cert, un altre dia explicaré en quina de les alternatives es concentraven les apostes.

Democràcia directe

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/05/2009

A Suïssa per l’enèsima reunió entre EFPA i FPSB. El dia després de les eleccions cantonals i federals del 17 de maig. No per conegut és menys extraordinari fullejar la premsa suïssa i veure el nivell de detall al que s’arriba en el debat popular gràcies a les nombrosíssimes consultes populars directes. Eliminació del Jurat Popular en el cantó de Vaux, manteniment de la religió en les escoles grisones, reformes de l’ensenyament en dos o tres cantons, la instauració del passaport biomètric a nivell federal, i tantes altres qüestions que han estat aprovades o refusades pels ciutadans de diversos cantons.

Primera constatació: una participació molt més alta del que creia, entre un 40 i un 50%, en temes que només afecten directament a una minoria. Resum d’un diari Ginebrí, El Temps, 8 pàgines dels diversos referèndums i els seus resultats -molta política i pocs polítics- , 12 pàgines d’economia i finances. La resta, quatre pàgines d’informació diversa i la victòria del suís Federer sobre Rafael Nadal.

No estic segur que el conjunt dels ciutadans estiguin més capacitats que els seus representants electes per decidir sobre temes tant variats però sí que aquest sistema afavoreix el debat seriós, la implicació en la política i l’intercanvi de punts de vista, molt més que la contemplació dels duels de a veure qui la diu més grossa. Una altra constatació òbvia però amb enveja: la fortalesa del federalisme o confederalisme suís. Alguns cantons posen a votació reformes dràstiques de l’educació, la justícia, l’administració, etc, sense rés a veure amb el que és vigent als altres cantons. I per suposat no passa rés.. Bé, passa que exerceixen la seva sobirania en perfecte harmonia amb la resta del país.

Reconeixement del BCE

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2009

Gravació per als informatius de TV3 d’uns comentaris sobre el Banc Central Europeu que s’emetran la darrera setmana de la campanya de les eleccions Europees. Em sorprenc a mi mateix parlant bé, potser molt bé del BCE. M’he passat els darrers anys criticant el conservadorisme i covardia de la política monetària Europea i ara reconec que no era per tant. De fet, davant del desert polític que és l’actual Unió Europea, davant els repetits fracassos per adaptar les institucions; l’euro i la Unió Monetària comandada pel Banc Central Europeu són les úniques institucions realment Europees que funcionen en aquest entorn de crisi. Les altres, Consell, Comissió i Parlament principalment no han estat a l’altura de la magnitud del que està caient.

Finalment el vídeo del TN Migdia del 3 de juny (Només del minut 19.45 al 21.30)

Els reptes Andorrans

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2009

Divendres a Andorra. El país dels Pirineus té per primera vegada des de la constitució tres reptes imponents a la vegada. En primer lloc la crisi econòmica que, com a tot veí, també li toca via comerç, turisme i banca, els tres motors de l’economia Andorrana. Segon, la transformació des de la condició de paradís fiscal a la de país de baixa tributació que el Copríncep Sarkozy ha imposat a traïció. Finalment la difícil composició de la Sindicatura que ha sortit de les darreres eleccions que no fa fàcil l’elecció del Cap de Govern. De fet, encara es considera la possibilitat de que hi hagi un any de Govern liberal en funcions si no es pot trencar l’empat que els electors –i el sistema electoral, com no-, ha imposat.
Converses amb uns quants Andorrans i amb uns quants residents. Preocupació generalitzada. Derivada, diria, de la incertesa. Però alhora, es comença a percebre un canvi d’actitud important, de concienciació sobre la necessitat d’encarar el futur de forma més transparent i obrint-se al món. Les grans fortunes Andorranes ja fa temps que lògicament tenen més interessos fora que dins. Ara és l’hora dels bancs, que en aquests anys han atresorat un know how important i que ara l’han d’exportar.

Amb Cuní

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/05/2009

Aung San Suu Kyi i la Birmània dels militars

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/05/2009

Les notícies confirmen el que ens temíem. La Junta militar Birmana no deixarà que Aung San Suu Kyi abandoni l’arrest domiciliari que l’ha mantinguda a casa seva quasi catorze dels darrers 19 anys, i que teòricament havia d’acabar-se a finals d’aquest mes. Un muntatge sobre una suposada visita sense permís d’un ciutadà Americà ha permès als dictadors presentar nous “càrrecs�? contra la Premi Nobel de la Pau. Encara pitjor, amb una salut delicada ha estat ja preventivament tancada a una presó de Rangoon, el que realment ha fet saltar l’alarma per la vida de la líder democràtica de 63 anys del castigat país, asiàtic. No he conegut mai Aung San Suu Kyi, però si i fa pocs mesos a alguns dels seus seguidors i coreligionaris més estrets.

De Bangkok a Estrasburg

El previst Comitè Executiu de la Internacional liberal que havia de tenir lloc a Tailàndia aquest passat desembre finalment es va ajornar. L’ocupació de l’aeroport de Bangkok uns dies abans per un moviment populista amb pudor feixista va fer tirar enrera, amb dèbils excuses d’evitar intromissions amb la política tailandesa, a la majoria dels liberals asiàtics. Finalment el passat mes de gener, la reunió de l’Executiu ajornada va tenir lloc a Estrasburg. Més fàcil, més còmode, menys polític.

A Tailàndia i Birmània

Encara que s’ajornés l’Executiu, uns quants vàrem mantenir el viatge i la major i més interessant part del programa previst. La visita a Mae Sot, en la frontera Birmana va servir per donar una mostra de suport i solidaritat a un dels Moviments d’alliberament més antics i que, des de casa seva, dirigeix Aung San Suu Kyi, i per suposat als moviments d’autodeterminació de l’ètnia Karen. Nois de poc més de 30 anys amb “experiència�? de més de 10 anys en presons birmanes, i descripcions terrorífiques de la repressió de la Junta Militar

A Mae Sot vàrem conversar àmpliament amb exiliats de diverses fundacions i partits polítics i vàrem visitar el camp de refugiats de Mae La (o Mee Lah), on prop de 35.000 persones d’ètnia Karen romanen tancades al camp a pany i forrellat des de fa 18 anys. I és només un dels molts camps que pràcticament delineen quasi tota la frontera Tai-Birmana. La sempre depriment imatge de grups humans sense llibertat, sense activitat, sense futur probablement. El camp, sostingut només pel Canadà i els Estats Units. Sembla que a Europa la dictadura Birmana ens queda massa lluny. Bé, no tant. Està agafant un cert renom en els amants del teòric turisme exòtic, evidentment amb els ulls oberts als temples, a les curiositats, però cecs al un dels despotismes més irracionals i salvatges.

A Bangkok, uns dies després vàrem ser testimonis personals del canvi de Govern. L’actual executiu, majoritàriament compost per membres del Partit Demòcrata, el nostre membre de la Internacional, es va aprofitar de les protestes, del caos contrari al Govern que va caure per la traïció d’alguns diputats que varen fer canviar la majoria. Trànsfugues en diem aquí. I allà. Tant l’actual Primer Ministre com el Ministre d’Exteriors, l’intel·ligent i amable Ambaixador Kasit Piromya, son persones molt preparades, de mentalitat i expressió molt occidental i veritablement liberals, però que no han tingut cap escrúpol en beneficiar-se dels aldarulls per fer-se amb el poder. Potser només així es fa política?

Segon dia de rebaixes al Congrés dels Diputats

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/05/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 13 maig 2009

Bona nit, segon dia de rebaixes al Congrés. Aquesta vegada en atenció als grups més minoritaris de la cambra i com quasi sempre el Senyor Zapatero, en atenció al “populacho”. Dels brindis al sol per recuperar l’immobiliari, el sector de l’automòbil i les ajudes a les pimes que ja guanyen diners reduint l’impost de societats, avui li ha tocat al transport de passatgers. Al turisme, amb una tímida mesura per reduir les taxes d’aeroport. Però alerta, desballestada la construcció, amb la indústria en plena segona reconversió, hauríem de fer més cas al sector turístic, l’hauríem de cuidar més. És el que ens queda encara que de vegades sigui molest canviant els nostres paisatges més propers. Amb una simple passejada pel centre de Barcelona te n’adones que no només no el cuidem sinó que el maltractem. Benaurada doncs la diputada canària que ha fet que el prestidigitador president del govern es treies un conillet de la txistera, petit i raquític, però conill finalment.