De la “reforma del capitalisme” a la “reforma d’Europa”

El 2008, havia esclatat la crisi i un Sarkozy encara profeta anunciava un canvi de sistema, un canvi en el capitalisme malvat que havia generat la crisi financera. Tres anys després, en el mateix escenari de Toulon i amb les eleccions presidencials trepitjant-li els talons, Sarkozy apunta finalment al que requereix la reforma més urgent, el continent vacil•lant.

S’acosta l’enèsim consell Europeu del pròxim nou de desembre. Després de tants fiascos, la vergonya apareix fins als més desvergonyits, polítics amb poc lideratge i, segons sembla fins ara, amb poques llums. S’ha anat acotant el problema i amb ell, l’indici de solució. Ho hem retratat ja en fotos anteriors: salvament general o solidaritat financera a canvi de transformar la sobirania estatal en poc més que regions autònomes de la Unió Monetària. ¿L’amenaça?, La fallida, la intervenció completa, l’enfonsament en la misèria, l’Europa no de dos sinó de tres velocitats en la qual hi ha algunes opcions que no s’intueix on poden acabar. Arribem al federalisme europeu, no per convicció sinó per obligació.

El president francès situa la seva campanya, no a França ja irrellevant, sinó a l’Europa a reformar, a l’Europa que conté el problema del qual vol aparèixer com a salvador o cosalvador. Agafant-se al gegant alemany per aparentar estar al capdavant, Sarkozy reconeix els errors de les cimeres europees, i anuncia “més Europa”. Es rebel•la davant l’austeritat, el rigor i la deflació per demanar el treball i l’esforç que ha de generar activitat però que sobretot hauria de salvar Europa. No tant l’Europa de l’euro o de la crisi del deute sinó l’Europa del tauler mundial, que no fa sinó perdre posicions, que no troba la manera de mantenir els seus privilegis, d’aturar el seu declivi de societat tancada.

Els rumors a Madrid s’adapten als francesos. Mentre Sarkozy anuncia la simbiosi entre política interior i política exterior per afrontar la nova realitat Europea, Rajoy estudia nomenar Piqué superministre d’Economia i d’Exteriors. És la nostra versió del vassallatge, la nostra resposta als nous temps.

1 de desembre 2011
.

La cimera europea de la solució o del fracàs

Al contrari que en les darreres cites, dilluns passat Merkel i Sarkozy no varen quedar per berenar a mitja tarda, de pressa i corrents. No, varen entaular-se per dinar com Deu mana.

Això ja fou indicatiu de millors perspectives d’èxit i d’un amor més arrelat. I així va ser. La parella va agafar tirada i ens presentà un ambiciós pla de modificació dels tractats per agafar un compromís sòlid d’equilibris fiscals i, més important, amb incompliments quasi automàticament penalitzables.
La premsa internacional, i sobretot els malignes éssers inanimats, els mercats financers, han reaccionat amb optimisme sobre la possibilitat de que aquest cop tinguin descendència. Descendència en forma de solucions per a Europa: uns nous tractats que és com dir una Europa més forta, un euro més creïble i perquè no dir-ho més alemany.

És cert que ara, a les promeses d’amor, se li han d’afegir els diners, molt importants, i el consentiment dels altres socis que potser no estan tan enamorats ni preparats per l’única solució possible: una Europa més federal, uns estats amb sobirania reduïda que els converteix en simples autonomies, en resum un nou paradigma europeu.

De moment, el “president europeu fantasma”, alies Herman van Rompuy, ha volgut prendre part en la pre-cimera del 9 de desembre. I ho ha fet per afegir realisme tàctic immediat a l’estratègia institucional de l’eix francogermànic. Si convé tapar els forats d’un Maastricht voluntarista però innocent i incomplet, també cal pensar en la liquiditat, en la solvència i en la confiança immediata del sistema bancari i d’uns mercats tancats que estan afogant les economies europees i amenaçant la internacional. Potser massa ambició per a la jornada de divendres i per al “sopar informal” de dijous. Masses coses a fer que havien de ser fetes fa molt temps. La política és però, imprevisible i de vegades és només la visió del precipici el que mou les voluntats.

8 de desembre 2011

.

“L’espantada” britànica com a maniobra de distracció

David Cameron, primer ministre del Regne Unit, i la seva confrontació amb el viceprimer ministre Nick Clegg, han fet la major part de la feina bruta, apareixent com els dolents d’una cimera europea que, un cop més, ha quedat en una gran decepció.

L’Europa de dues velocitats es va assentar amb l’aparició de l’euro light. Encara que es proclamava que els “absents” acabarien arribant a la moneda única, mai va haver aquesta intenció a Dinamarca o al Regne Unit. Ara, confirmada la gravetat de la crisi de l’euro motivada en la manca de coordinació fiscal, econòmica i política en la constitució de la Unió Monetària, la lliura i la corona apareixen com benediccions als ulls dels ciutadans d’aquests països. Fins i tot alguns aspirants a l’euro entre els nous incorporats als 27 comencen a tenir dubtes, com les tenen per raons oposades els països centreeuropeus i els països perifèrics de la zona euro.

El Regne Unit sempre ha entès Europa com la unió duanera inicial i poc més. La seva potent estructura institucional i política li ha permès trampejar la ingent coordinació legal i normativa europea a base d’imposar gairebé sempre les seves tesis sobre una gran part de temes.

El lobby britànic és el que realment funciona a Brussel•les i és la “puntada a seguir” rugbista que té més oportunitats de sortir vencedora en els passadissos de la Comissió o del Parlament. Quan David Cameron abandonava la negociació del nonat tractat el passat dijous a la nit, li estava oferint una dedicatòria al seu electorat i posava en dificultats al seu molest soci liberal de govern, en la més pura i coherent forma d’actuar britànica.

El que potser no calculava Cameron és que a més estava proporcionant un argument paral•lel però útil a un acord mal concebut, pitjor negociat i dramàticament mal explicat. Com si fos una maniobra de distracció preparada,-per òbvia no ens hauria de sorprendre-, els dies següents van permetre a la retòrica política del duo franc alemany campar còmodament mentre el govern del Regne Unit apareixia com el malvat d’una pel•lícula amb ben poc argument. Els palmeros dels saberuts governs tècnics implantats per Brussel•les o el tàndem Zapatero-Rajoy, aquest últim ventríloc del sortint president del govern, afegien patetisme pel seu vergonyant conformisme davant uns resultats decebedors.

Finalment, amb el retard habitual d’uns cervells cada vegada amb dèficits analítics, premsa i economistes ens rendim als més àgils i racionals mercats (que ja és dir!) i comencem a dubtar de nou de la destresa política del liderat europeu. Van Rompuy, que havia intentat posar coherència en les hores prèvies a la cimera sense que ningú es molestés a escoltar-lo, reapareix una setmana després tractant de defensar l’indefensable. Despentinat i astorat ens explica que estem equivocats: Europa no està passant per un “annus horribilis” sinó per un “annus mirabilis” el que, aparentment, descobrirem després de girar qualsevol cantonada i descobrir quant equivocats estàvem, dubtant de l’autoritat establerta.

15 de desembre 2012

.

Guindos, turistes, el PIB americà, la liquiditat dels bancs i la Grossa de Nadal

Els darrers dies de l’any s’escorren a l’aigüera del temps amb més rapidesa aparent que la resta de l’any. Les festes, per alguns fins i tot unes vacances hivernals, la sensació de que hem d’acabar determinats projectes o feines pendents, la realitat de fi de l’exercici en termes comptables, fiscals, empresarials en general, escurcen el, ja de per si, accelerat transcurs del temps.

Fins i tot les notícies van tancant carpetes i tot agafa el to de “déjà vu” a l’espera de que els desitjos, ara tan repetits electrònicament per e-mail d’un millor 2012 es facin, ni que sigui mínimament, realitat.

El nou govern espanyol pren possessió amb el temps just per dictar un decret de mesures urgents, encara pendent de redactar, en aquest cap de setmana nadalenc. Luis de Guindos que, qui més qui menys, tothom ha sentit algun cop declarar-se un gran pessimista per la situació econòmica, serà precisament l’encarregat de fer-nos tornar la confiança. Una confiança que, entre d’altres, ha de venir amb els 57 milions de turistes amb els que Espanya tancarà aquest 2011, 14 dels quals a Catalunya, uns forts increments en relació al 2012 en nombre i, esperem, en despesa. Per si de cas, l’any vinent es trobaran la taxa turística a la frontera.

A l’altre cantó de l’Atlàntic, la por (real i electoral) al 2012 no impedeix encara que els Estats Units creixin més que Europa. Potser un punt percentual més. En tot cas insuficient per evitar una recessió a la Unió Europea i una desacceleració a la resta del món.

Seguint amb el popurri o el patchwork en el que s’està convertint aquesta fotografia, els bancs europeus acabaran l’any molt més grassos.
Ahir, el BCE va injectar quasi mig bilió d’euros a les tresoreries encongides d’un total de 1.121 bancs del continent. Una qüestió diferent és saber quina part d’aquesta monumental injecció acabarà en més crèdits a empreses i quina part taparà forats o senzillament es col•locarà en les atractives rendibilitats d’algun deute públic o corporatiu.

Els bancs, doncs, engreixats, com els guanyadors de la grossa de Nadal, sembla ser als Monegros. No és fàcil que la replica de Las Vegas acabi a la inhòspita comarca, però segur que a Grañen oblidaran més fàcilment que la resta del país, un any amb pocs mèrits per ser recordat.

22 de desembre 2011
.

Un any de crisi galopant, un any de tossuderia per evitar el canvi

I arribem a la fatídica setmana 52, quan l’any en curs deixa de tenir futur i acabem aquest intent de narrar i resumir la realitat econòmica (o millor la nostra realitat).

El tòpic ens obligaria a fer un resum abans de donar-lo per tancat, però la realitat ha estat massa oblidable com per rememorar-la d’alguna manera. Potser si val la pena passejar una estona i palpar, per última vegada en aquest 2011, de quina forma la situació econòmica modifica el nostre entorn i de quina manera, sorprenentment no l’està modificant.

El que ha canviat:

• L’humor, cap al mal humor.
• Els locals comercials, sempre es buiden en crisi, mai com ara.
• Els indigents, tot i esforços públics i privats, en augment de nou.
• Menys cues per a determinats serveis i en determinats comerços.
• La invasió de llums verds de “lliure” en els taxis de la ciutat.
• Les calçades de molts carrers deteriorades probablement per estalvis municipals.
• L’absència d’ofertes de treball que ja no ens arriben o en comptagotes a un centre acadèmic com el nostre.
• Algun servei d’hosteleria, a millor per força.
• La noció en molts joves que cal fer les maletes

29 de desembre 2011

.

Els liberals anglesos, els actuals lib-dem hereus del vell partit liberal de Gladstone i de Lloyd George, són des dels anys 30’ del segle XIX  el partit que en el Regne Unit ha estat fonamentalment en contra de la concentració de poder i en favor de la màxima llibertat, des de la lluita per minimitzar el poder de la Corona i de l’Església dels Whigs fins l’èmfasi en una reforma del sistema electoral i polític, dels actuals lib-dem de Nick Clegg.

En l’univers dels partits liberals, els britànics –com els Nòrdics, Canadencs, alguns Llatinoamericans i darrerament partits del Sud-est Asiàtic- són els més genuïns representants del liberalisme social i progressista, força oposat en el terreny econòmic -que no en el polític- al liberalisme més conservador o anomenat de vegades neoliberalisme o liberalisme de mercat. Això és evidentment una simplificació. Els liberals per naturalesa són més dissidents que partidaris del consens. I així en aquests partits citats, com en els dominats per corrents més properes al liberalisme que propugna un sector públic sempre a la baixa, s’hi poden trobar representants de la corrent oposada. També dins els Liberal Demòcrates britànics. El que si és una realitat és l’encongiment creixent de l’espai polític per al liberalisme progressista. Especialment la força de les socialdemocràcies, però també  la suavització social d’alguns partits conservadors ja inclinats cap a polítiques de lliure comerç i de mercat, no han fet la vida fàcil per partits liberals com el britànic.

Les enquestes prèvies a les eleccions del passat dijous al Regne Unit havien estat per tant una injecció d’optimisme i il.lusió. Alguns, que fa ja força més de trenta anys varem creure que era aquí on ens trobàvem i pensàvem políticament i que hem vist moltes més patacades que victòries, hem de reconèixer que esperàvem molt impacients els resultats, desplaçats al rovell liberal a Londres.

Així, a primera hora del divendres, en el National Liberal Club, la seu noble però no la operativa dels liberals, es respirava pessimisme en analitzar els resultats que els feien perdre cinc escons. Però a mesura que avançava el matí i amb la confirmació de que els liberals eren necessaris per qualsevol majoria, retornà l’esperança de que, potser si, les oblidades polítiques de reforma, llibertats individuals, drets humans, igualtat d’oportunitats, protecció de les minories i fre al poder i als poderosos, combinades amb realisme econòmic no populista, podrien retornar als parlaments occidentals a partir del Regne Unit. La clau evidentment, la reforma del sistema electoral. És vital per als liberals (23% dels vots i 8% dels escons!) i no hi podrà haver coalició sense un compromís conservador o laborista per a cedir en això.
Encara haurem d’esperar i sobre tot, és difícil no pensar que el proper primer ministre tendirà a convocar noves eleccions si els sondejos l’hi permeten, frustrant, potser, aquesta veritable oportunitat de canvi que s’obre avui.