Dies sense feina o si es vol sense gaire feina a l’Empordà. A l’Alt, evidentment. Recent arribat d’una setmana al centre de l’imperi que sempre enerva els sentits del contrast, la crítica i l’elucubració més enllà d’un natural ja tensionat. Compartim uns dies amb uns amics estrangers convidats a casa, el que t’ajuda a veure coses que tal volta en solitari et passarien desapercebudes i que molt sovint no arribes a saber explicar-les.
La relativitat de la feina i de l’atur
En terra de feina estacional – pagesia, turisme, i indústria i serveis vinculats– som a la temporada en la que, fins i tot ara, no falta feina. Es diria una bona ocasió per alleugerir el patiment dels quasi tres o quatre-cents mil nous aturats a Catalunya derivats de la crisi. Però no, arriben romanesos per a les consecutives campanyes de collita que seran legió ara el setembre per la verema. En l’hostaleria, ni rastre dels sud-americans tant nombrosos i omnipresents a Barcelona. A la “Costa Brava” les noves contractacions d’estiu són per centreeuropeus i especialment centreeuropees molt joves, sovint estudiants en vacances que mostren una professionalitat i simpatia (derivada del agraïment i la satisfacció per tenir la feina) força agradable i que ja havíem oblidat fos possible en bars i restaurants d’aquest país . Entre altres detalls, nois i noies amb dos mesos aquí fan un esforç notable per entendre el català i expressar-s’hi, lògicament de forma molt primària però millor que molts altres immigrants veterans, i per que no dir-ho que molts Catalans per cens. Trobo a faltar una explicació de tot plegat. Per a mi mateix i evidentment per als meus amics que acaben de llegir que a Catalunya hi ha un 18 per cent d’atur.
Carreteres de prostitució
I sobre tot d’incapacitat de les nostres autoritats (locals, autonòmiques, estatals) per evitar un esclavatge en tota regla com el de les noies empolsades en tants racons de les nostres carreteres. En el tram que transitem de vegades tres i quatre cops per dia a l’estiu, la Nacional entre l’encreuament de Vilajuïga o Garriguella i Figueres, se’n poden veure cinc o sis en poc més de deu kilòmetres. Aparentment de sol a sol, o de pluja a pluja aquest mes d’agost, amb alguna privilegiada gaudint d’un cadirot de plàstic i d’un tros de para-sol com a tota recompensa. No és la prostitució el problema si s’exerceix lliurament però la tràgica dependència a la que estan sotmeses. Ci sono cretini! fa el meu convidat, referint-se als polítics, els nostres i els seus, tot observant la molt evitable transgressió dels drets elementals que se’ns manifesta en aquestes noies. Si, suposo que només se’ls pot anomenar cretins.
Preus alts i atracaments
Difícil d’explicar que alhora es vegin molts establiments mig buits un divendres al vespre d’agost i que els preus trenquin records a nivell europeu. Crec que he comentat en aquest blog que en els darrers anys ens hem fet més cars que Alemanya, que Dinamarca, que Suïssa,… i Barcelona, més cara que Nova York, Londres o París. En particular a la “Costa Brava”, totes les històries sobre el turisme de qualitat i la necessitat de reconvertir el sector fan riure sinó plorar, El “turisme de patacada” és rei i senyor, i el de més qualitat el foragitem tant com podem amb preus absurds i servei de pena. Tot amb algunes, ben poques, honrades excepcions.
Mòbils i conducció temerària
Francament, els cotxes que agafen velocitats no legals en carreteres, autovies i autopistes, em fan més aviat pena ja que difícilment evitaran que les sancions, monetàries i en reducció acumulativa de drets (punts), recaiguin sobre ells. Pel contrari, els “comunicadors al volant”, els que fan equilibris per canviar de marxa i conduir amb una ma i telefonar amb l’altra, em fan por, molta por. Cada cop n’hi han més i campen alegres i despreocupats. Anant en moto he hagut de dir-li el nom del porc a més d’un que flagrantment posava en perill la meva “carrosseria motociclista”. A Itàlia, el país del “telefonino” han acabat posant a la presó aquests irresponsables. Aquí els hi deuen fer gràcia als nostres ecosocialistes encarregats del trànsit. Si no fos així, no ho sabria explicar.
Figueres, qui t’ha vist i qui et veu!
Un dels grans efectes positius dels darrers trenta anys ha estat la millora i l’augment de la qualitat de vida en un gran nombre de ciutats catalanes de tamany mig. Ha estat un fenomen notabilíssim. Vic, Manresa, Girona, Tarragona i moltes altres. M’ho confirmen ciutadans d’aquests llocs i és molt clar per observadors ocasionals. Aquest fet però, no és general. Per exemple Figueres, ciutat de frontera, tants anys lloc obert i moderadament cosmopolita, està literalment arrasada. El centre va transformant els seus comerços i ja no interessa els visitants foranis, institucions com el Casino Menestral o tantes associacions ciutadanes, estan tancades o en ruïna física o existencial. La degradació d’una ciutat que te un dels museus més visitats de Catalunya és inexplicable.
Vilabertran, diumenge 15 d’agost
A les 12 del migdia de la jornada potser més característica per al turisme de tot l’any. A més, diada plujosa de platja impossible o molt desaconsellable que quasi t’arrossega a fer turisme d’interior. A 50 kilòmetres a la rodona potser un quart de milió de persones fent vacances. Doncs bé, aquell dia, a aquella hora quasi perfecte visitàvem el magnífic Monestir de Vilabertran exactament sis persones, quatre d’elles érem nosaltres. Més perplexitat, més incapacitat d’explicació.
TDT i la lenta mort de la televisió
Uns seixanta canals al sintonitzar els francesos i espanyols que es veuen a un cantó i l’altra de la frontera. He fet, aquest estiu, un parell de cops l’exercici de tractar de veure algun canal amb un resultat tristíssim. Potser CNN+, mai 24h de Televisió Espanyola ni 3/24 de TV3, cada cop més provincianes. A totes poca, poquíssima informació internacional que, vista la política catalana i espanyola és el que pot interessar. En particular no hi ha manera de trobar informació sobre la crisi política italiana que ens importa, sembla, un pebrot. Cada cop més, segurs que la tv és un mitjà del segle passat. Tornem a la immediatesa d’internet.
Lletjor general i destrucció urbanística
Impressió general de circular per la nostra costa per a uns estrangers sensibles: tot el que hem tocat els civilitzats ciutadans d’aquest país és d’una lletjor que fa fredat, contrastant amb uns racons verges (cada com menys i més rars) d’una bellesa formidable. Ho comparo sovint i en aquesta ocasió especialment amb la Costa Amalfitana de la Campània al sud de Nàpols, ben preservada i amb comptadíssimes bestieses. Per a uns italians que ens sobrevaloren no hi trobo explicacions a que nosaltres haguem estat tant destructius i ells, amb tota la seva rèmora de desgovern, tant proteccionistes. El bon gust?.
“Con la cocina no se juega”
Títol de l’entretingut llibre de David de Jorge, un mediàtic cuiner basc que, des d’una més que notable capacitat comunicativa, racionalitza tot allò que en cuina un servidor pensava i era incapaç de descriure. Resumidament que la “gastronomia” (ell la maldiu i recolza la “restauració”) és una pamplinada monumental per fotre’ns els quartos, la paciència i el poc seny que ens queda. De Jorge afavoreix el producte de qualitat, la cocció justa i respectuosa, l’acte social d’estar a taula per sobre del gastronòmic. Darrera de tot, la gran estafada dels “egochefs” com ells els anomena, amb el summum sacerdot de Cala Montjoi a dalt de tots ells. Obvi per una cuina com la italiana que al revés de la francesa no es desvia ni un mil.límetre de la qualitat i de la seriositat, i per tant llibre que comparteixo fàcilment amb aquests amics que pel contrari troben inexplicables els malabarismes culinaris existint una base de tradició i producte tant important a casa nostra. Un excel.lent i recomanable divertiment d’estiu molt més intel.ligent que totes aquestes lectures sobre la crisi amb les que m’estic castigant certes hores de lleure