.

La bombolla xinesa pot explotar-nos a la cara

.
Algunes d’aquestes “fotografies” econòmiques han estat ja anteriorment redactades lluny del nostre petit i local entorn econòmic. Aquesta d’avui no és doncs una excepció. Encara que no es una novetat per ningú, visitar algun dels més dinàmics països asiàtics és sempre un bany d’humilitat i de realitat global per a nosaltres, atacats sovint per febres occidental-cèntric.

Bon moment doncs per recordar els riscos que estan aguaitant a l’economia xinesa i de pas a les economies que, des del punt de vista del finançament del nostre dèficit, o com a clients de la “gran fàbrica del món”, depenen en gran mesura del colós asiàtic.

I encara que les dades i les notícies arribin sovint entretallades i amb comptagotes, i, gairebé sempre, manipulades; hi ha cada vegada menys dubtes que l’economia xinesa o, almenys, algunes de les economies xineses, tenen un creixent risc de punxada de l’evident bombolla que, provinent de l’immobiliari, està afectant a la banca i a les administracions públiques regionals de la Xina.

L’estructura autoritària de la política xinesa i per tant dels reguladors i supervisors del sistema financer, podria facilitar la sortida ordenada de la immensa sobrevaloració immobiliària que ha carregat els balanços bancaris i públics amb poc més que fum.

Una punxada a la Xina podria tenir conseqüències imprevisibles però molt dures per a les exhaustes i atributades economies occidentals. Donada la escassa capacitat d’influència que les economies OCDE tenen sobre la Xina, potser no ens queda gran cosa més que alguna pregària i seguir amb el pla d’aprimament.

5 d’octubre del 2011

.

Espanya de pont del Pilar i que Europa ens protegeixi

.
Calma en aquest Madrid lluminós i preelectoral que gaudeix del llarg estiuet de Sant Miquel d’aquest 2011. Calma accentuada en una ciutat a mitja ocupació i, per tant, a mig gas. Locals tancats fins dilluns que ve, trànsit fluid, decibels moderats, oficines amb una evident falta de personal. Aquest pont del 12 d’octubre és de les poques coses no afectades per la crisi.

Curiós país que no està disposat a deixar-se impressionar per uns aturats més que menys, ni per bancs aclaparats, ni per la cara de morosos que ens va quedant a tots. Aquest país,-avui aquest Madrid pel qual em moc-, és massa orgullós, altiu i vividor per acceptar la seva decadència i, pitjor, per des d’ella prendre impuls per a la recuperació.

És en un dia com avui, en observar com el gairebé ancestral pont hispànic segueix inalterable i inassequible al desànim de la crisi, quan el pessimisme es fa fort i el determinisme negatiu del país aflora amb tota la seva cruesa.

Des d’un cafè qualsevol del barri de Salamanca, on passo el temps fins a la següent visita redactant aquesta “Foto”, intento vanament escodrinyar les cares dels vianants que romanen a Madrid, potser a desgrat. Cerco faccions imaginades que reflecteixin com els afecta la recessió. En algunes mirades absents interpreto potser, el lloable intent d’assumir la inevitabilitat.

12 d’octubre del 2011

.

Temps de construir o temps per rehabilitar

.

Les campanes a sometent, deien en els pobles quan cridaven a prendre armes. Ara no es donen aquest tipus de mobilitzacions excepte algunes indignades per reclamar privilegis, drets adquirits, immobilisme.

Aquesta setmana, en plena temporada de rebaixes, és a dir preelectoral,  les campanes tocaven a corredor ferroviari mediterrani. Realment no és incomprensible que una infraestructura tant clarament indispensable no hagi estat feta fa molts anys i la unanimitat en desitjar un pronunciament favorable de la Unió Europea ha estat clara i terminant.

Un cop rebaixada l’eufòria, que a Catalunya ha estat especialment reivindicativa i un punt victimista, com sempre arriba el moment de “fer números”, gratar-se la butxaca per veure com anem de cèntims i pensar de forma més realista en com es podrà pagar la gran obra.

No cal dir que a mesura que avancem les hores, el cava deixa de fer efecte i entren en joc els esgarriacries, l’escepticisme sobre la viabilitat real del projecte creix. En tot cas, arxivem amb cura un il•lusió i un objectiu que segur que acabarà fent-se d’alguna forma, però no a mig termini.

I és que potser hem de viure un temps de rehabilitacions, de manteniments amb cura, de repintats, de “downsizing”. Molt més que temps de grans projectes constructius, d’obres faraòniques com moltes de les que, gràcies a elles, ens trobem on ens trobem.

19 d’octubre del 2011

.

El dèficit fiscal català, entre la gesticulació i la raó

.

Una periodista que seguia ahir la compareixença del Conseller d’Economia a la comissió del Parlament, tuitejava en un to entre irònic I simpàtic: “Soc molt fan de Mas-Colell quan respira i gesticula”, en referència a la, de vegades, curiosa forma d’estar del savi catedràtic.+

Probablement sense adonar-se’n, la periodista feia un bon resum de la sessió amb l’aportació emocional a la declaració racionalista I basada en xifres contundents del Conseller d’Economia. Deia Mas-Colell ahir al Parlament que el manteniment del dèficit fiscal de Catalunya li sembla “una situació gens raonable”. Com bon intel•lectual i acadèmic, relativitzava amb aquesta frase una situació que voreja l’escàndol. Passen sistemes de finançament, acords, pactes i estatuts, però no canvia rés de l’essencial, una absolutament injusta i exagerada aportació catalana a l’estat central, o si es vol, una solidaritat que acaba escanyant al donant, i que posa sobre la taula la debilitat i innocència negociadora de la Generalitat, amb qualsevol govern. Davant els resultats empírics, les discussions per canviar el sistema o al menys suavitzar el desequilibri de la balança fiscal, sempre acaben amb el mateix guanyador i amb una part perdedora que, a més, ni se n’adona en el moment de signar l’acord.

I és que efectivament, per sobre de declaracions partidistes i generades pels catecismes ideològics, les dades que indiquen el manteniment inalterat del dèficit fiscal català els darrers anys, són incomprensibles amb el pes de la raó i amb la força de l’evidència.

Poc a poc, es percep o potser així ho vull veure, un cert i raonable acord en el diagnòstic del que passa a les finances catalanes per part de les forces polítiques. No se si en el camí del tant necessari consens nacional. Immediatament però, quan es tracta de consensuar solucions, veus que retornen els aspectes emocionals i s’oblida, massa ràpidament, la racionalitat que predicava el Conseller.

26 d’octubre del 2011

.

Xarxes socials o asocials?

Ahir varem assistir a un debat on hi havia 50 persones a la sala i 260 on line a través d’un sistema de vídeo streaming que a més a més, et permet participar de forma molt més intensa que escalfant la cadira. Ho fas enviant comentaris, preguntes i sobre tot llegint i valorant els dels altres. En definitiva una nova forma de compartir informació, evitar trasllats innecessaris, i ampliar l’espectre comunicatiu.

Però, realment millorem l’eficiència i a la llarga la productivitat amb les xarxes socials? Probablement no ho sabem encara. La nostra experiència és que els mecanismes són tan nous que et fan cometre errades i malgastar molt temps fins que no veus alguna escletxa d’utilitat real. Per altra banda, tendeixes a mantenir els vells canals en paral•lel a l’espera d’estar segur de l’eficàcia dels nous.

Destriar, seleccionar, prioritzar, és probablement, com en tantes coses, imprescindible en noves tecnologies i específicament en xarxes socials. Però, es fa? Ho dubtem. A Twitter, sense anar més lluny, hi ha uns personatges amb desenes de milers de “seguidors” que no diuen, informen, citen, mai res que valgui la pena. S’han convertit en unes icones buides que, nosaltres, el ramat, respectem per no sabem quina raó. De la mateixa manera, podria succeir que aquest seguidisme cec limités molt les grans perspectives que per l’economia de l’immediat futur podrien generar les xarxes.

(7 d’abril 2011)

Les caixes, abans que bancs, immobiliàries

Alguns moviments ens fan pensar que les caixes i alguns bancs s’estan començant a plantejar, ara ja de manera definitiva, la seva activitat immobiliària.  Poques notícies podrien ser millors.

I és que de poc servirà fer-se banc, recórrer al mercat, capitalitzar-se per superar ràtios cada cop més exigents i reduir estructura si sobre cada balanç mantenim l’espasa de Damocles d’una cartera basada en uns actius sense mercat.

És cert, és pot dir, que ja hi ha hagut una intensa política comercial per part d’entitats de crèdit  per desprendre’s d’una bona part dels actius immobiliaris que la crisi ha fet aterrar en els seus actius. Però també és cert que no ha estat suficient per moure el mercat més que d’una forma simbòlica. L’estoc d’immobles encara fa feredat, els augments en les compravendes del 2010 són irrellevants si comparem les transaccions amb els anys preboom (ni pensar-ho amb els anys boom) i el pes d’aquesta inactivitat està llastrant el sistema financer i la resta de l’economia espanyola.

Ara, segons informen algunes notes de premsa i ens comenten alguns bons coneixedors del mercat, algunes entitats han començat a entendre que no n’hi ha prou amb els cartells d’en venda sinó que cal arremangar-se i actuar com desacomplexats empresaris immobiliaris. Això pot implicar de vegades acabar promocions, fer permutes, sortir a l’estranger, assumir certes pèrdues per evitar-ne més i en resum actuar amb una perspectiva i estratègia més complexa que la de pur venedor. Alguns dels millors especialistes del sector ja han estat contractats per les entitats financeres i certes operacions ens fan entreveure un punt de llum en el llarg túnel de l’immobiliari espanyol que és com dir de l’economia d’aquest país.

(14 d’abril 2011)

La revolta dels estalviadors i l’esglai dels malbaratadors

A Alemanya, Finlàndia i en altres països “prestadors” de la Unió Europea comencen a cansar-se del degoteig d’intervencions en els PIGS que acabaran afectant molt seriosament les finances dels seus països. Quin egoisme!, Semblen murmurar els països de la despesa que consideraven els rescats com un dret adquirit a la zona euro.

Sigui per motius electoralistes o sigui per causes de lògica responsabilitat sobre els comptes públics de països que tampoc han quedat indemnes a l’actual crisi, aquest dilluns es llevava amb dures declaracions dels socis governamentals de la Cancellera Merkel, els convulsos liberals encara liderats fins al maig per l’intransigent Westerwelle, indignat pel cost generat i profetitzant, per començar, la fallida definitiva de Grècia.

Més al nord, els pacífics finlandesos votaven també aquest cap de setmana, no tant a un partit d’extrema dreta, sinó a qui els prometia que “la vaca finesa s’ha de munyir a Finlàndia” en referència al cansament de les seves contribucions als perifèrics.

Així, a mesura que determinats països, avançats en el cicle, vagin consolidant la seva recuperació, seran més i més factibles moviments nacionals contraris a contribuir en les operacions de salvament. Llavors, els porquets bocabadats del conte davant els esbufecs del llop, entendran que l’euro no pressuposa disposar d’una polsera del tot inclòs.

(21 d’abril 2011)

La Xina de l’oportunitat i l’amenaça

Embolicats amb els petits i intranscendents detalls de continent i país decadent, de vegades perdem de vista on es cou realment el futur.

Però no pas per gaire estona. La Xina, per bé i per mal, l’ensopeguem per tot arreu. En l’èxit d’empresaris que s’hi aboquen per aprofitar l’empenta consumista i inversionista del país i en el fracàs dels que llencen la tovallola ofegats per la competència sense perdó dels dominadors del segle XXI.

Un col•lega, torna de viatge de Pasqua a la Xina. Intercanviem impressions i, sense sorpresa, en compartim la majoria: la facilitat amb la que el totalitarisme soluciona alguns problemes, la irrefrenable ànsia de fer diners, les immenses diferències socials que es van creant, l’omnipresència de la corrupció i la sensació definitiva que la veritat del moment circula per allà i no pas per aquí.

Fa pocs dies, en una tertúlia econòmica i comentant com el president del Govern espanyol visitant Xina havia evitat qualsevol menció a com es trituren els drets humans en aquell país, se’m va anatematitzar dient que cap empresari acceptaria que ZP fes altra cosa que captar inversions i besar tantes mans xineses com pugui.

Potser si que aquest és el segle XXI que estem deixant construir.

(28 d’abril 2011)

Watson, alliberat de les responsabilitats de líder dels liberals i demòcrates en el Parlament Europeu, ara diputat ras però brillant, treballador i encara tant entusiasta com fa 35 anys, ha recuperat el ple lliurepensament i va estar sublim el passat dilluns en recordar-nos que, tot i estar convençut de la inevitabilitat de que el XXI serà el segle xinés, les democràcies no hem de perdre les conviccions, el raser únic i la contundència en la crítica al règim, alhora comunista i de capitalisme salvatge, de la República Popular.

Masses vegades, la lògica admiració per la seva revolució econòmica, ens ceguen per veure la trista realitat d’uns autòcrates que es resisteixen a compartir la presa de decisions, a reconèixer la trista situació de les llibertats per als 1.200 milions de xinesos.

Les dramàtiques xifres d’aturats, a Espanya i a Catalunya, són el reflex de moltes coses: un fluix nivell d’activitat, una productivitat dèbil, un model productiu obsolet però també una galopant competència exterior.

Al capdavant d’això, com no, la Xina dels baixos salaris i alta competitivitat. Darrera hi ha molta feina, eficiència, estalvi, regulació laxa, però sobretot un tipus de canvi artificialment depreciat, impensable en països que no fossin, com la Xina, un immens Estat totalitari, una dictadura política i econòmica a qui ningú gosa aixecar la veu, no sigui que s’enfadin i ens trepitgin.

Així, el seu yuan, o oficialment, renminbi, es manté considerablement depreciat per garantir que les seves exportacions continuïn creant feina a la Xina i atur arreu.

Ara sembla que, per fi, els Americans, sempre els Americans traient-nos les castanyes del foc, han aconseguit enternir una mica les autoritats xineses perquè es decideixin a apreciar el yuan.

Això si, ja ho han advertit: “si ho fan serà per iniciativa seva”. No sigui que perdin el respecte quasi reverencial que les democràcies dediquem a la gran dictadura oriental.

Nerviosismes

Caixa Girona s’ha enfadat. Fa uns dies vaig fer unes declaracions recollides per Diari de Girona en les que senzillament explicava que, primer, per a mi la decisió de Caixa Girona de continuar de forma independent era respectable però que segon, això obligava l’entitat a un ajust més contundent del que ja era previsible a través de la fusió.

La primera afirmació, no dimonitzant l’opció d’anar sols, crec que hagués merescut per ella mateixa la felicitació de l’entitat ja que, en els mitjans de comunicació, hi ha un clam quasi unànime (i jo crec injust) en afirmar que el consell de l’entitat s’ha equivocat. Respectar la decisió em situava, pensava, en un terreny “amic”.

Evidentment, afegir a continuació que la decisió d’anar en solitari i sense FROB els obligava a un pla més dràstic, és d’una obvietat que cau pel seu propi pes.

Però no, l’entitat ha emès una rèplica, dient que no ho comparteix.  Bé, ja ho veurem, però potser és un bon moment per reclamar realisme front voluntarismes i tranquil•litat front els nerviosismes. Això és el que tothom espera en bé que totes les caixes catalanes segueixin jugant el paper vital que sempre han tingut en l’economia d’aquest país.

(Píndoles a SER Catalunya, març-abril 2010)