La setmana passada comentàvem que els plans per reduir el dèficit públic que el govern s’havia vist obligat a adoptar, tenien un objectiu exclusivament quantitatiu i molt poc de qualitatiu. Passats uns dies, la credibilitat de les mesures encara s’ensorra més. Per una banda, s’ha obert el debat sobre quin serà l’abast definitiu dels retalls pressupostaris que és com dir, que tot està encara per cuinar. Per altre cantó, s’obren nous fronts (augment d’impostos i major retallada d’inversions), i tots plantejats amb la inconcreció acostumada.

I és que haver intervingut tard i a contracor, té tots els inconvenients. El principal, tenir poc marge de maniobra per fer l’ajust fi, artesà, que hauria de permetre contenir la despesa pública i augmentar els ingressos però, alhora, minimitzant l’efecte contractiu sobre una economia tant necessitada d’alegria per encarar una complicada expansió. Ahir Zapatero va voler espantar els rics. Fins i tot per als que es varen posar contents, em temo que serà una alegria que durarà ben poc.